Em va avisar el germà petit: “A l'habitació dels pares ha començat a ploure.”
Jo no me l'acabava de creure, però tenia raó. Era una pluja suau i constant, que mullava els coixins i embrutava els armaris.
Les rajoles s'anaven omplint de fang.
¿Què hem de fer?
Vam creure que abans de netejar aquell desastre, el més oportú era avisar els veïns del tercer, perquè potser s'havia rebentat alguna canonada, potser perdia la dutxa o el rentaplats, no ho sabíem, i a més estàvem sols a casa.
¿Truquem als pares?
No.
Així que vam pujar al pis de dalt i, després d'insistir amb el timbre, vam entendre que no hi havia ningú. Encara no ho sabíem, però quan s'acosten grans tempestes el millor és anar-se'n. Aquell silenci veïnal ens hauria d'haver fet sospitar, però no vam tenir temps de rumiar-ho perquè just en tancar la porta, altre cop al rebedor de casa, vam veure com des de la cuina un huracà immens amenaçava a destruir-ho tot.
¿Què hem de fer? Quan el germà petit repeteix una pregunta vol dir que s'angoixa.
Tanquem la porta. No passa res. Que es quedi a dins.
Els bons huracans, els bons desastres naturals, desitgen entrar a les habitacions i fer malbé llibres i records, inundar cases, arrencar arbres, destruir carreteres i ofegar les vides dels pobres
Vam seguir la lògica que ens havien inculcat els pares i els pares dels nostres pares i els pares dels pares dels nostres pares. Si fem veure que un problema no existeix per a nosaltres és com si no existís.
Però aquell huracà, maleducat i ansiós de mena, picava a la porta i demanava sortir. “Va, només una estoneta.” La cuina no és un bon lloc per un huracà, pot fer destrosses, sí, trencar plats i electrodomèstics, però en el fons molt soroll per a no res. Els bons huracans, els bons desastres naturals, desitgen entrar a les habitacions i fer malbé llibres i records, inundar cases, arrencar arbres, destruir carreteres i ofegar les vides dels pobres.
Li vaig explicar al germà petit que potser podíem parlar amb el cicló, tranquil·lament, deixar-lo que entrés una estoneta al menjador de casa, prometre-li que no obriríem les finestres, però que a canvi ens deixés fer la nostra i que quan arribessin els pares ho negociés amb ells.
No va servir de res.
La pluja havia inundat el rebedor, havia bufat les parets, florit els mobles..., el vent havia tombat el sofà, trencat els vidres... i nosaltres vam buscar refugi al safareig. Intentàvem avisar els veïns, però només ens responia l'eco.
La pluja havia inundat el rebedor, havia bufat les parets, florit els mobles..., el vent havia tombat el sofà, trencat els vidres... i nosaltres vam buscar refugi al safareig. Intentàvem avisar els veïns, però només ens responia l'eco
¿Quan arribaran els pares?
Aviat.
I quan van arribar i van veure tot aquell desastre va ser molt complicat explicar que havíem intentat calmar l'huracà perquè els pares es van posar molt nerviosos, cridaven, com es criden cada nit abans d'anar a dormir. Un deia que era culpa de l'altre perquè havia deixat que el mal temps s'instal·lés a casa, i l'altre deia que era culpa de l'un perquè no havia pres mesures contra el canvi climàtic.
El meu germà i jo vam sortir de casa sense dir-los res, mentre seguien els retrets i les ventades, les amenaces i el fred. Com que no teníem a on anar i ja era molt tard a la nit, el petit va proposar:
¿Per què no seguim el camí de les llambordes grogues?