L'escriptor britànic Ian McEwan, que acaba de publicar a Catalunya la seva darrera novel·la, Lliçons (Anagrama, 2023) considera que "si la novel·la hagués de morir, fa anys que hauria desaparegut". En una roda de premsa virtual des de la Gran Bretanya, McEwan ha subratllat que pensa que “la novel·la no desapareixerà malgrat que els intel·lectuals tendim a ser pessimistes”. Amant de les sèries de televisió, McEwan reflexiona que "a priori, semblaria que ningú no pot resistir-se a tants capítols que componen sèries com The Office o Succesion", i afegeix que quan va a festivals literaris, fins i tot amb mal temps, "hi ha persones apassionades" i té una explicació: "Encara no hem trobat una forma superior de recerca de l'entorn humà com la novel·la, ni tan sols la poesia ni el teatre". L'autor d'Operació Caramel conclou que "les novel·les tenen tentacles molt llargs i entrar, penetrar a les ments d'altres persones és realment un gran regal, cosa que no crec que proporcionin les sèries de televisió". Segons la seva opinió, la novel·la és "la millor manera d'il·lustrar el flux de la consciència, poder ser una altra persona o fins a quin punt ens semblem també de vegades entre nosaltres".
Reconstruint els records
Ian McEwan (Aldershot, 1948) ha ressaltat que va escriure la novel·la durant el confinament, una època en què ha recordat que va poder abandonar-se totalment a l'escriptura i fer una immersió total a la vida del protagonista, i que "hi ha un element molt potent de memòria”. L'escriptor britànic ha volgut mostrar com els "esdeveniments en majúscules tenen capacitat de penetrar en la vida més íntima", com mostra actualment la guerra d'Ucraïna, i ha postil·lat que les guerres són una màquina brutal per entrar a les vides privades.
Lliçons (Anagrama) se centra en el personatge de Roland Baines, amb qui l'autor comparteix alguns elements, que va ser enviat pels seus pares a un internat, on va aprendre a tocar el piano amb una jove professora, amb qui va tenir una experiència fascinant i traumàtica a parts iguals, que marcaria la seva vida per sempre. Amb el temps, Roland viatja i viu a diferents llocs, es casa i té un fill, però la seva vida s'ensorra quan la seva dona, Alissa Eberhardt, l'abandona sense donar cap mena d'explicació. Aleshores es veu empès a reconstruir els seus records per tractar d'entendre el que ha passat, des de la seva infància a Trípoli, on el seu pare militar estava destinat, passant pels grans esdeveniments dels darrers setanta anys: "la crisi de Suez, els míssils de Cuba, la caiguda del Mur de Berlín, Txernòbil, el Brexit, la pandèmia". Admet McEwan que "molt pocs de nosaltres ens trobarem mai en la posició per fer alguna cosa com el que fa Alissa, que potser ens sembla condemnable i, de fet, en aquest sentit es condemna més les dones que els homes", una doble vara de mesurar que l'autor volia explorar.
McEwan assisteix amb escepticisme i preocupació a les actuals retallades de la llibertat d'expressió i de creativitat
Igual que al protagonista, el mateix McEwan va viure a Trípoli "un esdeveniment tan important per a la Gran Bretanya, França, Israel o Egipte com va ser la crisi de Suez". Aleshores tenia vuit anys. "Només ara en escriure la novel·la he entès com d'important va ser allò per a mi, que va significar el final de l'engany del somni imperial", explica. Allò va forjar un caràcter, una sensació de llibertat que el va empènyer a imaginar que "només com a escriptor podria experimentar la vida més lliure possible". Preguntat sobre jutjar el passat amb ulls del present, McEwan ha dit que és un exercici útil preguntar-se com veurà la gent del futur el període actual, i ha remarcat que “la vida és complexa, no hi ha res que sigui blanc o negre”. Això sí, assisteix amb escepticisme i preocupació a les actuals retallades de la llibertat d'expressió i de creativitat, no només en estats autocràtics, sinó també en d'altres democràtics com els Estats Units. “Allà joves i grans no volen llegir certs llibres per no sentir incomoditat. Si no volen llegir, que no ho facin, però que no impedeixin a d'altres fer-ho”.
Finalment, preguntat per la seva generació literària, la coneguda a casa nostra com la "Armada Invencible" de l'editor Jorge Herralde, confessa que amb la mort de Martin Amis o d'altres companys té la impressió que "una part de la meva vida se'n va amb ells". Una generació, per cert, "dominada exclusivament per homes, cosa que no hauria d'haver estat així, però que ha de donar pas a un relleu d'una de nova". McEwan s'acomiada afirmant que "ens estem esvaint perquè anem desapareixent o deixant espai a altres veus. Hem de tenir altres narratives, altres veus".