En un món sobreestimulat, on sembla que ja ho hem vist tot, no és fàcil deixar algú bocabadat. Menys encara, si aquest subjecte és el públic d’una sala de concerts de Barcelona. Però hi ha un grapadet, un petit reducte d’artistes gerents d'una genialitat inimitable que saben fer allò d’arribar i moldre. És el cas de Ralphie Choo. Des del seu debut en solitari, SUPERNOVA (2023), una de les cares més visibles i ideòleg del col·lectiu Rusia IDK ha desbordat i penjat el cartell de tot venut cada cop que ha trepitjat un escenari barceloní.

El preferit de Barcelona

La cosa va anar així: fa mesos es va anunciar que el febrer actuaria a la sala Razzmatazz. Va exhaurir totes les entrades pràcticament al mateix moment. Es va afegir una segona data. Va passar el mateix. I si haguessin sumat una tercera, ho hauria tornat a fer. Passen els dies, passen les setmanes, passen els mesos i, finalment, ens plantem al 20 de febrer, la cita del segon concert consecutiu de Choo a la ciutat, en una de les poques nits de fred de la capital catalana, i ens dirigim cap a la sala del Poblenou. En arribar, la cua per entrar al concert dona la volta a l’illa. Si la primera data va ser tot un èxit (res es pot comparar amb l'efervescència d’una primera nit) la del 20 de febrer a Razzmatazz ha estat la coronació absoluta de Ralphie Choo, el preferit de Barcelona. El públic lluïa Met Gala de pantalons amples modernor 2025 i els looks trets directament d’un bloc de Nude Project. Nervis, apostes: "Però entrem al pogo, eh? Jo crec que aquesta sortirà. L’he vist tres cops i et dic que aquesta no la fa". 

Si la primera data va ser tot un èxit (res es pot comparar amb l'efervescència d’una primera nit) la del 20 de febrer a Razzmatazz ha estat la coronació absoluta de Ralphie Choo, el preferit de Barcelona

Arribades les nou, no hi cabia ni l’apuntador. Si una cosa fa Ralphie Choo és aprofitar l’espai: com més en tenim, més hi cabem: què us jugueu que, més d'hora que tard, l’acabarem veient acompanyat d’una simfònica? Però de moment, l’escenari l'omple amb sintetitzadors, violoncel, guitarres, vents de metall, bateria i percussió. Amb ell, dos dels seus socis a Rusia IDK: Mori rere els visuals i, al bell mig, DRUMMIE (qui, evidentment, entrat el concert, ha tret la seva flauta travessera), fent les tasques de productor i director d’orquestra. Tots preparats: aquesta és la història de JUAN SALVADOR GAVIOTA! Enmig de crits, esbufecs i histèria, el nostre protagonista ha pres l'escenari vestit amb un look d’estrella del rock gaudint de la nit a Las Vegas, molt a l'estil de Nicolas Cage a Cor salvatge: abric de pèl i pantalons d’animal print. Comença entonant les BULERÍAS DE UN CABALLO ALADO seguides de NHF i BESO BRUMA.

Malgrat l’entrega del públic, es poden notar certs nervis a l'escenari. Ell mateix ho admet saludant. La inquietud es va esvaint amb TOTAL90NOSTALGIA i TANGOS DE UNA MOTO TRUCADA, on brilla l’exquisida producció de DRUMMIE. Instants després és el seu altre company d’aventures, en Mori, qui pren el protagonisme, cantant plegats WCID?. Potser perquè estem a la part de repertori en què repassa les seves col·laboracions, tot seguit, tot i no comptar amb la presència de Rusowsky, ataca GATA. Fins ara tot bé, però cap sorpresa. Res que no hàgim vist en els seus últims tres concerts a Barcelona. Però els de Rusia IDK sempre tenen un as a la màniga: aquesta nit ha estat la presència de pablopablo, fill de Jorge Drexler. Reviuen el seu tema plegats, Eso que tú llamas amor, seguida d'una nova cançó que sona a pop d'anunci d'estiu de cervesa mediterrània i una versió absolutament brillant de (They Long To Be) Close To You dels Carpenters.

Ralphie Choo, com a intèrpret, és imperativament físic: a cada pas, a cada crit, a cada gest, pots notar com tota la seva música travessa cadascun dels nervis del seu cos

Agafeu-vos que ve la traca final amb Ralphie Choo demostrant que, com a intèrpret, és imperativament físic: a cada pas, a cada crit, a cada gest, pots notar com tota la seva música travessa cadascun dels nervis del seu cos. Descàrregues elèctriques amb WHIPCREAM, VOYCONTODO (traduint la tornada al català: "sí, vaig amb tot"), MÁQUINA COLONA i ROOKIES. I just abans d’obrir les portes de l’infern amb un infinit pogo, ha versionat Dolores amb una cadència de salsa que ha donat pas a un altre tema nou: El Ladrón de voces. I, ara sí, VALENTINO. Com si el terra es trenqués als nostres peus, el públic ha embogit: Ralphie Choo ha baixat a les barricades, abocant-se al públic, entregant-se al goig i deliri dels seus fans. L’hora i mitja de somni d’una nit d’hivern semblava que s'acabava. Però, com que res és el que sembla, i abans que les llums de la sala s’encenguessin, ha quedat temps per OMEGA. Cap missa en aquesta ciutat ha tingut tants adeptes com el públic de Razz entonant “me he puesto seeeeentimental… TÚ ERES MI OMEEEEGA” de la seva col·laboració amb Rosalía, que tot i no va pujar a l’escenari, havia estat la nit anterior entre el públic.

Hi ha coses que, com menys les entens, més màgiques són. La música de Ralphie Choo és una d’aquestes

Hi ha coses que, com menys les entens, més màgiques són. La música de Ralphie Choo és una d’aquestes. Com albirar un somni on tot està compost de coses aparentment versemblants, però res és real. No el podem incloure en cap gènere i alhora resulta ser-los tots. No sabem cap pal de flamenc, però per ell els piquem tots. No entenem les seves històries, però les sentim. No sabem els passos d’un tango d’una moto trucada, però els ballem. Èxtasi pur. Com si hagués entès millor que ningú allò del seny i la rauxa, el deliri i l’estudi metòdic de la música per fer alguna cosa inexplicable i atemporal. I com era d’esperar, una nit més, la realitat del de Rusia IDK ha desbordat la sala Razzmatazz en un concert electritzant.