Endevina, endevinalla: Quin animal té una mata de pèl envejable i una dentadura que no ho és tant, a l’escenari combina la retòrica d’un fervorós pastor evangèlic amb la feror d’una bèstia emissora d’esgarips i sons guturals, té la planta d’un dandi postmarxista vestit a Las Vegas i l'ètica rigorosa de qui concep la seva banda de rock and roll com un partit polític d'avantguarda? Pista: camina sobre el públic com Jesucrist sobre les aigües del mar, i és capaç d'endevinar-te el signe zodiacal només observant les teves “vibracions” durant uns segons (els autors d'aquesta entrevista en donem fe). No?… La resposta és Ian Svenonius (Chicago, 1 de juny de 1968,Gèminis), l'únic i inimitable. La xarada guardava certa dificultat, ho sabem, atès que aquest cantant i assagista forjat a l'escena punk-rock de Washington DC fa trenta-cinc anys que està atrinxerat a la bretxa més bandejada de l'underground.
Nosaltres —ho confessem— vam descobrir-lo tard, farà cosa de deu anys, quan va venir al Primera Persona per presentar el seu lúcid i descollonant Estrategias sobrenaturales para montar un grupo de rock. Un llibre que defensa, a través de l’espiritisme i la màgia, idees com que el rock va ser introduït pels Estats Units durant la guerra freda com a arma per a inocular el capitalisme davant l'auge del comunisme, mentre que els grups musicals tenen el seu origen violent en les bandes de delinqüents. Fa unes setmanes vam tenir l'ocasió de rendir-li homenatge personalment entre els bastidors del Funtastic Drácula Carnival, el festival celebrat a “la Nova York dels Països Catalans”, Benidorm. I l’endemà vam citar-nos amb ell per entrevistar-lo a Barcelona, on va passejar-se de civil (és a dir, amb el seu sempitern vestit de color llampant i un mocador nuat al coll) abans de tornar al seu odiat país. Senyores i senyors, els hi presentem l’inventor del “gòspel yeah-yeah” antiautoritari i frontman de successius projectes musicals de difícil catalogació com ara The Nation of Ulysses, The Make-Up, Weird War, Chain & The Gang o Escape-Ism, entre altres, a més d’autor d'assajos de culte com The Psychic Soviet, el maoista Llibre Roig del pop.
Fer-li una entrevista a qui va ser l'ideòleg i presentador de Soft Focus, el programa d'entrevistes de culte de VBS.tv, ens imposa una mica… Per començar, què opines del format entrevista?
Crec que és important... Les entrevistes són divertides. Són una part rellevant del món del rock-and-roll. Hi ha el disc, l'actuació, òbviament les cançons, la imatge i l'entrevista. Forma part de la presentació d'un grup. Però avui l'entrevista ha perdut valor, perquè el tema digital està traient-li poder a la música. Sense l'artefacte físic la teva música té menys gravitas, (una de les antigues virtuts romanes que la societat més apreciava). Ara l'entrevista té menys importància cultural que quan els discos i els mitjans de comunicació eren físics. És clar que, per a gent com nosaltres, l'entrevista és encara significativa, però, en general, ja no s'entrevista tant als músics, crec. Què en penseu vosaltres?
Nosaltres patim aquesta pèrdua de gravitas en la nostra butxaca, sí. D’altra banda, les entrevistes són una oportunitat per a conèixer la gent que admirem, com tu.
El problema de l’entrevista és que molta gent posa el pilot automàtic. El repte d’una entrevista és aconseguir, no que l’entrevistat es mostri vulnerable, però sí que digui coses que no siguin part de la seva maquinària publicitària o la seva nota de premsa. És com quan toca una banda. Quan un grup toca una cançó un cop darrere l’altre, d’alguna manera perd l’espurna. El repte és fer-la excitant i fresca i que transmeti vida cada vegada que la interpreta. Un cop vaig palar amb en Damo Suzuki, del grup de krautrock Can, que només fan música improvisada. Ell defensa que la música enregistrada és com el menjar processat. No hi estic d’acord, però em sembla interessant i té part de raó. Passa el mateix amb l’entrevista. Ara les persones respectades i entrevistades són gent com l'Elon Musk. Abans, a ningú li importava un pebrot el què pensava un milionari, la gent volia saber què pensava una estrella de rock'and'roll. Els valors de la cultura s’han trastornat... En qualsevol cas, és magnífic que a vosaltres us interessi el que tinc a dir jo, perquè culturalment sou part d’una minoria molt petita.
Abans, a ningú li importava un pebrot el què pensava un milionari, la gent volia saber què pensava una estrella de rock'and'roll
Sí, ens sentim part d'una immensa minoria d'outsiders. Fa unes setmanes vam gaudir dels teus concerts (amb Escape-Ism i The Make Up) al Funtastic Drácula Carnival, un festival de música minoritària que no fa cap mena de promoció, i, no obstant això, cada any esgota en menys de 80 segons les seves 2.000 entrades...
És important arribar a una mena de sensibilitat internacional que no se sent representada, no només als mitjans, tampoc a l'underground, perquè la música underground també s'ha corporativitzat. M'agrada el Funtastic perquè no és un festival corporatiu, la selecció dels grups no es basa en Spotify, ni en xifres, ni en aquests lladres corporatius que són les revistes de música. Es basa en l'entusiasme, en un nínxol d'una sensibilitat molt específica, i això és molt guai, va ser un honor fer-ne part. L'experiència dels festivals en general fa fallida, però el Funtastic és diferent.
I Benidorm? Què va semblar-li a un dandi marxista com tu la “Nova York del Mediterrani”?
Vaig visitar-la per primer cop per tocar al Fuzzville amb Chain & The Gang, el 2015. M’agrada perquè és un lloc estrany i molt especial. Mola, té una bona vibra i, francament, ahir era a l’avió amb tots aquells hooligans anglesos i em van semblar entranyables. A primera vista feien por, però eren entranyables.
El problema de Barcelona és que és un lloc tan increïble, amb aquesta arquitectura tan genial, que el paradigma digital l’ha acabat podrint
I de Barcelona, què en penses?
Aquí he tocat molts cops, a l'Apolo i a tot arreu. El problema de Barcelona és que és un lloc tan increïble, amb aquesta arquitectura tan genial, que el paradigma digital l’ha acabat podrint... És curiós, el món digital té un impacte molt específic en el sector immobiliari. Plataformes com Airbnb, homogeneïtzen les ciutats alhora que expulsen massivament als seus habitants. Les urbs es queden reduïdes a closques de si mateixes, com una mena de Disneyland. Si la ciutat és preciosa, com és el cas de Barcelona, queda totalment aniquilada. Has de marxar a viure a un lloc com Benidorm per trobar pis. És una tragèdia. I vagis on vagis trobaràs els mateixos problemes. No vull ser negatiu, però hem d'identificar l'enemic. I l'enemic són tota aquesta escòria digital que s'està fent ultrarica.
Encara et consideres un comunista? Vius la música com una militància política?
No hi ha cap més opció: o ets un serf de la classe dirigent, o ets un comunista. Per mi, la política i l’estètica són inseparables. T’has de preguntar quina és l’estètica de la política. Estic molt ficat en el rock-and-roll, però també m’agrada criticar-lo, examinar-ne els diferents usos... Soc Gèminis i sempre veig la dualitat de les coses, i puc considerar una cosa emocionant i valuosa, i alhora no estar-hi d’acord. No soc doctrinari o dogmàtic. Considero que el rock-and-roll és molt interessant perquè en el fons no té definició. Es redefineix constantment. L’única definició és, potser, que és elèctric i té un ritme. Com és tan obert, tothom pot fer-lo, encara que no tingui experiència ni un gran domini tècnic. Penseu en com Link Wray va crear Rumble. Estava en una sala amb 10.000 xavals cridant-li que toqués The Stroll, i, quan ho intenta, li surt malament i crea aquesta cançó instrumental fantàstica i tothom es torna boig. Rumble va ser prohibida a la ràdio, perquè la consideraven sinistra i ell, a més, era nadiu americà, de Washington DC, com jo. Per mi això és molt més interessant políticament que un disc de punk o de Crass o coses així. El rock'&'roll és polític en la seva essència. I conté aquesta dualitat: d’una banda, és una arma imperialista que va sorgir a la guerra freda, però, de l’altra, és una eina revolucionària perquè és l’estètica de la classe treballadora. Tothom pot fer-lo. Té aquest aspecte dual, molt esquizofrènic. I per això és interessant, ho continua sent després de més de 70 anys.
No hi ha cap més opció: o ets un serf de la classe dirigent, o ets un comunista
Tot això vas explicar-ho molt bé a Estrategias sobrenaturales para montar un grupo de rock. Tens algun nou projecte d’escriptura o encara defenses l’analfabetisme universal, com vas fer a Against the Written Word, el teu últim llibre?
M'agrada aquesta pregunta. Against the Written Word és un llibre a favor de l'analfabetisme, sí. En ell reflexiono sobre per què saber llegir i escriure s'associa tant a les idees burgeses de moralitat i de bondat. I arribo a la conclusió que aquesta condescendència burgesa va ser una forma de control massiu sobre la classe treballadora. Després, amb la televisió, van arribar noves formes de control mental, hipnosis, adoctrinament de masses i manipulació. Però el llibre i la paraula escrita van ser la primera eina burgesa en fer tot això. Penso que la meva proposta d'analfabetisme de masses és interessant. Dit això, encara no he trobat cap mitjà per reemplaçar la paraula escrita, així que probablement escrigui alguna cosa nova aviat. (És Gèminis, sens dubte.)