Estem en un temps de vegans i de foodies. Probablement mai no s'havia parlat tant sobre l'alimentació i mai la gent havia estat tan obsedida per les possibilitats que la seva salut es veiés afectada per allò que menja. Ara bé, mai no hi ha hagut tant consum de productes alimentaris processats, que estan fora del nostre control. El periodista Jean-Baptiste Malet, a El imperio del oro rojo. Una apasionante investigación sobre las consecuencias del consumo globalizado (ed. Península), presenta una llarga i profunda recerca sobre el tomàquet concentrat. I ens descobreix que moltes coses no són com pensàvem.

El problema no estava a les mandonguilles

Hi ha molta gent que té reticències a demanar a bars i restaurants productes com mandonguilles, croquetes o canelons. Tem que li engaltin les restes del menjar del dia abans (o de la setmana abans) convenientment triturades. Però, probablement, que et col·loquin les restes del dia abans no és el pitjor que et pot passar quan demanes les mandonguilles. Hi ha d'altres problemes que el consumidor no pot ni tan sols arribar a imaginar. Mentre la carn es veu com una cosa "sospitosa", el sofregit es sol veure com un element "natural". Res més lluny de la realitat.

Un  tomàquet que no és un tomàquet

Visitar una fruiteria a buscar tomàquets pot esdevenir, avui en dia, un exercici complex. Al vell tomàquet, de pera o de branca, se li ha afegit el tomàquet Raf, el de cor de bou, el Montserrat, el pebroter, els cherry, els de penjar... El que mai no es veu a les botigues, malgrat tot, és el que més es consumeix: el tomàquet "d'indústria". I és un tomàquet ben especial, només útil per a fer concentrats. De fet, no és un tomàquet per mossegar ni per sucar pa. Conté una proporció ínfima d'aigua, i això el converteix en una fruita peculiar; és una mena de preconcentrat. És extremadament dur, i això facilita el seu transport. No cal posar-lo en caixes: pots amuntegar-los en un camió sense problemes: arriben igual de bons, o de dolents, a la planta de transformació. Perquè només serveixen per a una cosa: per a fer concentrats.

La màfia del tomàquet

El terme màfia sovint s'ha banalitzat. Quan dos individus es combinen per no pagar el parquímetre ja es parla de màfia. En el món del tomàquet no hi intervé una d'aquestes màfies de pa sucat amb oli: hi actua la màfia-màfia. Hi ha grups mafiosos italians que usen l'empresa del concentrat com un sistema per blanquejar diners, i que han arribat a crear laboratoris químics perquè falsifiquessin els anàlisis sanitaris per als seus productes. Els envasadors italians, abans es dedicaven a produir conserves i concentrats per exportar-los. Més endavant van descobrir que era molt més fàcil comprar triple concentrat xinès, afegir-li aigua i revendre'l com a concentrat per a ús domèstic en vistoses llaunes decorades amb banderes italianes.

El general dels tomàquets

Però la màfia italiana ha trobat un enemic inesperat que l'ha esclafat: l'exèrcit xinès. Els italians es van enriquir comprant tomàquet concentrat del Xinjiang als xinesos i reenvasant-lo després amb un procés extremadament simple. La principal empresa proveïdora xinesa, Chalkis, era propietat de l'exèrcit xinès i era dirigida per un general. Una rígida estructura pròpia del comunisme al servei del capitalisme salvatge. Gràcies als baixos sous pagats als pagesos, Chalkis va aconseguir oferir concentrat de tomàquet a preus ridículs i va arribar a liderar el mercat. Però aviat els xinesos van adonar-se que no necessitaven els italians per a res, que podien exportar el tomàquet directament. Ara són els xinesos els que lideren el mercat internacional del tomàquet concentrat. Els segueixen, a poca distància, els italians, que reexporten, bàsicament, tomàquet concentrat d'origen xinès. El general xinès que havia dirigit Chalkis no va tenir cap problema en confessar a Malet que diverses empreses amb posició predominant al mercat pactaven els preus a establir. I Malet, en una visita a una altra empresa xinesa, va veure com afegien al puré de tomàquet productes que no figuraven a la llista d'ingredients.

Els africans com a abocador

En començar a llegir El imperio del oro rojo ens pot donar la impressió que el nostre món és un infern. Jean-Baptiste Malet s'apressa en deixar-nos clar que la nostra situació és privilegiada si la comparem amb la dels africans, que reben el pitjor de la indústria tomaquera. Els concentrats que es distribueixen a l'Àfrica solen estar fets per les pells i les llavors, uns subproductes no acceptables en els concentrats segons la legislació europea. Per això no solen tenir color vermell; popularment els anomenen "black ink", tinta negra. En ocasions amb prou feina contenen un 33% de tomàquet, la resta són aditius,  Però, a més a més, en moltes ocasions s'ha detectat que a l'Àfrica hi envien productes en mal estat, amb la data de caducitat passada o contaminats. Algunes partides fins i tot contenien cucs.

Crit d'advertència

Fa alguns anys hi havia un cartell electoral que no se sap si era commovedor per la seva innocència o emprenyador pel seu cinisme. Una política apareixia descalça sobre l'herba, molt bucòlica, amb un eslògan surrealista: "Perquè els tomàquets tornin a tenir gust de tomàquet". No sé com els seus votants valoren la seva gestió durant el temps que va estar al càrrec, però el cert és que els tomàquets continuen sense tenir gust de tomàquet. Especialment, els tomàquets concentrats. De fet, segons Malet, la situació tendeix a empitjorar.

Industrofòbia?

No hi ha cap dubte que la indústria agroalimentària ha suposat alguns avenços notables. Mai s'havien produït tants aliments, a la història de la humanitat. Mai tanta gent havia estat tan alimentada. Fins i tot és probable que mai un percentatge tan alt de gent hagi estat tan ben alimentat (com a mínim quantitativament parlant). Però això no treu que la manca de control sobre un mercat que tendeix a l'oligopoli hagi provocat, en els darrers anys, una davallada de la qualitat dels productes que consumim. Al llibre de Malet hi apareixen mencionades marques blanques de cadenes de supermercats que tenen una forta presència a la nostra ciutat. Els concentrats fatídics estan entre nosaltres. I és probable que els concentrats menys recomanables també estiguin, a tots els supermercats, incorporats a pizzes, salses, llaunes... I que també ens els poguem trobar als plats dels restaurants o de les cadenes de menjar... De ben segur, el concentrat de tomàquet no és l'excepció dins la indústria agroalimentària; altres productes semielaborats tindran problemes similars. Cal estar avisats.