“He vingut a fer realitat tres desitjos. El primer tocar la neu, el segon tenir casa pròpia, el tercer ser d’un poble”, diu la protagonista de La mestra i la Bèstia (Anagrama). I amb aquest impuls, la Severina, tot i tenir només dinou anys, aterra a Dusa, un poble de muntanya de l’Alta Ribagorça, per exercir-hi com a docent rural. Som al 1962 i l’experiència es convertirà per a ella en una aprenentatge accelerat de les lleis del món que l’envolta i del context social i polític del franquisme, que contamina també el seu propi passat familiar.
La de les escoles rurals és una realitat que Imma Monsó (Lleida, 1959) pot descriure amb propietat. L’autora va créixer en una família on les dones eren mestres rurals, també en pobles ribagorçans, un entorn que ha sabut traslladar al llibre amb força, vitalitat narrativa i humor. I també ho pot fer amb els secrets de l’anomenada ‘generació del silenci', aquella crescuda en l’oblit i les omissions del primer franquisme. Monsó explica que l’escriptura de la novel·la va coincidir amb un descobriment xocant i ocult durant dècades en la seva família, que va donar l’impuls definitiu al llibre: el seu pare havia estat secretari de la CNT durant la República i va ser jutjat per un consell de guerra sumaríssim quan va tornar a Espanya després de la guerra. Parlem amb l’autora de la ingenuïtat, dels silencis familiars i de sentir-se còmode amb la solitud.
La Severina, la protagonista de la novel·la, és marcadament ingènua. Com entens tu la ingenuïtat? És una cosa positiva que ens permet esquivar el cinisme del món o és negativa?
Penso que és positiu a no ser que no tinguis prou capacitat per abandonar-la i veure les coses que cal veure. Cada ingenuïtat és diferent. La de la Severina és una ingenuïtat d’ignorar l’entorn sociopolític. Ella no en sap res, tant per la forma de parlar en clau dels pares, que no li expliquen res, com per la seva por a què passi per una desafecte al Règim. Pertany a allò que se’n diu la ‘generació del silenci’; les coses no es parlaven i com que no es parlaven acabaven quasi no sabent-se. És una ingenuïtat compartida amb tanta i tanta gent que no sabien, no volien saber o havien passat la guerra i volien viure tranquils en aquesta mena de "paz y prosperidad" del franquisme. Per altra banda, si no estàs socialitzat i no vas cap als altres, és difícil fer-se una idea del món només amb el saber dels llibres. En aquell moment tot ens venia a través de la lectura. Hi havia certa ingenuïtat per part dels pares de l’època en el benefici que la lectura aportaria als fills.
Tot i això, ella té molt clar el que vol aconseguir quan arriba a Dusa: tocar la neu, tenir casa pròpia i ser d’un poble.
Aquí la seva ingenuïtat seria la del nen que ho té tot per descobrir. Ella passa de l’entorn molt solitari on creix i pensa que un lloc petit serà el pas lògic després d’haver viscut aïllada, en comptes d’una ciutat gran. I ja sabem què passa amb els pobles petits, que bàsicament són les xarxes socials d’avui en dia: un lloc on tot se sap, tot es coneix i tot es distorsiona.
La Severina vol pertànyer a un lloc perquè sent que no n’és de cap?
Ve d’un indret de l’Empordà però que és solitari. L’única gent que veu passar són els cotxes per la carretera, que no s’aturen. Aquesta solitud, més l’estranyesa amb què l’eduquen, la fa buscar la gent. A la Severina li agrada la gent, però no sap com accedir-hi perquè no ha estat educada per això ni hi ha tingut contacte.
Hi ha una cosa que a vegades no es perdona, que és la distància amb els altres que hi ha persones que sense voler posen
Precisament la dificultat per connectar amb la gent de Dusa és el que la condemna a ulls del poble.
Crec que hi ha una cosa que a vegades no es perdona, que és la distància amb els altres que hi ha persones que sense voler posen. Un dels trastorns mentals menys compresos és l’autisme: tens una persona amb depressió o síndrome de Down i hi pots connectar d’alguna manera o inspiren compassió. En canvi, l’autisme genera una distància que fa que sigui molt menys comprès.
Expliques també que la història de la Severina es connecta directament amb el teu propi passat familiar.
En la família de la meva mare, totes les dones eren mestres rurals. Eren de la banda de Girona, però havien demanat plaça a l’Alta Ribagorça, dos mons molt diferents. Elles no tenien res a veure amb el personatge perquè eren molt extravertides: arribaven amb el seu català central i la seva lluminositat al món tancat del poble i, tot i ser de la Girona rural, semblava que arribessin de París. Recordo certa incomoditat, de petita, de veure com la meva mare seduïa al personal quan a mi em seduïa molt més aquest personal auster i sobri que eren els habitants del poble. Posar-me dins d’un personatge així quan jo no sóc d’aquest perfil sabia que no ho faria.
Com era aquest rol de mestra rural? Mostres a la novel·la com les mestres eren una autoritat al poble. I una autoritat femenina, cosa poc habitual per l’època.
Eren allò que es diu ‘una força viva’. Als pobles les forces vives eren el mestre, el capellà i l’alcalde, la gent que tenia una mica d’estudis. Aquesta figura de la mestra rural és paradoxal perquè eren noies molt joves i hi havia una barreja entre l’autoritat que es prenien i la seva joventut. I moltes vegades eren assetjades per alcaldes desaprensius. Era una figura curiosa, però en aquell moment poques opcions a banda d’aquesta podia tenir una noia que volgués estudiar.
Fins a quin punt és La mestra i la Bèstia el que es diu una novel·la d’aprenentatge?
Totalment. Jo mateix volia veure la meva pròpia ingenuïtat en el passat, com s’havia produït el descobriment de com havia estat realment la dictadura. M’adono que per part de la gent de més de cinquanta anys, el llibre evoca moltes coses i porta molts records. Però per part de la gent jove, tu ho vas descobrint tot a mesura que la Severina també ho fa i penso que aquesta és la gràcia.
En aquest cas, hi ha un descobriment teu que t’acaba de conduir a la novel·la: que el teu pare havia rebut un consell de guerra sumaríssim els primers anys del franquisme. Com ho vas descobrir?
Com s’arriba avui en dia a tot: per Internet. Per casualitat vaig veure el seu nom en la biografia d’un diputat de l’època que li agraïa haver-lo ajudat a passar la frontera per la muntanya. Això de sobte em va connectar a coses. El seu germà, un dia quan jo era adolescent, durant la Transició, em va dir estant al Pla de Beret: "totes aquestes muntanyes el teu pare se les coneixia fins a l’últim centímetre". Jo li vaig preguntar si hi anava a fer pícnics però ell no em va contestar la veritat. I això que ja podia fer-ho, no era un silenci que pogués perjudicar a ningú. I finalment vaig trobar el seu expedient, on també hi havia molta més cosa de la que m’havia imaginat. Aquest va ser el revulsiu de la novel·la: el silenci sobre una cosa de la qual la meva mare mai me’n va parlar. Fins i tot he arribat a pensar que no en sabia res.
No en vas arribar a parlar amb ella?
Mai. Havia mort abans del descobriment. Al morir ella, passa molt amb els pares, et reporta una mica a l’altre i sents una necessitat de descobrir el seu passat o de posar-hi atenció. Aquest passat que quan som joves no ens interessa per res. Si que és veritat que ella a vegades deia coses com "el teu pare em fa patir molt perquè es reuneix amb gent". I jo també tenia una certa intuïció cap a on anaven les seves idees. Però és clar, del consell de guerra no en sabia res.
Aquest va ser el revulsiu de la novel·la: el silenci sobre una cosa de la qual la meva mare mai me’n va parlar
Aquest consell de guerra sumaríssim el va patir perquè era de la CNT, dius.
Sí, perquè va ser secretari de la CNT i perquè, com molts, va tornar de França després de la guerra. Quan va arribar aquí, amb el lliri a la mà, pensant que li aplicarien l’indult general que s’havia promès, es va trobar amb el consell de guerra sumaríssim. Molt ingenus havien de ser.
La família com a institució sempre té a veure d’una manera o una altra amb el silenci? Estem condemnats a que sigui així?
Crec que això depèn molt del tarannà de les persones i potser de la confiança en la paraula. A mi el que em va xocar en el meu cas és que la meva mare no era de silencis, sinó d’explicar-ho tot. Però sí que, a la novel·la, la Severina decideix que si un dia té fills els hi explicarà tot. No sé què és millor, n’he parlat molt amb el Sergi Pàmies d’això. Depèn del teu tarannà i de la receptivitat dels fills també, que amb això a vegades no comptem. Sempre expliquem menys del que ens pensem i sempre escoltem menys els pares dels que ens pensem. A mi m’ha passat: a la meva podria haver-li preguntat moltes coses i en canvi no ho vaig fer. Per què? Perquè a la vida les coses sorgeixen com sorgeixen.
Hi ha un homenatge implícit, al llibre, a la generació dels teus pares i a ells mateixos?
D’alguna manera les novel·les sempre són homenatges; intents d’explorar amb tendresa, moltes vegades amb ironia o humor negre, aspectes importants. Tinc un llibre, Tot un caràcter, que després de vint anys el vaig revisar i vaig pensar: "ostres, com et vas passar". I per mi en aquell moment era un homenatge, que no té perquè estar exempt de crítica.
El català no ha pogut desenvolupar moltes paraules fresques perquè hi ha hagut una gran interrupció i ens sonen arcaiques
En la novel·la, però, si que hi ha admiració cap al personatge de la mare com a persona culta, intel·ligent i crítica que tracta de donar-li una educació més enllà dels principis del Règim a la Severina.
Ella ve de l’anterior generació, republicana, amb la llengua catalana present. Tot això s’interromp a l’acabar la guerra i la Severina ja pertany a la generació que va patir aquesta interrupció. Als anys seixanta jo era petita i recordo que no trobaves un llibre en català i no llegies en català. Va ser una interrupció desgraciada per a la nostra llengua perquè moltes de les coses que passen ara són degudes a això: la manera en què, per exemple, ara els escriptors joves necessiten recórrer molt a castellanismes perquè reflecteixen bé la realitat, sobretot la urbana. O moltes paraules fresques que el català no ha pogut desenvolupar perquè hi ha hagut una gran interrupció i ens sonen arcaiques. En aquest sentit, és una relació conflictiva la que tenim amb la llengua.
La Severina se sent molt còmoda amb la solitud. Hem perdut la capacitat de gaudir-ne, per exemple en els entorns urbans?
Al llibre hi ha un elogi de la solitud fins a cert punt, perquè ella també veu que l’excés, com tot els excessos, és perjudicial. Fa el trajecte invers d’aquestes dones que diuen: "per fi he après a estar sola o a ser autosuficient". Ella aprèn a estar socialitzada. Però aquesta és una qüestió terrible, pensar que no podem estar amb nosaltres mateixos perquè tot està ideat per obturar el nostre pensament. Al final pensar i reflexionar només ho fas amb tu mateix; com menys reflexió, més risc de totalitarisme.