La música és un llenguatge universal i només cal sentir les primeres notes que van entonar Il Divo al festival de Pedralbes aquest diumenge per saber que les cantaven des del cor i que havien de contenir les llàgrimes, igual que les 2.000 persones que els escoltaven. Il Divo són, o més ben dit eren, un quartet de cantants d'òpera, quatre artistes talentosos amb bona planta i sentit de l'humor que fa mig any es van haver d'acomiadar d'un dels seus membres: Carlos Marín va morir als 53 anys a causa de la covid. Il Divo ja no és el mateix però han sabut trobar un substitut a l'alçada i aquest diumenge han fet un tribut impressionant a Marín.

El públic assistent al Fetival de Pedralbes sabíem que la vetllada seria emotiva, però crec que no ens imaginàvem un tribut fet amb tanta delicadesa i fins i tot amb un toc d'humor. Urs Bühler, Sébastien Izambard i David Miller han fet un homenatge a Marín explicant anècdotes del seu pas pel grup i això va fer entendrir un públic que després de cada cançó es posava dempeus per ovacionar-los. El lloc de Marín no es podrà substituir però els membres originals han fet un nou fitxatge: Steven LaBrie. Tots quatre en un castellà perfecte han emocionat i han recordat el seu company. El quartet ha fet un repàs dels seus èxits arrancant amb la seva versió de I'll be there, entrant a l'escenari sense dir res i cantant amb el cor a la mà, un bon inici de concert per dir-li al seu amic que no l'oblidaran i que sempre estaran al seu costat. 

Emotiu, elegant i respectuós

Aquesta gira s'havia de fer amb Carlos Marín i els seus companys han explicat que han canviat el repertori per escollir cançons que realment tinguin a veure amb l'essència del company mort ja sigui per la seva lletra, perquè li agradaven molt o perquè es refereixen a moments viscuts junts. El concert del Festival de Pedralbes es podria definir com a emotiu, elegant i respectuós. Un dels instants que més llàgrimes va arrencar al públic va ser amb la cançó Hallelujah de Leonard Cohen: els tres cantants originals apareixen a l'escenari amb un tamboret buit il·luminat amb un focus i amb la veu inconfundible de Marín, gravada per sonar en les estrofes que ell acostumava a cantar. 

Il Divo també va regalar moments festius com quan van interpretar la mítica Ain't no mountain high enough de Marvin Gaye i Tammi Terrell. Els assistents no van poder evitar posar-se de peus i ballar, aquesta cançó ja té aquest efecte cada vegada que sona, però que quatre homes encorbatats, amb veus líriques i posat seriós et facin aixecar de la cadira per ballar.... això sí que té mèrit. Al repertori també s'hi van poder escoltar temes com Come what may, que es va popularitzar amb la pel·lícula Moulin Rouge, Time to say goodbye, la versió en anglès de Con te partirò d'Andrea Bocelli o bé Somewhere, un dels temes principals del musical West Side Story. 

Doncs sí, una servidora ha passat del Barcelona Beach Festival, del Canet Rock i del Vida per anar a escoltar Il Divo, i m'alegro molt d'haver-ho fet. Soc una assídua al Festival de Pedralbes i això que per edat em tocaria més anar al Canet Rock (bé, potser no soc tant jove i em tocaria més anar al Vida), però el Festival de Pedralbes té una atmosfera que enganxa. Els concerts es fan en un espai privilegiat, davant del palau, i val la pena anar al parc ben bé dues hores abans de l'inici de l'espectacle per gaudir de l'oferta gastronòmica de restaurants com el Flash Flash, Kao Street, Il Giardinetto o Pizza del Born, entre molts d'altres. Fer una copa de vi o una cervesa refrescant envoltada de música, bon menjar i natura, no té preu. I fer-ho saben que després escoltaràs unes de les veus líriques més boniques de la història de la música (amb el permís dels Tres Tenors), encara menys.