El sorpasso blaugrana d'aquest dissabte a Bilbao, amb partidàs d'Aitana Bonmatí, golàs d'Alexia Putellas i exhibició de (Sweet) Caroline Graham Hansen, ens diu que, en temps de sequera culer, LA Barça és com el Paratge Verd de les Mil Mares. L'oasi apuntat a Mad Max: Fúria a la carretera i contemplat a Furiosa, llar de les Vuvalini, és el paradís enmig de la violència insuportable de la resta d'un planeta desèrtic. Però no ens despistem: tothom deia que el futbol femení no interessava, però ja fa uns anys que la realitat desmenteix la teoria. Quasi tres milions d'espectadors van veure la final de la Copa d'Europa per la tele, i l'equip català va mobilitzar 45.000 persones (moltes famílies i moltes nenes i nens que ja tenen nous referents) que varen omplir la capital biscaïna de samarretes i banderes barcelonistes. Una barbaritat. Fins i tot el New York Times publicava que Barcelona és la capital mundial del futbol femení.
L'èxit de la tercera Champions fa més oportuna que mai la recent estrena a Netflix de Copa 71, un magnífic documental que va passar fa unes setmanes pel DocsBarcelona i que torna a desmentir això tan subjectiu de l'interès, que sempre em recorda als polítics que davant les preguntes incòmodes toquen el violí i assenyalen els temes que de verdad importan a los españoles, que acostumen a coincidir amb el que els importa a ells. Els directors Rachel Ramsay i James Erskine fan, a Copa 71, una molt rellevant tasca d'historiadors i arqueòlegs per recordar-nos, o més aviat descobrir-nos, que una vegada, fa més de 50 anys, un partit de futbol femení va reunir 110.000 espectadors a les graderies de l'Estadio Azteca de Ciutat de Mèxic.
Per primera vegada se celebrava un esdeveniment esportiu on les dones eren les protagonistes. I els totpoderosos senyoros de les federacions, que ara et cancel·len i ara et donen un piquito, no ho van poder suportar
La intrahistòria que els cineastes retraten és apassionant: poc abans d'aquella final, conscients de l'impacte socioeconòmic que va deixar en el seu país la celebració del Mundial 70, el que va guanyar el Brasil de Pelé, Rivellino i Tostão, un grup de visionaris empresaris mexicans va decidir organitzar una competició similar amb sis seleccions de dones futbolistes. La varen disputar Dinamarca, Argentina, Anglaterra, França, Itàlia i l'amfitriona, Mèxic. El documental explica molt bé com el masclisme ranci de la FIFA i de les federacions nacionals de futbol van oposar-s'hi des del minut 1, com van posar pals a les rodes i, finalment, com van pressionar perquè l'èxit de la iniciativa desaparegués dels llibres d'Història. Copa 71 dona veu a un grapat d'aquelles dones que, durant unes setmanes d'estiu, van passar de completes desconegudes i quasi marginades als seus països, on jugaven d'amagatotis, a estrelles momentànies. Mèxic s'hi va bolcar, més que res perquè els empresaris organitzadors eren propietaris de quasi tots els mitjans de comunicació del país, i ni totes les pressions de la FIFA podrien aconseguir que renunciessin a la recentment descoberta gallina dels ous d'or. I elles, és clar, no s'ho podien creure. Per primera vegada se celebrava un esdeveniment esportiu on les dones eren les protagonistes. I els totpoderosos senyoros de les federacions, que ara et cancel·len i ara et donen un piquito, no ho van poder suportar.
Imprimir la llegenda
A la fabulosa L'home que va matar Liberty Valance (1962), John Ford va immortalitzar una frase icònica sobre la construcció dels mites, pronunciada per un periodista que ho té clar: “Quan la llegenda es converteix en realitat, imprimeix la llegenda”. Probablement es va oblidar d'afegir que el consell no valia quan les protagonistes eren dones, futbolistes esborrades de l'imaginari com les de Copa 71 o llegendàries per qualsevol altre motiu. Una altra estrena recent, ja la podeu trobar a les sales i és una de les millors pel·lícules que veureu aquest any, fa exactament això: imprimir la llegenda.
A Segundo premio, que ens adverteix que aquesta no és una història sobre Los Planetas, Isaki Lacuesta i el seu codirector Pol Rodríguez escolten els músics que formaven la mítica banda indie granadina, però també paren atenció a anècdotes i vivències que expliquen taxistes, venedors de discs o cambrers. Ho passen per la batedora i pel sedàs de la imaginació, i fabulen amb tot allò que va passar, o podria haver passat, mentre el grup componia les cançons d'Una semana en el motor de un autobús. Poc abans, la baixista que tocava d'esquenes els havia deixat amb un pam de nas, aquí us quedeu, fotent el camp per estudiar poesia. El cantant i el guitarrista s'estimaven i s'odiaven, es necessitaven mútuament, el primer era un vampir (per cert, culer des que va veure jugar Cruyff a Los Cármenes, i autor d'una cançó, La Copa de Europa, que s'inspirava en el gol de Ronald Koeman a Wembley) i el segon desapareix quan es deixa portar pels cants de sirena de l'heroïna. En realitat, tots es posen fins al cul, però aconsegueixen enregistrar un dels discs més influents de la història de la música recent. I l'Isaki, un mag a l'hora de posar imatges a les llegendes (com demostren Los pasos dobles o La leyenda del tiempo) i/o de jugar amb els punts de vista i la subjectivitat (quina obra mestra, Un año, una noche), construeix un film imprescindible, i una poètica reflexió sobre la creació com a forma de supervivència. I posa al damunt de la taula un altre tema, les drogues com a motor i eina creativa, que connecta amb una altra pel·lícula, de nou una mirada a llegendes musicals, que acaba d'arribar a la plataforma Disney+.
L'Isaki, un mag a l'hora de posar imatges a les llegendes (com demostren Los pasos dobles o La leyenda del tiempo) i/o de jugar amb els punts de vista i la subjectivitat (quina obra mestra, Un año, una noche), construeix un film imprescindible
El documental The Beach Boys reivindica que aquells alegres noiets californians que cantaven Surfin' USA eren molt, moltíssim més que una banda de músics surferos. Més enllà de descobrir-nos que la majoria d'ells odiaven l'aigua, el film de Frank Marshall assenyala Brian Wilson, l'antilíder del grup, com una de les figures més referencials de la història del rock i el pop. I, si bé és veritat que podria aprofundir una mica més en la torturada figura i els greus problemes de salut mental d'aquest geni de la composició i la producció musical, la pel·lícula sí que s'atura a posar el focus en el paper de l'LSD en la creació del Pet Sounds, un dels àlbums més importants de la música contemporània. The Beach Boys ens fa veure els perills de publicar segons quines llegendes, perquè la de Brian Wilson va quedar inexplicablement empetitida enmig de taules de surf i noies en bikini.
El film de Frank Marshall assenyala Brian Wilson, l'antilíder del grup, com una de les figures més referencials de la història del rock i el pop
Les jugadores del silenciat Mundial 71, el guitarrista i el cantant de Los Planetas i el cervell destruït d'aquella bèstia dels estudis d'enregistrament anomenada Brian Wilson conflueixen en la idea fordiana de l'elaboració dels mites, en les narratives que rebem i en com impacten en la memòria col·lectiva. Aitana, Alexia i (Sweet) Caroline ja en formen part. Print the legend.