Ian Gibson (Dublín, 1939) és un destacat hispanista, conegut especialment pels seus estudis sobre García Lorca, sobre Salvador Dalí, sobre José Antonio Primo de Rivera i sobre el general rebel Queipo de Llano. Va néixer en una família protestant del Dublín catòlic i, sent molt jove, va viatjar a Espanya, país que l'enamoraria. A partir d'aquell moment es dedicaria a estudiar-lo. Durant anys va ensenyar literatura espanyola a la universitat, però a la fi va deixar l'acadèmia i es va establir a Espanya. El 1984 va obtenir la nacionalitat espanyola. El 1991 es va instal·lar en un poble pròxim a Granada. Posteriorment, se'n va anar al barri madrileny de Lavapiés, on viu actualment. Ha estat a Barcelona per presentar Aventuras ibéricas (Ediciones B), un llibre en què reflexiona sobre la realitat espanyola, aprofitant els seus coneixements històrics, però també les seves intenses vivències en aquest territori.

Què porta un acadèmic irlandès a deixar-ho tot i instal·lar-se en un altre país?

Jo vaig decidir dedicar-me als estudis hispànics. Però no volia ser hispanista a distància, i vaig preferir ser hispanista arrelat, i fotut, a Espanya. Com havia de fer jo la biografia de Lorca sent al meu país? La veritat és que no sé com la gent ho fa... A més, quan vaig començar a estudiar Espanya, el 1965, no hi havia diaris digitalitzats. Havia d'anar a l'Hemeroteca Municipal a Madrid, havia de manipular els originals... I em vaig adonar que no podia fer la biografia de Lorca des de fora, i vaig decidir traslladar-me des de França, on llavors vivia, a Madrid, amb la meta de fer la biografia de Lorca. Havia d'estar immers al món lorquià i calia ser-hi. A més, n'estava fart dels britànics, amb raó, com s'ha demostrat ara. Jo mai no m'he sentit anglès ni britànic. Em repugnava l'esnobisme de les classes dirigents britàniques.

El seu amor per Espanya comença per la literatura (García Lorca, Cervantes...), continua amb la història (els ibers, els àrabs...) i passa també per l'art (Dalí...). Què és el que l'atreu més actualment?

Estic en un moment molt difícil i complex. Compliré 78 anys i ja porto molt de temps dedicat a escriure biografies. Ara acabo de fer edicions corregides d'alguns llibres meus: no els revisaré mai més. Aquesta etapa la dono per tancada. Ara estic en una situació al·lucinant. No sé què passarà amb els últims anys que em queden. Em trobo bé, tinc la sensació d'haver completat el meu pla, i no puc deixar de pensar en el meu pròxim llibre, perquè no concebo la meva vida sense escriure. Vull escriure una novel·la. Crec que tinc dins una novel·la, però sorgeix el problema lingüístic: voldria explicar la meva relació amb Espanya i amb França, i per a això hauria de fer una novel·la trilingüe, però no crec que un llibre d'aquest tipus tingui molt públic. Tinc una certa angoixa, inseguretat. No sé què fer amb el que em quedi de vida.

Quin ha estat el paper dels hispanistes estrangers en la història d'Espanya?

Jo no m'he dedicat a la història. Vinc del camp de la filologia, però vaig ensopegar amb la història durant les meves investigacions sobre la mort de Lorca. Als hispanistes de la meva generació ens va tocar el franquisme, quan a Espanya no es podia investigar res. La gent buscava llibres més objectius sobre la guerra civil i sobre la República dels que es feia a Espanya. I en aquest camp hi va haver gent com Gabriel Jackson, Herbert Southworth o Paul Preston que van ajudar molt a la renovació historiogràfica. Aquest país deu molt a l'hispanisme exterior, per culpa de les circumstàncies...

Un país decent no pot tenir morts tirats a les cunetes. És un fàstic i és una vergonya

Vostè es va presentar a les eleccions municipals com a independent a les llistes del PSOE. Quina és la seva visió, ara, d'aquest partit?

Jo vaig ser a El Valle, un municipi granadí on me'n vaig anar a viure, perquè volia instal·lar-me a un poble andalús, per a les meves investigacions. Allà tenien un Ajuntament socialista, i em vaig fer amic de la gent del PSOE i em van ficar a la llista. I em van nomenar assessor de cultura (no regidor). Jo m'ho vaig passar molt bé. Però els del PSOE m'han decebut: als pinxos cal fer-los front amb valentia. El tema de la memòria històrica em preocupa moltíssim. En 14 anys els socialistes no van resoldre el problema dels morts a les cunetes. Felipe González, al poder, podria haver fet molt més per desmantellar l'Espanya feixista. I no ho va fer. No estic gens content amb la situació actual de la memòria històrica. Tenim 114.000 víctimes en cunetes, segons el jutge Baltasar Garzón. Probablement en deuen ser més, potser 130.000. Un país decent no pot tenir aquests morts tirats. És un fàstic i és una vergonya. Si això no es resol, el país mai no serà res que moralment valgui la pena. No pot ser que només parlin de reobrir ferides. És una calúmnia. Això una qüestió moral, d'ètica. El rei Felip en un discurs de Nadal, va parlar que "ningú no obri ferides tancades". .Això, de la boca d'un cap d'Estat, no electe, i en plenes festes nadalenques, em sembla repugnant.

Què faria vostè amb el Valle de los Caídos?

Em sembla una vergonya que Franco i José Antonio Primo de Rivera siguin allà, amb flors fresques cada dia. Cal tornar aquests cadàvers a les seves famílies. Tenir-los sota la creu cristiana més gran del món em sembla un sarcasme. Una cosa intolerable. S'han de tornar als seus familiars, aquests dos cadàvers.

Seria facilíssim resoldre la situació de la memòria històrica, amb la magnanimitat que s'espera dels que es diuen cristians

Creu que el tractament de la memòria històrica canviarà?

El PSOE no ha fet res. De la dreta no se'n pot esperar res, encara que hi ha excepcions, com l'alcalde de Màlaga, del PP, Francisco de la Torre, on han exhumat els morts del franquisme. De la Torre va fer el correcte. Seria facilíssim resoldre la situació, amb la magnanimitat que s'espera dels que es diuen cristians. I em preocupa que la resta de líders, d'altres partits, no en parlin. Cal afrontar la situació. L'Estat ha de buscar els morts a les cunetes, obrir les fosses.

No puc ser revolucionari, no crec que sigui el moment de les revolucions

Ara, on se situa políticament?

Sóc socialdemòcrata, més o menys... Segueixo sent-ho. Cal reformar. Cal creure en la sensatesa, en el seny, en anar reformant, corregint... No puc ser revolucionari, no crec que sigui el moment de les revolucions.

És molt crític amb la corrupció a Espanya, i afirma que la corrupció no és només un problema polític, sinó també social. Per què?

Hi ha molt pocavergonya. La corrupció no està només en les altures, està instal·lada també al mateix poble. Aquí mai no hi ha hagut solidesa, ni solidaritat. Mai no hi ha hagut un futur segur de progrés, tot ha estat improvisat. Mai no hi ha hagut confiança en un futur millor. Des de sempre. La idea de la política ha estat: això durarà poc temps, he de tenir-ho agafat i repartir els meus beneficis entre els meus amics. Et consideren que ets carallot si no ho fas. Marica l'últim... La gent ho creu sincerament. Mai no hi ha hagut ètica protestant. Amb el capellà i uns avemaries obtenies el perdó... No hauria anat malament una mica de protestantisme.

El que m'importa és que Espanya sigui un país que cuidi els seus morts, i els seus vius...

És molt crític amb la dreta espanyola. Escriu en un punt del seu llibre: "Quan Mariano Rajoy cau amb freqüència en allò que 'Espanya és una gran nació', sospito que pensa en els Reis Catòlics i en el descobriment". A què es refereix?

Rajoy m'indigna cada vegada que obre la boca (i molts d'altres també). Suposo que quan Rajoy parla d'Espanya com a gran nació, pensa en la presa de Granada, que per a Lorca va ser una tragèdia cultural. O en el descobriment d'Amèrica, encara que no va existir tal descobriment, perquè els maies i els asteques ja hi eren, allà... Rajoy repeteix sempre que "Espanya és una gran nació, la més antiga d'Espanya." I a mi què m'importa? El que m'importa és que sigui un país que cuidi els seus morts, i els seus vius...

A Aventures ibèriques critica l'arabofòbia d'Aznar, però també la falta de reconeixement als moriscos per part del govern espanyol. Creu que aquest sentiment antiàrab ha contribuït a la reticència d'Espanya a acollir refugiats?

Sempre es rebutja a l'altre... I l'àrab ha patit, històricament, un gran menyspreu a Espanya. No s'ensenya res d'àrab als nens, amb 5.000 termes àrabs que hi ha a l'espanyol! El rebuig històric dels àrabs té molt a veure amb el rebuig actual. Però també té molt a veure amb això l'amnèsia. Quan vas a Cotlliure i penses en el mig milió d'espanyols que van fugir a França i en com de malament van tractar els exiliats, has d'aprendre el que és l'emigració. I no només l'emigració provocada per la guerra, també hi va haver els espanyols que se'n van anar a treballar a Alemanya i a Suïssa als anys cinquanta i seixanta. Hi ha una falta de sensibilitat. I això que a Espanya no hi ha ningú que no tingui barreja de sang. S'hauria d'admetre això com a una cosa positiva, i no com una cosa negativa.

Vostè mostra una gran fascinació per Salvador Dalí, de qui va escriure una biografia, però reconeix que va tenir un comportament roí en certs moments. Què té d'especial aquest personatge?

Ara Dalí m'interessa menys que abans. Em fascinava el Dalí meravellós, amic de Buñuel i de García Lorca, quan treballava en grup amb André Breton. En aquell període em sembla fantàstic. El Dalí de després, el de la Gala, no m'interessa tant. Es repeteix molt. Ell va ser capaç de tergiversar tot el que havia estat abans per congraciar-se amb Franco. L'epicentre del món de Dalí era el Cap de Creus, i ell estava disposat a tot per tornar allà. Fins i tot va regalar al Papa un quadre de Gala com la Verge de Portlligat. La Gala li era necessària, perquè ell no sabia creuar el carrer sense ajuda, no sabia moure's pel món. A Dalí li va anar com a anell al dit, però ella era miserable, cobdiciosa...

Jo sóc partidari de la Tercera República federal. Jo crec que això seria la solució

Amb referència a Catalunya, a Aventuras ibéricas, vostè es pregunta sobre la possibilitat que el Govern espanyol suspengui l'autonomia i sobre una eventual intervenció de l'Exèrcit. Ja té resposta a aquesta pregunta?

No crec que l'exèrcit envaeixi Catalunya. Però no m'agrada gens que hi hagi una clàusula a la Constitució que digui que la missió de l'exèrcit és preservar la integritat del territori. I això ja ho vaig dir quan es va redactar la Constitució. No sóc expert en la política catalana, però espero que s'imposi el seny. Jo sóc partidari de la Tercera República federal, amb Portugal i tot. L'estic esperant de genolls, però no crec que la vegi... En teoria, el PSOE es allà, pel federalisme. Jo crec que això seria una solució... És possible, però faria falta un lideratge que no tenim en aquest moment. Tenim un lideratge molt mediocre. Dependrà també del que duri Rajoy en el poder. Estem com sempre, en un moment de provisionalitat. Tot és provisional. Esperem les primàries del PSOE. Esperem si Rajoy aguanta... Esperem diàleg i pactes...

Creu que hi ha incomprensió en el conflicte entre Catalunya i Espanya?

A Madrid no en saben res, de Catalunya. I no fan cap esforç per saber-ne. Ningú no ha llegit res en català... Espanya es divideix entre monolingües i bilingües. Ser bilingüe ajuda a pensar d'una altra manera, a ser més obert. I hi ha molts catalans que no s'adonen de la sort que tenen de ser bilingües, de tenir dos idiomes creuant-se i influint-se al cap...

Pensa que el govern espanyol acceptarà el procés sobiranista?

Aquests fatxes, essencialistes, quan parlen de la unitat d'Espanya, consideren que aquesta unitat és sagrada. Ja no ho diuen, perquè queda malament, però ho pensen. Creuen que Espanya té un origen diví.