Us hauria de dir que la història del vespre que vaig conèixer l’altre Dalí comença un dia com avui, deu fer ja cinc anys, quan matava el temps en un aeroport llegint les cartes de Màrius Torres a Carles Riba i una frase em va colpir. En realitat, però, us diré que tot va començar quan el geni de la llàntia va aparèixer enmig de la T1 del Prat, allà, entre la botiga del Barça i un Caffè di Francesco. Ho prometo. "Us canvio els bitllets d'avió per un desig", va dir-nos. Jo, òbviament, vaig demanar-li viatjar en el temps i aparèixer a Cadaqués l'any 1963; el meu amic Peris, en canvi, va demanar-li anar a petar a algun lloc on les olives fossin un aliment sagrat i venerat per tothom. L'Oriol i el Ricard, al seu temps, van implorar viure en un món on la gent s’expressés a través de la música i l'art. Aleshores, sense més preàmbuls, vam veure'ns embolcallats en una densa massa d'un fum espès com la mel, vam tenir la sensació de caure desmaiats i, enmig d'un potent aroma d'haixix apaleao, vam despertar en una plaça silenciosa d'un poble de parets blanques. Ens vèiem quasi en blanc i negre, amb aquell color sèpia de les fotos d'abans. De fons, només el trencar de les onades i l'aleteig d'uns ocells.

No m'ho podia creure. El geni era de debò i tot semblava indicar que d’un moment a l’altre em creuaria amb Rosa Leveroni pel carrer. A qui primer vam veure va ser a un típic senyor empordanès, una mica més fosc que els empordanesos d'ara, però amb aquella cara gastada de qui ha patit la tramuntana des de fa dècades. Ràpidament, vaig intentar situar-me i reconèixer l'indret. Com que estàvem als anys seixanta, no tenia Google Maps. Vaig buscar el carrer Miquel Rosset i vaig apropar-me al passeig vora la platja per trobar-hi la Riba des Poal, però o Cadaqués havia canviat molt en quaranta anys o jo no tenia el localitzador intern afinat. El més estrany era veure que tots els empordanesos eren exageradament foscos, però el Peris, agut com sempre, va fer-me adonar que a aquella època encara ningú feia servir crema solar. Deu ser això, vaig dir-me. I les dones, com és que anaven tan tapades? Ah, clar, era el nacionalcatolicisme. Cansat de fer-me preguntes, vaig capficar-me a caminar per tots els carrerons del poble amb l’esperança de trobar-me amb Dalí.

Parets blanques, portes de les cases obertes, finestres pintades de blau i un fotimer d'homes amb eines de pesca a les mans. Tot era com m'havia sempre imaginat, un Cadaqués precapitalista que semblava encara ancorat al que Carles Riba havia conegut durant la postguerra: cap restaurant aixecant la camisa als turistes al centre històric, només un parell o tres de pensions on segurament acabaríem dormint, nens petits amb samarretes del Barça sense el logo de Nike —com en els temps de Kubala—, gent tocant instruments tradicionals pel carrer, dones massa oprimides, pescadors filant i desfilant xarxes al moll i una llibertat absoluta per fumar als bars. Cap a un d’ells vam anar per prendre-hi alguna cosa, però no en aquell cafè tot indicava que podria acabar-m'hi trobant Josep Pla, més aviat. Va ser aleshores, en sortir del bar i endinsar-nos de nou dins les muralles, quan vaig sorprendre'm de veure una bandera marroquina sobre la porta d'entrada. Immediatament, de fet, vaig adonar-me que aquells murs no s'assemblaven gens al Baluard i que allò blanc d'allà al fons que semblava el campanar de Santa Maria era, en realitat, un minaret. Alguna cosa no quadrava.

El meu amic Oriol no entenia per què els empordanesos tocaven el djembé. El Peris, que s'havia menjat seixanta-tres olives en setze minuts, estava abatut perquè una senyora li havia dit que el menjar més sagrat d'aquell indret no eren les olives, sinó el xai. Jo, en canvi, seguia sense comprendre per què el geni ens havia pres el pèl. Desorientat, perdut i atabalat, vaig preguntar a un botiguer on érem. "Asilah", em va dir. "Asilah, amigo", va reblar. Però jo, enmig d'aquells carrers preciosos plens de realisme i tan allunyats del capitalisme, entre aquells bars carregats de costumisme, aquelles dones tapades per l'islamisme i aquells paletes i pescadors treballant a canvi de quatre duros que semblaven no conèixer el sindicalisme, seguia buscant l'autor d'El gran masturbador sense adonar-me que ser a Asilah l'any 2016 i sentir-me a Cadaqués l'any 1963 no era més que una experiència hereva del millor dels -ismes: el surrealisme. Com a tal, finalment vaig trobar a Dalí, però no era ell, sinó l'altre: era prim i tenia els ulls grossos com dues llimones, amb aspecte elegant i presumit. Duia bigoti, però sense extrems reviscolats. En comptes de viure en una caseta a Port Lligat i tenir un taller immens, però, vivia sota un porxo i no tenia ni teles en les quals dibuixar. Al dors d’un sac de ciment, sobre un fons lleugerament clar, havia pintat damunt el cartó un llenç extremadament oníric.

Potser si hagués nascut a Barcelona seria un artista conceptual amb obres de milers d’euros exposades al MOCO, el museu barceloní pensat per atraure instagramers, però havia nascut a Asilah, que era un altre món. El Ricard li va comprar el quadre, o més ben dit, el tros de sac de pòrtland, li vam dir que no érem més que el subjecte d’un somni i jo li vaig confessar, citant Rimbaud, que si "je est un autre", ell també era l’altre Dalí. No va respondre, simplement ens va indicar amb el dit una direcció i ens va dir que seguíssim aquell camí. Obedients, vam fer-li cas. Vam girar a mà dreta baixant de la kasbah i en un carreró sense llum, amb un rètol mig amagat, vam veure un local curiós. M'hi vaig apropar, hi vaig entrar i em vaig trobar un local minúscul amb coixins, dues tauletes i dos homes. Estaven estirats, bevent té i fumant kif. Amb un ridícul francès del Penedès, vaig preguntar si allò era un bar. Ells, amb aquella cara de qui sembla que faci estona que t’espera, em van dir que era un club privat de músics. Hi havia llaüts, guitarres, baixos i castanyoles per tot arreu. Hi havia, també, un horror vacui de fotografies de concerts i gent famosa. Tot d’una, ho recordo bé, l'home gras amb bigoti va passar al castellà, ens vam posar a parlar i ens va dir que havia fet gires amb Luis Eduardo Aute, que havia tocat amb Javier Colina i que havia estat per Espanya diversos cops amb el seu grup de jazz experimental amb arrels africanes. Va dir, també, que havia estat músic de la cort del rei Mohamed V. L’escoltàvem absolutament fascinats, entre calada i calada, com si de sobte estiguéssim dins un capítol de Tintín o dins un paràgraf d'El Marroc sensual i fanàtic, d'Aurora Bertrana, el millor llibre de la literatura catalana escrit mai sobre el Marroc.

En aquell moment l'Oriol va explicar-li que ell també és músic i que toca amb un grup que es diu KOP. "Oh, mucho fuerte, metal, mucho fuerte", ens va dir, rient, mentre el convidaven a tocar alguna cosa. Va ser aleshores quan el temps va aturar-se i, igual que al vers de Rimbaud, en aquell instant el passat, el present i el futur es difuminen a la meva memòria, igual com passa als somnis, mentre un santiri, una mena de darbukka i una guitarra atrotinada comencen a tocar sense cap pauta, sense cap pressa i sense cap més llibertat que deixar-se endur. I flueix el ritme i, amb ell, les ales. Us diré, perquè us ho imagineu, que en aquest moment que escric l'home gras amb bigoti canta des de l'ànima, tancant els ulls i dient coses que no entenem. L'home prim amb barba, clavat a l’expresident iraní Ahmadineyad, l'acompanya a la veu, qui sap si entonant un vell poema tribal que expliqui senzillament l'enyor a una mare, que és el més essencial i sincer que es pot cantar. Mentrestant, l'Oriol improvisa un solo que el fa levitar amb els peus a terra i nosaltres seguim fumant.

I és allà, us ho prometo, quan aquest article comença a escriure's sol i un buit em cruspeix l'estómac, noto que els peus no toquen el terra, tanco els ulls i m'adono que Asilah, aquell altre Cadaqués a mitja hora de Tànger, no està a 1.200 quilòmetres de Barcelona ni cinquanta anys enrere al passat, sinó que està molt més lluny. A tres anys llum, concretament. En una galàxia desconeguda, però desitjada per molts, tan i tan amunt del cel que quasi fa cantonada amb el paradís, just en aquell xamfrà on és possible comprendre a la perfecció allò que Màrius Torres va dir-li a Riba: per a un poeta, la vida es basa en expressar constantment el seu combat per la Bellesa. Per això us hauria de dir que la història del vespre que vaig conèixer l’altre Dalí no acaba aleshores, deu fer ja cinc anys, ja que aquell dia comença la història del meu altre jo. El que escriu aquestes línies, el que redacta cada setmana aquest article i el que us desitja bones festes a vosaltres dos, que segurament algun dia també heu acariciat la Bellesa amb la punta dels dits. A tu, sí, i al teu altre, també.