Hauria estat més senzill amb un jet lag definitiu. Tanta diferència horària de cop i volta ens hauria separat amb un tall dolorós, però net. I res s'hauria infectat. En canvi, quan van anunciar com cada any que les agulles del rellotge s'avançaven, tu vas començar a pansir-te i a dir que no, que no volies canviar res, que ja t'anava bé l'horari d'hivern i jo insistia (potser vaig insistir massa) que no podíem anar en contra de les lleis europees.
Al principi només era una hora. Una distància petita entre dos cervells. Les paraules que sortien de la meva boca trigaven més del compte en arribar a les teves orelles i potser una mica distorsionades. I els nostres cossos, que abans s'entenien com una coreografia lluminosa, ara es desajustaven. Res, petits detalls sense importància. Una cama aquí, un braç que desapareix, una mà maleducada. Aleshores encara ens feia gràcia ser maldestres. I per ser justos, acabàvem escampats pel parquet de casa amb les respiracions agitades. És veritat que podríem haver viscut desajustats una hora amunt, una hora avall. La majoria de parelles ho fan i conviuen així durant dècades. Però a mesura que passaven els dies, els desajustos es van convertir en malentesos, i els malentesos van enverinar els retrets.
Vam deixar de riure i vam començar a detestar-nos silenciosament. Tu eres més de nits, jo només servia al migdia. Alguna tarda encara guardàvem les ganes d'explicar-nos què tal la feina i què faríem durant el cap de setmana. Però quantes hores de diferència hi havia entre nosaltres? Els minuts es van eixamplar. I vam creure, com una sortida d'emergència, que si jo marxava lluny, molt lluny, els nostres rellotges se sincronitzarien. Estàvem convençuts que la distància ens col·locaria, per fi, a la mateixa hora. Però en aquesta ciutat on neva durant tota la primavera he conegut noves franges horàries, noves alarmes, rellotges d'una precisió esgarrifosa, i no es pot descriure quan la puntualitat t'esclata per dintre.
Vam deixar de riure i vam començar a detestar-nos silenciosament
I quan parlem per una pantalla i ens expliquem mentides, jo penso: que trobi algú, que trobi algú tan impuntual com ell. I quan parlem per una pantalla i recordem bajanades, tu penses: que trobi algú, que trobi algú tan insuportablement precís com ella. Per sort, no ens ho hem dit mai. Quan és de dia en aquesta ciutat on plou durant tot l'estiu, és de nit en aquest petit pis de l'Eixample on tu per fi has conegut les hores de diferència. I si mai ens trobem pel carrer i ens saludem educats que no puguem dir mai que junts vam perdre el temps.