Richard Linklater és un creador de miracles. Ho va fer als anys noranta amb el cinema independent, després amb la trilogia que va començar amb Abans de l'alba i, incloent-hi l'excentricitat en animació d'Apol·lo 10 ½, sobretot amb Boyhood, la pel·lícula que va rodar durant dotze anys amb els mateixos actors i que, hauria de ser de visionament obligatori per a tothom, joves i grans: el sentit de la família, l'educació, la religió, el rock n'roll, el despertar de la sexualitat... I la sensació que quan els teus fills creixen, tu ja t'has fet gran. Així doncs, Boyhood és el miracle més perfecte (i el més necessari) que ha donat el cinema en els últims deu anys.
🎞️Richard Linklater, l'home del temps
Boyhood és el miracle més perfecte (i el més necessari) que ha donat el cinema en els últims deu anys
Però atenció, perquè potser Boyhood només és un pròleg, doncs segons explica el mateix director, fa tres anys que roda una pel·lícula que no s'estrenarà fins d'aquí a vint. Així doncs, Linklater està en un moment dolç; creatiu i preparat per a més reptes. I un d'ells és aquest Hit Man que ja va presentar en el BCN Film Fest, i que aquest cap de setmana arriba a les sales de cinema.
Filosofia assassina
Com és costum en ell, Hit Man un exercici nou i diferent. Normalment, no li agrada repetir molt la fórmula (excepte de la trilogia amb Ethan Hawke i July Delpy); però si hi ha una cosa que defineix el seu cinema, és que és vivencial. A les seves pel·lícules sempre afloren les emocions i una sinceritat captivadora. Una altra cosa que fa molt bé el cineasta texà és dirigir actors. Perquè això sí, ell defensa que els dirigeix. No creu per a res en la improvisació. Imagineu-vos si no en un projecte com Boyhood, encara que no em crec que allà no hi hagués un punt de deixar-se dut: tant temps rodant no dona per a tant encotillament. Si bé, els diàlegs (ben ordits i profunds), mereixien hores d'escriptura i infinitat de temps l'aprenentatge saberut dels seus protagonistes. Una cosa no tan necessària en la gamberra Tots volem alguna cosa (més irònica que una altra cosa). I així arribem a Hit Man, que sí guarda similituds amb On ets, Bernadette. La seva pel·lícula de 2019 amb Cate Blanchett de protagonista, era també un treball inclassificable i amb diferents trames, amb algun rampell i molts secrets.
És una mescla de thriller simpàtic i comèdia (romàntica?), amb Linklater perfilant així una pel·lícula que precisa atenció i en la qual no val a badar
Part del seu èxit i l'encant de Hit man es troba en la feina de l'actor Glen Powell (també en la seva parella a la pantalla, Adria Arjona), a partir d'ell i la seva figura (també el seu somriure) gira tota la pel·lícula. Algú que, sigui dit de passada, ja va estar amb Linklater a Torts volem alguna cosa, va ser company de rodatge de Tom Cruise en la revàlida de Top Gun i que veurem aquest estiu a Twisters. Aquí, Powell fa de professor de filosofia i d'infiltrat com a teòric sicari de la policia. Pel que sembla, un relat que està inspirat en un personatge real. És una mescla de thriller simpàtic i comèdia (romàntica?), amb Linklater perfilant així una pel·lícula que precisa atenció i en la qual no val a badar. Ell va teixint trampes i l'espectador decideix si se les creu o no, amb els seus innombrables canvis de vestuari i escenes. Amb un ritme adequat -ja que a molta velocitat et marejaries i a poca, potser el fil perdria per desinterès-, el cineasta nord-americà et porta fins a una història que té el seu què a Nova Orleans, una ciutat que ja de per si amaga un milió de misteris (l'ocurrència de llançar un dit cada vuit quilòmetres és una genialitat), i a Hit Man n'hi ha molts per resoldre i desentranyar. Sense donar moltes pistes, que si no perd la gràcia i apareixen els espòilers.
Una pel·lícula que, per la idea i el context, en mans d'un altre cineasta seria una aventura menor, però que a través de la lupa de Linklater es converteix en una cosa enorme
Amb picades d'ull a Nietzsche, Jung, a l'avinguda d'Allain Toussiant i a tot el cinema de sicaris (hi ha un collage d'imatges fabulós), el professor li diu als seus alumnes: "Sobre todo, abrazad la identidad que queráis ser". I una frase que resumeix la pel·lícula: "Puede que llegara como Ron, pero sigo siendo Gary". Amb un guió original i dues escenes memorables cap al final, la química entre Glen i Adria és total (a més tots dos emanen sensualitat). Una pel·lícula que, per la idea i el context, en mans d'un altre cineasta seria una aventura menor, però que a través de la lupa de Linklater es converteix en una cosa enorme. És un altre dels seus miracles. I ja van...