L'11 d'octubre de 1968, entre algunes llàgrimes dels guàrdies civils formats, la bandera espanyola del sots-govern de Bata, a la Guinea Espanyola, era arriada per darrera vegada. L'endemà, el 12 d'octubre, en una cerimònia presidida per Manuel Fraga, llavors ministre d'Informació i Turisme, Francisco Macías prenia possessió de la presidència de Guinea Equatorial i es proclamava la independència d'aquest país africà. La data d'accés a la sobirania no va ser casual. Tot i que alguns líders independentistes s'havien negat a que fos un 12 d'octubre, el règim franquista va insistir en atorgar la independència en aquesta data, per tal que el Dia de la Hispanidad (o Día de la Raza) coincidís amb el Dia de la Independència. D'aquesta manera, deien, quan els guineans celebressin l'aniversari de la seva sobirania, també recordarien Espanya, "mare de tants pobles".
Representants del MONALIGE, un moviment independentista guineà, davant del Comitè dels 24, el responsable de les descolonitzacions de l'ONU. Foto: ONU.
Descolonització franquista
El procés de descolonització de la Guinea Espanyola, l'única colònia espanyola a l'Àfrica Negra, va ser una mostra de l'autoritarisme franquista. Quan tot el continent es començava a preparar per la descolonització, a finals dels anys cinquanta, Espanya va intentar reforçar el seu colonialisme. Va continuar portant colons, va augmentar les seves inversions al territori, va assegurar que encara mantindria la seva presència a la zona durant dècades, i per evitar interferències de l'ONU, va proclamar que l'illa de Fernando Poo (l'actual Bioko) i Río Muni (l'actual Regió Continental de Guinea Equatorial) eren "províncies espanyoles". D'aquesta forma s'intentava neutralitzar la tasca de Nacions Unides. A l'igual que havia fet el Portugal salazarista, els franquistes al·legaven que Espanya era un Estat repartit entre diversos continents i que no tenia colònies, sinó "províncies africanes", i que per tant, tota intervenció de la comunitat internacional en aquest afer era una ingerència intolerable. Les legislacions racistes, a la Guinea, es van suavitzar (havien estat tremendament dures), però el colonialisme no va desaparèixer.
L'Autonomia de l'Espanya franquista
Però mentre els portuguesos van ser capaços de ficar-se en tres llargues guerres colonials simultànies per tal de preservar l'essència imperial de Portugal, Franco era un dictador més interessat en la seva supervivència que en el manteniment de les colònies (el 1956, amb moltes llàgrimes, ja havia renunciat a la possessió del protectorat marroquí, un territori en el que ell s'hi sentia especialment proper). Per això no es va oposar mai frontalment a l'ONU i va prometre una futura descolonització del territori africà, tot i que va intentar retardar-la al màxim. El 1964 va entrar en funcionament l'Autonomia de l'anomenada "Regió Equatorial Espanyola". Mentre es negava qualsevol descentralització a la metròpolis, s'acceptava un règim autonòmic a la colònia. Ara bé, sempre va ser una autonomia de pa sucat amb oli. Tot i que hi havia un president negre, qui realment tenia l'última paraula al territori era el comissari general (nou nom del governador colonial). Hi havia un govern amb consellers negres, però la majoria de les polítiques eren decidides pels "assessors" blancs. I el pla de desenvolupament del territori va ser elaborat a Madrid, amb la participació d'un únic guineà. Això sí, va reduir-se el racisme i la metròpoli va començar a finançar el pressupost colonial. Ara bé, en una de les contradiccions pròpies del franquisme, durant els darrers temps de presència espanyola a Guinea es van permetre els partits d'oposició, i fins i tot es va deixar que aquests emetessin els seus discursos crítics pel canal de TVE de la colònia. Els colonitzats tenien més drets que els colonitzadors.
L'intent neocolonial
Però les pressions de l'ONU no s'aturaven. I, per altra banda, la política d'Autonomia estava resultant cara per a una Espanya que volia centrar tots els seus esforços econòmics en els plans de desenvolupament. Els sectors menys nostàlgics del règim van començar a apostar per la descolonització. El ministre d'Exteriors, Fernando María Castiella, confiava en què, si Espanya atorgava la independència a la colònia en un procés modèlic, l'ONU acabaria donant-li suport en el seu litigi amb la Gran Bretanya per la possessió de Gibraltar (l'Estat espanyol figurava, alhora, com a reclamat i com a reclamant al Comitè dels 24 de l'ONU, responsable de les descolonitzacions). Però no tothom, en l'entorn del franquisme, estava disposat a la descolonització. Carrero Blanco, i alguns grans plantadors i alts càrrecs colonials, volien donar la independència a la part continental de Guinea (més poblada i més pobra) i mantenir Fernando Poo vinculat a Espanya mitjançant la seva conversió en un Estat Lliure Associat com Puerto Rico. Així doncs, van donar suport als independentistes bubis i criolls, que apostaven per una independència separada. En canvi, Castiella i els seus van decidir apostar pel MONALIGE, el major partit independentista, que havia reclamat fins poc mesos abans la independència a l'ONU. A la fi, a Madrid, el sector partidari de la independència unitària es va imposar.
El novembre de 1969 la bandera de Guinea Equatorial va incorporar-se a l'entrada de l'ONU, en presència de Saturnino Ibongo. Uns mesos més tard seria assassinat per Macías. Foto: ONU.
Una Conferència Constitucional dictatorial
El 1967, per sorpresa, el govern espanyol va anunciar que concediria la independència a la Guinea Espanyola de forma imminent. Per a preparar la independència el govern espanyol va convocar una Conferència Constitucional, que reflectia l'essència autoritària del règim. En primer lloc, la Conferència Constitucional no estava composada només per guineans, sinó que era integrada per una delegació espanyola i una guineana. Els representants de la delegació guineana van ser triats arbitràriament pel govern espanyol: no va haver-hi cap votació per designar els candidats dels guineans. La primera fase de la Conferència, celebrada el 1967, es va bloquejar, perquè bubis i criolls es negaven a la independència unitària. A la fi, la delegació espanyola va imposar, quan va convocar la segona fase de la Conferència Constitucional, que s'aprovés una constitució unitària, però que garantís certs drets a les minories. De fet, bona part de la redacció del text constitucional va anar a càrrec dels tècnics de la delegació espanyola, entre els quals hi havia Herrero de Miñón, futur redactor, també, de la Constitució espanyola del 1978. Però a les eleccions per triar el futur president del país, als espanyols no els va ser tan fàcil imposar el seu criteri: va guanyar, a les urnes, Francisco Macías, un candidat obertament antiblanc, que acusava als seus adversaris de complicitat amb els espanyols.
Marxar tot deixant la Guàrdia Civil
No era fàcil descolonitzar la Guinea, perquè durant el període colonial no s'havia preparat aquesta eventualitat. No hi havia tècnics preparats per a gestionar un Estat, perquè molts pocs guineans havien accedit a estudis superiors. Per això quan va arribar la independència molts funcionaris es van quedar a la Guinea, formalment al servei del govern del nou país, però en realitat supeditats a les autoritats espanyoles. Fins i tot van quedar-se al territori dos companyies de la Guàrdia Civil, en teoria destinades a garantir la seguretat de tots, i a les ordres de Macías. El nou Estat tampoc podia funcionar com era previst sense les aportacions de Madrid, perquè tota l'economia depenia de les subvencions al cacau que atorgava la metròpolis. Les tensions no van trigar a esclatar. A finals del 1968 Macías va començar a pronunciar discursos profundament antiespanyols. Al març, després d'un intent de cop d'Estat del ministre d'Exteriors, Atanasio Ndongo, la situació va deteriorar-se. Els partidaris de Macías van començar a agredir espanyols i guineans proespanyols. Els residents espanyols es van haver de refugiar a les casernes de la Guàrdia Civil i el govern de Madrid va recomanar els espanyols residents a Guinea que abandonessin el país. Mitjançant l'operació militar Ecuador i un pont aeri d'Ibèria, milers d'espanyols van marxar de Guinea. Tan sols van quedar-ne uns centenars. S'havia acabat el somni neocolonial.
Les darreres no descolonitzacions
Guinea seria la darrera colònia en ser descolonitzada. La petita "província" d'Ifni, al sud del Marroc, tot i que enviava procuradors a les Corts franquistes (com Guinea o el Sàhara), va ser "retrocedida" al Marroc al gener de 1969, 11 anys després d'una guerra que podria haver provocat la mort d'unes 300 persones a aquesta zona. No va haver-hi cap tipus de consulta d'autodeterminació; Espanya reconeixia, en el fons, que Ifni era territori marroquí, i que hauria d'haver estat independitzada el 1969. Tot i que el Sahara espanyol també havia participat en la guerra de 1957, Espanya es va resistir a permetre la seva autodeterminació, a desgrat de les pressions de l'ONU. Es van continuar explotant els rics jaciments de fosfats de la zona fins que el Marroc va organitzar la Marxa Verda i Espanya va començar a plantejar-se que calia fer un referèndum d'autodeterminació ja. El 2 de novembre de 1975 el príncep Joan Carles visitava Al-Aaiun i assegurava que "desitgem protegir els legítims drets de la població civil saharaui, ja que la nostra missió al món i la nostra història ens ho exigeixen". Dotze dies després es signava l'Acord Tripartit de Madrid. Espanya cedia l'administració del Sàhara a Marroc i Mauritània. Els espanyols van abandonar els saharauis sense aplicar el dret a autodeterminació que reclamava l'ONU. Començava una llarga guerra, i una encara més llarga reivindicació de la independència d'aquest territori.
Foto de portada: Manuel Fraga i Francisco Macías passen revista a la Guàrdia Colonial guineana. Efe.