"L'hotel Chelsea és un establiment que va ser tot un referent de la creativitat artística durant la dècada dels seixanta i setanta", descobreix la periodista i escriptora Olga Suanya, una de les persones més estretament vinculades al Chelsea a casa nostra (però ja us descobrirem el motiu més endavant). "Al seu llibre de registre hi figuren noms llegendaris de la música, la literatura, el cinema.... I entre les parets de les seves habitacions s’hi van compondre cançons, s’hi van escriure llibres, s’hi van rodar pel·lícules i s’hi van viure tota mena d’històries regades amb alcohol, drogues i nits de sexe. En definitiva, va ser un local on hi van passar moltes coses, gran part de les quals segurament estan per descobrir".

Hotel Chelsea de Nova York, tot un referent de la creativitat artística del segle XX (Foto: Viquipèdia)

Una odissea de la cultura

L'Hotel Chelsea es va construir l'any 1883 al número 222 Oest del carrer 23, entre la setena i la vuitena avinguda de Manhattan. Va ser l'edifici més alt de Nova York fins al 1902. Tres anys després, el 1905,  va obrir les seves portes com a hotel. Un establiment on es podia pernoctar una, dues, tres... nits, però pensat especialment perquè els seus inquilins hi passessin llargues temporades. 

A inicis del segle XX, el barri de Chelsea era un dels epicentres de l'activitat teatral i cultural de Nova York, molt probablement per això es va convertir en un dels caus favorits d'artistes de tota mena. Al principi va ser un dels refugis predilectes a Nova York d'escriptors de la magnitud de Mark Twain, Arthur C. Clarke (allà va escriure 2001: Una odissea de l'espai), William S. Burroughs, Arthur Miller,Tennessee Williams, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Simone de Beauvoir, Robert Oppenheimer, Charles Bukowski o Dylan Thomas, que hi va morir alcoholitzat el 4 de novembre de 1953.

Catàleg de bohemis a què al llarg de les dècades se sumarien cineastes, actors i actrius com Stanley Kubrick, Miloš Forman, Ethan Hawke, Dennis Hopper, Uma Thurman o Jane Fonda o artistes com Andy Warhol: el seu film de 1966 The Chelsea Girls està rodat allà (les noies de Chelsea eren les particulars muses de Warhol: Viva, Larry Rivers, Ultra Violet, Mary Woronov, Holly Woodlawn, Andrea Feldman, Edie Sedgwick, Nico, Paul America i Brigid Berlin. Sid & Nancy (1986), Nueve semanas y media (1986) o Chelsea Walls (2001), entre moltes altres, son algunes de les pel·lícules que han estat rodades al primer edifici que l'ajuntament de Nova York va declarar bé d'interès històric i cultural.

L'hotel dels músics

El Chelsea, però, passarà a la història per ser l'amagatall d'algunes de les més rutilants estrelles de la música. Leonard Cohen, Madonna, Patti Smith,  Dee Dee Ramone, John Cale, Anthony Kiedis, Joni Mitchell, Bob Dylan Janis Joplin, Jimi Hendrix,  Richard Hell, Ryan Adams, Jobriath, Rufus Wainwright, Sid Vicious (el capítol més dramàtic de la crònica negra de l'hotel el va escriure el baixista dels Sex Pistols a l'assassinar la seva parella Nancy Spungen el 12 d'octubre de 1978)... Totes i tots ells han buscat descans i inspiració en les seves parets.

"Leonard Cohen hi va escriure ‘Chelsea Hotel Nº2’, una cançó que fa referència a la nit de sexe que va tenir amb Janis Joplin a finals dels seixanta en una de les habitacions de l’hotel. També es mereix una menció especial ‘Sad-eyed lady of the Lowlands’, la cançó que Bob Dylan va escriure per a la seva primera dona Sara". Una playlist que es podria ampliar amb composicions com 'Hotel Chelsea Nights' de Ryan Adams, 'Chelsea Girl' de Nico, 'Third Week in the Chelsea' de Jefferson Airplane, 'Midnight in Chelsea' de Jon Bon Jovi, 'We Will Fall' de The Stooges o 'Chelsea Burns' de Keren Ann.

"Aquesta idea d’un hotel amb històries amagades darrera de cadascuna de les portes de les seves habitacions em va semblar una bona metàfora per donar nom al meu bloc", descobreix Suanya.

Olga Suanya va tenir la idea del chelseahotel.blog l’octubre de 2019. Feia temps que tenia recopilades algunes històries de cançons i tenia en ment aplegar-les d’alguna manera. "Vaig pensar en diferents opcions i al final vaig veure que un bloc era una bona plataforma per fer-ho. A partir d’aquí vaig començar a donar forma al projecte tant a nivell formal com de contingut, articulant-lo al voltant d’un concepte que es resumeix amb la frase: una efemèride, una cançó i la història que les connecta. Si hagués estat una mica prudent hagués hagut de destinar el 2020 a produir el contingut i llançar-lo el 2021, però em cremava a les mans i vaig decidir sortir el primer de gener amb el material que ja tenia escrit i anar avançant la resta en paral·lel durant la resta de l’any".

Què era primer, l’efemèride o la cançó?
Normalment començava a partir de la cançó. Triava un tema que pensés que m’interessés i encetava un procés de documentació per anar descabdellant-ne la història fins a trobar un fil prou interessant que em dugués a una efemèride a partir del qual teixir la història. Però també en vaig escriure algunes fent l’exercici invers, fixant-me en algun fet històric rellevant que em suggerís que hauria pogut inspirar alguna cançó.

Com destriaves les cançons de què parles?
Principalment em vaig guiar per la popularitat de les cançons i dels artistes. Volia que fossin temes prou coneguts per tal que poguessin connectar amb un públic més majoritari i que l’interès per la peça musical i la seva relació amb una efemèride que, a primera vista, no hi tenia una vinculació evident, fos l’element que animés a llegir la història.

Un dels atractius del blog, és la varietat estilística de les propostes. Tot i que tendeixes cap al rock més clàssic, toques tots els pals.
M’agrada molt la música i, tot i que és cert que he begut molt de la tradició dels setanta, tinc una gran varietat d’estils com a referents. I suposo que això es nota també en el conjunt de temes que hi ha tant al bloc i com al llibre. M’agrada remarcar que les cançons del Chelsea no són la selecció completa de les cançons de la banda sonora de la meva vida, sinó la tria de les que he pensat que podien tenir una connexió especial amb un major grup de persones.

Mantenir un projecte així requereix molta constància i dedicació. 
És cert que ha estat una feinada i que hi he dedicat moltes hores. Però quan ara miro el resultat, no tinc cap dubte que ha valgut la pena. No només per l’evolució que està tenint el projecte en tots els seus formats (com el llibre o el podcast que n’estic fent també setmanalment a RAC1). Sinó perquè treballant-lo he après moltíssim. I és que, de fet, la principal beneficiària del Chelsea sóc jo, ja que m’ha permès descobrir moltes històries que desconeixia i aprofundir en detalls d’altres de les quals només en tenia una lleugera idea.

Cap efemèride preferida?
Complicat triar-ne només una. Però entre les meves preferides: la història que connecta els fets de Little Rock Nine amb ‘Blackbird’ dels Beatles; o la que explica la relació entre el tennista John McEnroe amb ‘Don’t Get Me Wrong’ de The Pretenders.

Com va sorgir la idea de transformar el bloc en el llibre 121 cançons i 1 hotel?
Va ser a partir de la proposta que em va fer el Jaume Ciurana de Símbol Editors. Em va trucar un dia per dir-me que havia descobert el bloc i que creia que podia tenir bona sortida com a bon producte editorial. Vam quedar per fer un cafè i en poc més d’una setmana ja estàvem arremangats donant forma al projecte.

Va ser dur haver de fer una selecció de 121 històries de les 366 publicades?
Va ser complicat deixar 245 criatures fora, però no tenia sentit publicar-ne la totalitat. Vam fer dues llistes d’un centenar de cançons cadascuna, la meva selecció i la de l’editor. El nombre final, 121, és el resultat de la fusió d’ambdues tries. O sigui que vam coincidir força.

Què t’ha reportat a tu el projecte?
D’una banda la satisfacció d’idear, conceptualitzar, dissenyar, desenvolupar i fer realitat un projecte en la seva totalitat. I de l’altra, lògicament, com ja he comentat, tot el que he après que s’amaga darrera de cançons que he escoltat infinitat de vegades.

Recuperaràs el projecte?
El projecte inicial del Chelsea és un projecte concebut per mantenir-se viu al llarg del temps. Les efemèrides d’on parteixen les històries fan referència a una data del calendari on no importa l’any. De manera que si algú topa amb el bloc enguany pot seguir-lo igual que ho va fer algú que el va descobrir l’any passat. Una altra cosa és les dimensions que li pugui seguir donant al contingut de base que ja tinc treballat. Per ara tenim ja el producte editorial i el podcast, que són els productes als quals m’hi estic dedicant aquest 2021.

Algun projecte nou en ment?
Algunes idees em ballen pel cap però miro de deixar-les volar a l’espera de trobar el moment oportú per aterrar-les.