Començaré dient que no cal parlar als infants com si fossin idiotes. I, posats a demanar, a la gent gran, tampoc i encara menys. El primer cas seria la idiotització del llenguatge. El segon cas, d’infantilització del llenguatge. Vull aclarir que faig servir el terme ‘idiotització’ sense cap mena de base lingüística científica, és a dir, no és un terme científic ni tampoc s’utilitza (que jo sàpiga) en el camp de l’estudi de les llengües. Em sembla que reflecteix millor el que vull explicar i ja de passada treu ferro a l’assumpte, ja que “simplificació del llenguatge” em sembla massa eufemístic i massa simple per descriure aquest fet, valgui la redundància de la simplificació en qüestió.

La infantilització del llenguatge en adults es dona quan parlem amb adults majors i pressuposem que aquests necessiten que els parlem de manera més simplificada i fins i tot que repetim i diem més a poc a poc el nostre discurs perquè “ens entenguin millor”

Deixeu que faci un apunt sobre aquesta segona qüestió abans d’entrar en el tema principal de l’article. La infantilització del llenguatge en adults es dona quan parlem amb adults majors i pressuposem que aquests necessiten que els parlem de manera més simplificada i fins i tot que repetim i diem més a poc a poc el nostre discurs perquè “ens entenguin millor”. També fem preguntes retòriques i les diem ben clarament, esperant una resposta que en realitat amaga un “a veure si m’ha entès”. Per exemple, la meva iaia té noranta-un anys. Llegeix el diari cada dia i, no és per res, però està més informada i té més vocabulari que tots nosaltres junts. Quan va al metge o a fer algun encàrrec, hi va acompanyada perquè el seu cos a vegades no la segueix, no pas perquè no pugui entendre tot el que se li diu. Parlar-li a poc a poc o repetir-li la informació tampoc no serveix de res, ja que els problemes que té són de mobilitat i no tenen res a veure amb la sordera o la demència. Generalitzem sempre i ens equivoquem. Evidentment que hi ha gent que agrairà el fet que li parlin més a poc a poc, per exemple, però pressuposar que tota la gent gran ho necessita és invalidar-la i menystenir-la fortament.

Una esponja lèxica

Dit i aclarit això, ara cal que parlem de la idiotització (o simplificació, sí) del llenguatge. Sovint substituïm onomatopeies per paraules. Onomatopeies en castellà, a més a més! “Tens ‘non-non’?" Que vol dir ‘gana’ o ‘son’, suposo... T’has fet un ‘pumba’?” Un ‘pumba’... No podem preguntar-li si s’ha fet un cop…? O un trau, un truc, una fava, una cleca, una castanya, una nata, una nespla, una pelada o una rascada… I ara algú dirà: “què, no podem fer servir onomatopeies?” Home, sí, però les podem fer servir correctament i pel que serveixen: per reproduir sons i no pas com a noms per a designar coses (que, a més a més, no existeixen). Per exemple. “Arnau, mira quin ‘miau’!” No cal. Podem dir: “Arnau, mira quin gat (o moix, o gatet, o mix, marruix, mixeta, etc.), què fa el gat? Fa ‘miauuu’!”, I, au, solucionat, hem dit l’onomatopeia i no hem tractat el nen d’idiota.

Crec que no som conscients de la importància de l’estimulació del llenguatge durant l’etapa infantil

Mentre faig aquesta reflexió penso com em dirigeixo a la mainada. I és que crec que no som conscients de la importància de l’estimulació del llenguatge durant l’etapa infantil. Fa anys, a la Cèlia, una nena del Ripollès, em va dir que el seu animal preferit era el ‘cabirol’. Esperem respostes simples amb paraules bàsiques com “el gos, el gat, etc”. I el fill d’un restaurant de tota la vida, en Marc, que amb cinc anys ens va dir que li encantava “rostar ossos de la xuia”. I no ens hauria de sorprendre que la mainada tingués vocabulari i s’expressés així, perquè la mainada és una esponja lèxica que cal esprémer i enriquir. Sense massa pressa ni pressió, però sense pausa i diàriament. Els infravalorem constantment pensant que aquesta paraula i aquella són massa difícils i els parlem amb hiperònims: “això és una fruita”, “això és un animal”... Sí, és clar que és una fruita, però també és una ‘pruna’ i l’animaló és una ‘daina’ i l’infant de dos anys pot absorbir i utilitzar perfectament aquests termes. Parlar-los amb respecte i com a iguals és una mostra de respecte cap al seu potencial i evitar la idiotització del llenguatge és una mostra que confiem en la seva intel·ligència i en una comunicació més rica i significativa.

Cal recordar-nos que el llenguatge és una eina poderosa que, si es fa servir adequadament, pot potenciar la capacitat de comprensió i expressió dels infants

Cal recordar-nos que el llenguatge és una eina poderosa que, si es fa servir adequadament, pot potenciar la capacitat de comprensió i expressió dels infants. No es tracta d’omplir-los de paraules complicades sense sentit, sinó de reconèixer la seva capacitat d’aprenentatge i oferir-los un vocabulari ric i variat que els permeti explorar el món amb precisió i curiositat. Simplificar el llenguatge o infantilitzar-lo no només limita el seu desenvolupament, sinó que també redueix les seves oportunitats d’aprendre a expressar-se amb matisos i de comprendre la complexitat de les situacions i del món en què vivim. De la mateixa manera, hem de procurar també no infantilitzar la gent gran, reconeixent les seves capacitats i tractant-los amb la dignitat que mereixen. En definitiva, un món en què la paraula sigui una eina de connexió i no de limitació i on totes les generacions puguin compartir un llenguatge que els enriqueixi i els faci créixer. Tampoc no demano tant, oi?