Hi ha històries que no poden acabar amb un final feliç i la de Joe Market és una d’elles. La veritat és que poques coses poden sortir-te especialment bé quan ets negre als Estats Units i quan, a més, ho ets als anys cinquanta, i al sud, i tens un pare que, després de matar la teva mare “a cops de cua” i de violar-te en repetides ocasions, decideix que el millor que pot fer és anar per tot el país proclamant que ets el nou messies i que, amb la teva verga, redimiràs a tothom que estigui disposat a pagar per llepar-la. Aquest és el punt de partida d'El senyor de les tenebres, una de les novel·les més desagradables, addictives, tràgiques i absurdament humorístiques que he llegit en vida meva. El seu autor, Hal Bennett, la va publicar el 1970 i no ha estat fins mig segle després que l’equip editorial de La Segona Perifèria (AKA Miquel Adam) ha decidit adaptar-la a la nostra llengua.
Traduït per Ferran Ràfols Gesa, el llibre no es limita a explicar-nos les truculentes aventures d'en Joe en el seu rol d'icona de l'Església del Deixeble Nu, sinó que l'acompanya en el conjunt dels seus trenta anys de vida, mostrant-nos les diverses fases de la seva relació amb Amèrica, “una dona blanca, grossa i preciosa” que es convertirà en la seva gran obsessió. Perquè, més enllà de les seves escenes de violència sexual explícita i del carisma inqüestionable dels seus personatges, El senyor de les tenebres és, en el fons, un tractat sobre la posició social dels afroamericans d’ençà de l’abolició de l’esclavatge. És així com passem de la docilitat de l’avi Roosevelt, que abans de ser linxat pregunta als seus executors si ha estat “un negre bo”, al separatisme racial que pregona el seu fill Titus, convençut que les persones de color no poden adorar a un Déu blanc.
A en Joe, que arribarà a l'adultesa en paral·lel amb l'emergència del moviment pels drets civils, li tocarà viure una època d'esperança, capaç, fins i tot, de dur-lo a abandonar la prostitució (únic ofici en què havia estat instruït) i aspirar a convertir-se en un ciutadà honrat. El seu festeig amb l'Odessa Barton (dotada d'unes faccions que recorden a la primera dama) i el posterior matrimoni, que es consumarà una setmana després de l'assassinat de Kennedy, el faran cultivar una il·lusió en el futur que arribarà al seu punt de màxima esplendor quan decideixi allistar-se a l'exèrcit en plena guerra del Vietnam. Serà aleshores quan Amèrica, "aquella dona blanca irresistiblement bonica", es transformarà en una criatura digna de malson i disposada a propulsar-lo a un forat negre de drogues, violència i bogeria que obrirà les portes a un final tan sòrdid com profundament previsible.
De voler fer-li l'amor a Amèrica, en Joe passarà a voler-la matar a "cops de cua", alimentat un ressentiment que, a vegades, adopta tocs messiànics que barregen l'Antic Testament amb les idees estrafolàries del reverend Cobb. Entremig, hi trobem 376 pàgines que avancen amb una agilitat digna d'autors amb entrades de Viquipèdia molt més extenses que la de Hal Bennett, formada per poc més de cinc línies i disponible tan sols en català, anglès i àrab. Siguin quins siguin els motius d'aquest oblit digital (sorprenent en un autor tan potencialment cèlebre com aquest), una cerca ràpida a internet permet veure com diversos crítics literaris l'han comparat amb Mark Twain, Louis-Ferdinand Céline o James Leo Herlihy, l'autor de Cowboy de mitjanit. Els paral·lelismes amb aquesta darrera novel·la, posteriorment adaptada al cinema, són especialment evidents en el fragment en què en Joe prova de guanyar-se la vida a les ordres del proxeneta Pee Wee, una mena de Dustin Hoffman negre amb qui bastirà una relació d'amor-odi.
Si algú em preguntés per Bennett, afirmaria que la forma més encertada de descriure'l implica imaginar el resultat d'una unió sexual entre Charles Bukowski i James Baldwin produïda dins una gran piscina d'àcid lisèrgic
Tot i això, si algú em preguntés per Bennett, afirmaria que la forma més encertada de descriure'l implica imaginar el resultat d'una unió sexual entre Charles Bukowski i James Baldwin produïda dins una gran piscina d'àcid lisèrgic. Només així es pot arribar a explicar la barreja de sentiments profundament confusa que genera la lectura d'El senyor de les tenebres, un llibre tan desagradable com necessari a l'hora d'entendre la literatura afroamericana posterior a l'assassinat de Martin Luther King, aquella escrita per una generació que de la por va passar a l'esperança i, d'aquesta, a un buit moral prou profund per qüestionar-se quin sentit tenia intentar comportar-se segons les normes d'una societat que sistemàticament els girava l'esquena. L'autor no ens dona cap resposta; ell, com el profeta Isaïes, es limita a declarar "coses que són certes".