M'ho notava abans de la pandèmia. Anava a la barra amb l'últim culet al got. Encara fred. O a mitja beguda en el pitjor dels casos. M'escapava a l'aventura dels banys sovint. Com si en comptes de bufeta tingués una canonada foradada. Mirava el mòbil com si allà es transmetés el concert. O, la pitjor de totes: m'apuntava a qualsevol conversa aliena, sempre a viva veu. Fotent a la resta i a les cordes vocals d'un mateix.
Van tornar els festivals i amb ells els tics. I un pensament recurrent: soc ja el meu pare?
Després vaig començar a perdre'm pels recintes. "Veuré a...". I simplement vagabundejava, esperant que arribés l'hora del meu artista favorit. De tant en tant trobava mirades còmplices: Tu també... T'estàs avorri...? Pensava. Movia un miqueta els llavis, foc tímid en una illa deserta per buscar rescat: no m'atrevia a deixar anar paraules com aquestes al temple de la diversió. Durant l'aturada per la Covid 19 els vaig trobar a faltar. Tenia nostàlgia d'aquells moments millors. Dels braços al cel a Underworld, la plorera insensata a Residente, la pura emoció de la primera vegada amb The Blaze. Curat. Em vaig dir. Res d'això. Van tornar els festivals i amb ells els tics. I un pensament recurrent: Soc ja el meu pare?
Avorriment
És desconcertant avorrir-se en l'invent de lleure més en auge de la nostra generació. Hauria boicotejat també el moment àlgid dels casinos, les curses de cavalls, els parcs d'atraccions, si hagués nascut en una altra època? Què merdes em passa. Després de diversos polseretes més al canell, vaig dir prou. Si alguna cosa no voldria que fos aquesta secció estival és el pur fàstic de la rebequeria del privilegi. Però qui més qui menys ha anat a algun festival. A una dotzena en l'últim any. Aquest n'hi ha prou no va ser heroic, però em va valer unes quantes explicacions al meu entorn i no poques menjades d'olla de fins a quin punt soc un avorrit, un antisocial, un peix bullit, un fluix, un reprimit, un vell. On havien quedat la meva joventut i l'efervescència nocturna? Ja no m'agradava la música?
És desconcertant avorrir-se en l'invent de lleure més en auge de la nostra generació
En una d'aquestes tornades furtives vaig intentar anotar mentalment quines coses ja no em feien goig. La idea, suposo, era donar-me una treva –"tractar-me bé", diu el meu terapeuta– i veure si hi havia una cosa que jo estigués exagerant. A allò dels preus desorbitats i les marques per tots costats, li vaig donar un passi. No haver vingut, em vaig dir. I després, va tornar el càstig: obligacions de curro a part: I on veig Fred Again.. si només serà aquí, al festival, perquè ara gairebé tot passa aquí, als festivals, i no a les sales? A saber quan ve de gira! Bé, el mercat va com va, tio. És el que hi ha. I el fomo? Què passa amb el fomo? Això t'ho provoques tu. No-passa-res-per-no-ser-allà. Després vaig pensar en els horaris. En com de cansadíssim que estava. En com de tardíssim que és tot sempre: Per què no pot tocar For those I love a les 16h? En actitud warm up dels festivals de techno de Berlín i Amsterdam. Aviat. Ritme circadiari intacte.
Macrofesta d'aniversari
Això de l'hora no em va semblar una raó de pes. Així que vaig tornar sobre els preus: els festivals s'estan convertint en Festes Majors de tota la vida (música, menjar i beguda) però vint vegades més cares. I d'altres tantes de menys accessibles. És cert que n'hi ha que dediquen en obert alguna part de la seva programació. Però la majoria no és així i hi ha uns caps de setmana a l'any, fomo here we come, que molts s'han de sentir a les seves pantalles, corrent stories, com els que han estat convidats a la macrofesta d'aniversari a la qual va tota la classe (tota la ciutat i la meitat d'Anglaterra).
Els festivals s'estan convertint en Festes Majors de tota la vida (música, menjada i beguda) però vint vegades més cares
Hi ha opcions més petites, direu. Sí. Tampoc, tret que siguin molt petites, tenen preus massa més assequibles. Si tenen llumetes d'aquestes blanques i palets de fusta per seients, en general, no les pot pagar tothom. A tot això, no m'havia mogut del lloc. Estava intentant sortir de l'amuntegament d'un bolo. Quan vaig deixar d'estar ensardinat, vaig tornar a fer-li voltes, ja en moviment. Primera parada, els banys. Segona, les barres. Tercera, la fila 1.142 d'una de les bandes norenteres que no havia tingut oportunitat de veure fins al moment. Ni la vaig veure. Ni la vaig escoltar. Ni jo, ni els altres nascuts en els noranta al meu voltant: ens reconeixem, no són gaires les cares de menys de trenta en la majoria de festis. Els de menys de trenta no tenen amb què pagar-lo. Als meus camarades de generació no els agradava estar pel bolo. Parlaven i parlaven. De l'ofi, de l'increïble concert anterior, de MDMA. Potser que estiguessin enganxant-se a una conversa qualsevol per no mirar el mòbil compulsivament.