“És complicat acceptar alguna cosa que no t'agrada, però mirant-te al mirall, fotografiant i observant el teu propi cos, l'acabes veient bonic. Crec que a la natura hi ha mil formes diferents i unes persones trobaran bonic el que altres no. Tot és bonic en aquest món”. En David Gutiérrez té 28 anys i la valentia de posar color a un tema que fa mal. Suposo que ningú deu somriure quan recorda les miradetes arcaiques de penya desconeguda o el rebuig plorat durant anys. Però en David ensenya les dents quan surt amb el tors nu, mostrant les pells, lluint les estries d’un cos que se sent orfe de massa després de la reducció d’estómac a la que va sotmetre’s fa 3 anys i mig.
El dia que va deixar de pesar 155 kg, el volum va deixar pas a una pell en caiguda lliure. Una pell més mal·leable, menys llisa, amb més moviment. Una pell que penjava. Ja no estava gras però el seu cos continuava sense encaixar. I va ser allà, just en aquell moment de metamorfosi, on va prendre una decisió. “La gent ja no em comentava per si era gras, sinó que parlaven d’estètica i de com es veia el meu cos fora d’uns estereotips”. I va publicar una foto a Instagram.
A favor de les corporalitats dissidents
La grassofòbia és una lacra social que menysprea els cossos no normatius - sobretot aquells que mostren un pes o volum superiors a l’estètica del ventre pla. Potser us sona un reportatge de fa uns mesos, en el que vaig parlar de dones que ensenyaven els seus cossos nus a les xarxes socials per reivindicar corporalitats dissidents - ja no només voluptuoses, sinó de qualsevol forma, color o mida - amb la diversitat sempre a la boca. En David ha passat pels dos estigmes; primer, com a persona grassa; ara, com a home que no entra dins el cànon de bellesa clàssic, del David de Miquel Àngel i dels torsos de tauleta que veiem en anuncis, cartells, pel·lícules romàntiques i passarel·les de moda. Però ell no se sent pressionat, “tot i que escolto comentaris de persones o anuncis que de manera directe o indirecta jutgen o diuen explícitament com haurien de ser els cossos". Si no tingués el treball personal que ha fet, diu, sí que el farien sentir malament.
Hi ha una persona que marca un punt d'inflexió en aquesta història de superació. Apareix aquí Mai Oltra, amiga íntima, fotògrafa i coneguda a Instagram com @entretallas: una persona que també lluita a les xarxes socials per erradicar l’estigma que hi ha al voltant del cos, centrant-se en l’interior i no en l’embolcall. Ella va inspirar-lo i el va ajudar a despullar-se de vergonyes i a veure’s com molt més que només un cos. “M’ha costat arribar fins aquí, però considero que la imatge d’un cos no et fa menys capaç de res, simplement és com la societat vol que ho vegis; l’esport m’ha ajudat molt a veure que un cos és capaç de donar molt sense la necessitat de ser normatiu”, diu en David, per qui mostrar-se en públic ha estat una alliberació, deixar de sentir vergonya, passar dels comentaris negatius que rep. “Després del bullying que vaig patir dels 8 als 16 anys, ja no m’afecten gens”.
En David vist amb la càmera de la seva amiga, qui l'ha inspirat en aquest procés d'auto acceptació. / Mai Oltra
Tot és culpa del patriarcat
Quan mesos enrere vaig parlar sobre la grassofòbia, la dictadura de les talles i la pressió estètica que reben les dones, el dit acusador va assenyalar de forma unànime: el patriarcat. Que les dones estem constantment i absolutament qüestionades en qualsevol àmbit ja ho sabem, i és precisament aquesta certesa absoluta el que moltes han esgrimit a l’hora d’usar les xarxes socials per naturalitzar els seus cossos. Per difondre immediatament el missatge i dir prou. Casos com el d’en David mostren que els tentacles podrits de la societat patriarcal arriben a tot arreu, també per mossegar les mans que li han donat de menjar. No és cosa de dones, no és assumpte histèric. És un drama sistèmic.
Els paràmetres de la superioritat moral masculina: tenir-la més gran, estar més musculat per supurar homenia o tenir la veu greu, més viril
“En una societat patriarcal com la nostra, un home no pot mostrar el seu cos no normatiu naturalment; tampoc pot parlar de sentiments i, per tant, no pot expressar les emocions que li generen el seu cos perquè, si ho fa, perd la seva masculinitat”, opina. Perquè qui té un cos que entra dins el model ben vist, sempre jutjarà un altre home que tingui un cos diferent. Ell ho sap perquè, com a tio, ha mamat aquesta superioritat moral masculina de ser més home que el del costat, tenir-la més gran, estar més musculat per supurar homenia, tenir la veu greu, greu sense esquerdes, de les que et fan ser un home molt masculí, molt viril. També el patró dels homes es basa en un estereotip perfectament definit que no admet modificacions. El sistema muntat per neandertals i sostès per homo sàpiens també posa una creu a les figures masculines que surten dels estàndards de bellesa socialment imposats. Alguns es rebel·len. L'auto acceptació no és fàcil, mai ho és sota aquests paràmetres de merda.
Persones com en David trenquen el motlle per fer-ne un de nou, un de més inclusiu i transversal. Un de més real, al cap i a la fi. Tot i que no es considera activista com a tal, creu que pot ajudar persones que no se senten segures de mostrar el seu cos a través de les fotografies o els textos que publica, on parla i ensenya parts d’ell sense cap mena de problema. La reivindicació dels homes encara no s’equipara al #bodypositive que visualment lideren les dones, però cada cop és menys estrany veure la diversitat corporal en fotografies masculines: homes que s’encaren a les proporcions marcades per estimar-se més i estimar millor. “Crec que si normalitzem la diversitat de cossos a través de les xarxes socials, podríem aconseguir canviar aquests cànons i que les persones deixem de tenir inseguretats a l'hora de mostrar-nos tal com som".