El 6 de gener de 2012 va morir, al Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de Barcelona Idrissa Diallo, un jove guineà de 21 anys. Duia al centre quinze dies, després que el detinguessin a Melilla per haver entrat sense papers en territori espanyol. Les autoritats van considerar que la seva mort era deguda a causes naturals, però la Policia Nacional mai no va lliurar les càmeres de vigilància del CIE i la justícia va arxivar el cas. Idrissa Diallo va ser enterrat en un nínxol anònim del cementiri de Montjuïc, tot al·legant que no s'havia trobat cap familiar seu a Espanya. La seva mort va ser el detonant de la campana "Tanquem els CIEs". Ara Xavier Artigas i Xapo Ortega presenten un documental sobre el cas, i sobre els esforços per repatriar el cadàver i enterrar-lo al seu poble; Idrissa (cooperativa Metromuster). Aquest documental ha estat seleccionat per als premis Gaudí. Podeu consultar a quins cinemes es projecta a la pàgina web del film.

La mort d'un immigrant

Idrissa no havia comés cap delicte. Senzillament va ser detingut a la platja de Melilla després d'arribar-hi amb una zodiac. Davant la saturació dels centres de Melilla, va ser traslladat al CIE de Barcelona, on va morir, custodiat per la policia. Malgrat trobar-se malament hi ha sospites que va rebre tractament mèdic de forma tardana i que això va contribuir a la seva mort. Els directors del documental denuncien que el sumari judicial del cas és ple d'irregularitats. L'oficial de policia cap de torn ni tan sols va declarar al jutjat. I la declaració dels companys de cel·la és poc fiable. La jutge no va permetre que SOS Racisme es personés al cas com a acusació popular. Per tant, queden molts interrogants que probablement mai no es podran aclarir.

Reconstruir una vida

El documental intenta reconstruir la vida d'Idrissa a través d'entrevistes amb els seus parents i amics. També explica com va sortir del seu poble i va creuar el Sàhara per després passar amb una Zodiac d'Algèria a Melilla. Un viatge que tindria molt poc recorregut, perquè immediatament va ser detingut, conduït al CIE de Melilla, i d'allà a Barcelona, on moriria.

Recuperar el cadàver

Les associacions que es van interessar pel cas van reclamar que l'Estat es fes càrrec del retorn del cadàver a la seva família, que es va assabentar de la mort a través de les associacions contra el racisme, i no pas per vies oficials. Els defensors del tancament dels CIEs consideraven que la repatriació era una responsabilitat de l'Estat, ja que Idrissa Diallo havia mort sota custòdia policial. Però l'Estat no se'n va fer càrrec i no només va fer que les costes de tramesa del cos anessin a càrrec dels que demanaven el retorn, sinó que a més a més va posar traves . El documental inclou, també, la història de com es va intentar retornar el cos del difunt a la seva família, a Guinea, a desgrat de les dificultats imposades per les autoritats espanyoles.

El darrer viatge d'en Diallo

Artigas i Ortega documenten tant els problemes burocràtics per dur el cadàver com el mateix procés d'exhumació i retorn del cos. Però, sobretot, se centra en la restitució del cos a la seva família, en un poble de la República de Guinea. Un retorn que és molt important per la seva família, que havia passat set anys sense poder fer els ritus de comiat del mort. Un ritual en què no va poder participar-hi el pare d'en Diallo, que va emmalaltir greument després de la mort del seu fill. Però el funeral es va convertir, també, en una ocasió perquè la família denunciés la injustícia que havien patit.

On qualsevol es converteix en ningú

Aquest documental mostra aquest forat negre de les democràcies que són els CIEs, uns centres en què els reclusos hi tenen menys drets que els qui són tancats a la presó, tal i com han denunciat el Síndic de Greuges, el Defensor del Poble, SOS Racisme i nombroses organitzacions humanitàries. Als Centres d'Internament d'Estrangers hi ha moltes persones que no han comés cap delicte i que ni tan sols poden recórrer al jutge de vigilància penitenciària. No són vigilats per funcionaris de presons, sinó per policies nacionals. No tenen garantit el dret a visita. Ben sovint s'ha negat al Síndic de Greuges, als diputats o als membres del Govern l'accés al CIE de la Zona Franca... Idrissa té l'encert de posar rostre a una de tantes víctimes d'aquest sistema abusiu. I a la fi no deixa de recordar que els CIE són una peça més d'un engranatge terriblement perniciós, el que divideix el món entre els privilegiats i els marginats a través de les polítiques d'estrangeria.