Potser alguns havien escoltat Albert Sánchez Piñol explicar les seves històries, al matí, fa més de 10 anys, a El Matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas. Ara, Rosa dels Vents publica totes aquelles narracions satíriques i descarnades amb un suggerent títol: Homenatge als caiguts. Tota una proclama d'intencions, perquè comença amb la història d'una noia que va viure l'explosió d'un avió en ple vol i va sobreviure a la caiguda. Avui, Sánchez Piñol ha presentat el seu llibre a la premsa i ha explicat el perquè d'aquesta publicació.

Històries per passar-s'ho bé

L'objectiu de Piñol, en preparar aquests textos, era molt senzill, i alhora molt difícil: "Volia que la gent s'ho passés bé quan anava a la feina, a les vuit del matí". Va decidir, doncs, optar per fer relats divertits, tot i que afirma que té una visió molt pessimista del món i algun text va sortir "amb un rerefons més agre del que hauria volgut". A Homenatge als caiguts s'hi detecta l'humor descarnat que Sánchez Piñol havia mostrat a alguns passatges de les seves novel·les, però que era determinant en alguns dels seus contes dels Tretze tristos tràngols o a les històries reals de dictadors africans explicades al Pallassos i monstres. Com el mateix autor afirma, aquestes 80 històries mostren "la visió pinyoliana del món".

Narració sí, opinió no

Quan a Sánchez Piñol el van convidar a col·laborar amb la ràdio, ho tenia molt clar. No volia oferir la seva opinió, com fan tants i tants col·laboradors radiofònics, perquè és una cosa que no vol fer: "no he anat mai a una tertúlia", afirma, convençut. De fet, critica la mateixa existència dels opinadors: "No crec que la meva opinió sobre la quotidianitat sigui més rellevant que la d'un lampista. La idea de signar manifestos com a intel·lectuals em sembla poc democràtica". Per tant, va decidir oferir relats "que és el que sé fer". No se'n penedeix: "El país va més necessitat de narradors que d'opinadors". I apunta que a les seves històries hi ha un petit rerefons moral, però no un sermó. Ho argumenta: "Hi ha una diferència entre la narrativa i el sermó; en la narrativa l'autor té un punt de vista, però el que treu la moralitat és el lector; en el sermó, és l'autor el que treu les conclusions morals".

Relats atemporals

Aquest llibre recull 80 històries. Pràcticament, un 90% de les històries que Albert Sánchez Piñol va explicar als micròfons de Catalunya Ràdio s'han recuperat per a aquesta compilació. Només uns pocs relats havien perdut vigència, perquè Piñol havia intentat evitar centrar-se en l'actualitat. Reconeix, malgrat tot, que algunes històries, com les referents al desastre de la RENFE, mantenen el seu vigor, perquè "hi ha desastres que es mantenen". Els editors han preferit suprimir les poques històries que no es mantenien plenament vigents. "Aquest llibre és una victòria de la narrativa per sobre l'actualitat", afirma Sánchez Piñol i afegeix que aquests textos dotze anys després d'haver-se escrit són perfectament vigents. De fet, Sánchez Piñol explica que aquestes històries van ser escrites amb una visió universal. Apunta que podrien traduir-se i que el públic d'altres bandes també podria disfrutar-los.

Confonem la literatura amb una cosa molt pomposa, amb gent que caga marbre, però en realitat, és un misteri

Sense còpia

Albert Sánchez Piñol va fer aquests relats com un simple producte de consum immediat; ni tan sols en va fer còpia quan, uns anys després de la transmissió, va canviar d'ordinador. Però els viaranys de la història són curiosos, i fa algun temps els editors de Rosa dels Vents li van proposar de recuperar-los. Piñol se sent sorprés que la història d'un pollastre que sobreviu un any sense cap aconseguís interessar, encara, al cap de deu anys. Però s'ho pren amb filosofia: "Confonem la literatura amb una cosa molt pomposa, amb gent que caga marbre, però en realitat, és un misteri, al cap d'uns segles igual perdura la història d'una sirena que parla o la d'un pollastre que no té cap".

Narrativa en càpsules

Sánchez Piñol recorda que per a ell la realització d'aquests petits textos va ser tot un desafiament. No li era difícil resumir una història en un text que pogués ser llegit en dos minuts, "que en ràdio és molt". Afirma, molt seriós, que és més fàcil explicar una història en cent pàgines que en dues; i explica que per preparar el relat de cada divendres havia de passar tota la setmana pensant el text, fent l'esborrany i corregint-lo: "Dedicava moltes hores a fer-ho bé", explica. Trobar 80 temes sovint estrafolaris com els que presenta no era fàcil: reconeix que cal "l'instint assassí de saber on hi ha una gran història", però afirma que, sobretot, el que hi ha al darrera d'una bona narració és molta feina. L'autor barceloní no creu en les muses.

 Una reflexió diferent

Sánchez Piñol n'està convençut que al món hi ha moltes històries que valen la pena: "Anar a buscar històries és el contrari d'anar a buscar bolets. Pots anar a buscar bolets i no trobar-ne cap, com em passa a mi, però d'històries n'hi ha per tot arreu". El problema, per a ell, és com explicar-les. L'escriptor recorda que va preparar aquestes històries quan Google encara no funcionava com funciona ara. Fins i tot reconeix que algunes de les fantàstiques històries radiades podrien no ser reals, sinó veritables llegendes urbanes. Però apunta que "és irrellevant que siguin reals o no... Com a peces narratives funcionen". I emplaça al lector, ara que tot ja és a internet, a buscar, si vol, la veracitat dels fets que s'hi expliquen. Sánchez Piñol reivindica el pes de l'antropologia en aquest Homenatge als caiguts: "No sé si sóc un antropòleg que escriu o un escriptor que fa antropologia". Usa anècdotes del seu treball de camp al Congo en algunes de les seves històries, però vol deixar clar que això és accessori: "L'antropologia no és recopilar imatges exòtiques, no és com mires els salvatges... Al contrari, és com mires als teus...". I aquests vuitanta relats ens ofereixen una peculiar mirada antropològica del món on vivim.