Quan ha estat l'última vegada que has estat feliç? Però realment feliç. Jo, l'altre dia, quan vaig anar a veure L'illa deserta, la nova obra de teatre de Marc Artigau protagonitzada per Miki Esparbé i Maria Rodríguez que demà arriba a l'escenari de la sala Villarroel.
Sí, l'última vegada que vaig ser feliç, realment feliç, va ser l'altre dia, allà La Brutal, una nau del Poble Nou on l'equip de L'iIla deserta estava posant a punt l'obra abans de l'estrena oficial a la Villarroel. Em van convidar a veure un dels assajos previs. Érem només quatre o cinc privilegiats i en Marc, abans de començar, ens va advertir que no ens explicaria res de l'argument de l'obra. No ens faria cap espòiler per així gaudir-la sense cap idea preconcebuda. Jo tampoc no t'explicaré res sobre la història L'iIla deserta. Només et diré, i t'insistiré, que vagis a veure-la. La narrativa és meravellosa; les interpretacions de Miki Esparbé i Maria Rodríguez, genials. Vaig riure, molt. Vaig plorar, bastant. A tu també et passarà.
La narrativa és meravellosa; les interpretacions de Miki Esparbé i Maria Rodríguez, genials. Vaig riure, molt. Vaig plorar, bastant. A tu també et passarà
Totes les obres de teatre parlen de tu
Una de les meves passions, juntament amb els croissants de xocolata i la cervesa, és Oasis, el grup dels germans Gallagher. Aquests dies m'estic llegint Supersonic, llibre publicat recentment per l'editorial La Cúpula, que narra la història de la banda referencial del britpop explicada pels seus mateixos protagonistes. En un dels capítols, Noel Gallagher, guitarrista i motor creatiu dels mancunians, precisa que no li agrada donar gaires explicacions sobre les lletres de les seves cançons. Diu que d'aquesta manera tothom se les pot fer seves creient que parlen d'ells. És el que em va passar veient L'Illa deserta, en Marc m'estava explicant la seva història, però, encara que ell no ho sabés, estava narrant la meva vida. La teva també.
Marc Artigau m'estava explicant la seva història, però, encara que ell no ho sabés, estava narrant la meva vida. La teva també
L'Illa deserta són les coincidències que acaben marcant el nostre destí. Vosaltres creieu en això del destí? És el que som, sols, com una roca perduda en mig de l'oceà, o en parella, com un arxipèlag. És el que ens hauria agradat ser i tot allò que mai serem. El que hem renunciat, conscientment o inconscientment, i el que gaudim, sense adonar-nos, des d'aquella estabilitat que per rutinària ens pot semblar avorrida. Els records viscuts i les memòries construïdes. Els que ens han acompanyat fent el camí i els que podrien haver-ho fet i només són una il·lusió difusa a què aferrar-nos en els moments de dubte. És una cinta de casset amb els teus temes favorits i un entrepà a mitges. L'Illa deserta és el Marc, soc jo i ets tu, sobretot tu.