“A tu no t’han obligat a beure’t la sang de Kali, ni t’han fet vudú, ni t’han disparat nou vegades”. Indiana Jones repassa ferides i pren aire, mentre mira d’escalar una paret que, en un altre moment, hauria pujat en minut i mig. Però ara l’Indy és un senyor gran i rondinaire, esgotat i amb els genolls atrotinats, plenament conscient de plantar cara a la seva aventura final, en una nova època que, d’alguna manera, capgira tot allò que l’ha fet ser qui és. Els anys no perdonen, les cicatrius vitals són massa doloroses, s’ha adonat que hi ha major obsessió per explorar el Cel i mirar el futur que per salvar la Història, les alumnes de la facultat ja no l’escolten embadalides i amb missatges d’amor a les parpelles, i alguns nazis que segueixen sent nazis treballen en la carrera espacial sota una bandera, la nord-americana, que no fa pas tant era l’enemiga.
Són temps estranys, any 1969. Estats Units ha trepitjat la Lluna, pateix els efectes de la Guerra de Vietnam, als giradiscs sona el Magical Mystery Tour, i els herois d’ahir suporten la seva obligada festa de jubilació. Mentre el Doctor Jones menja pastís i li dediquen uns aplaudiments per la feina ben feta, encara no és conscient que una ombra del passat és a punt de visitar-lo per recordar-li que la seva vida ha tingut tot el sentit del món.
Indiana Jones i el Dial del Destí comença amb un vibrant pròleg, que ens situa al 1944, quan el projecte del Tercer Reich és a punt de fracassar. En plena fugida d’una fortalesa alemanya, a punt de pujar a un tren ple d’obres d’art i objectes d’incalculable valor arqueològic robats, els soldats nazis atrapen un espia. Un tal Henry Jones Jr. I, mentre veiem un Harrison Ford rejovenit gràcies a la Inteligència Artificial, els espectadors veterans fantasegem amb una pel·lícula perduda del nostre heroi favorit, somiem amb una quarta entrega mai rodada entre L’última Croada i El Regne de la Calavera de Cristall.
Els primers 20 minuts inicials respiren l’aroma als millors moments de la saga i conviden a la nostàlgia del cinema dels 80
Plens de persecucions, cops de puny, bombardejos des de l’aire i ferrocarrils a tota velocitat, aquells primers 20 minuts inicials respiren l’aroma als millors moments de la saga i conviden a la nostàlgia del cinema dels 80. I es fan curts, molt curts. Però, alhora, hi ha alguna cosa estranya en el lifting digital del protagonista que ens posa en alerta. La fisicitat de tota la vida contra una tecnologia que, tot i que aquí funcioni, no deixa de ser un llop amb pell de xai.
Ahir vs. avui
I és que, com veurem en les següents dues hores llargues de metratge, Indiana Jones i el Dial del Destí és una batalla permanent entre passat i present. D’una banda, el cansament de l’heroi agafa forces davant un nou, darrer, repte relacionat amb la recuperació d’un artefacte creat per Arquímedes, l’Anticitera. Un mecanisme fet de rodetes i palanques que, diu la llegenda, provoca fisures en l’espai-temps i permetria viatjar a èpoques pretèrites. Com un DeLorean inventat per un matemàtic 200 anys abans de Crist.
Indiana Jones i el Dial del Destí és una batalla permanent entre passat i present
De l’altra, el públic mateix es troba en la disjuntiva d’agafar-se amb totes les seves forces a un sentit de l’aventura que ens obliguen a pensar que està passat de moda, o de deixar-se arrossegar pels superherois, els píxels, l’homogeneïtzació i els algoritmes que avui tallen el bacallà. És molt possible que la frase més repetida als cinc films de la franquícia de l’arqueòleg del fuet i el barret Fedora sigui “això hauria d’estar a un museu”. Davant la cobdícia dels malvats, Indy sempre pensava en protegir la Història. I ara passa exactament el mateix amb allò que ell significa: aquesta darrera pel·lícula ens indica clarament que hem de protegir el Doctor Jones a les nostres memòries, mantenint viva tota la diversió que ens ha regalat, tot el que ens ha fet somiar.
Aquesta darrera pel·lícula ens indica clarament que hem de protegir el Doctor Jones a les nostres memòries, mantenint viva tota la diversió que ens ha regalat, tot el que ens ha fet somiar
És evident que Indiana Jones i el Dial del Destí no està al mateix nivell que la trilogia original. Però és que A la recerca de l’Arca Perduda, El Temple Maleït i L’última Croada mengen a banda i freguen la perfecció, fills del millor moment, el més inspirat i creatiu, d’Steven Spielberg, de George Lucas i de Harrison Ford. Són el Barça de Guardiola, l’etern referent, i ja hem vist repetidament que tractar d’acostar-s’hi és un error, una frustració constant. James Mangold, l’hereu d’un Spielberg que no va trobar temps per dirigir la nova aventura en una agenda massa atapeïda pels rodatges consecutius de West Side Story i Los Fabelman, sembla haver aprés la lliçó de la decebedora El Regne de la Calavera de Cristall i s’esforça perquè el festival de la nostàlgia no li marxi de les mans, mantenint intacte l’equilibri entre el què tots sabem que veurem i el què no ens podrem creure estar veient.
Enyorem Spielberg (perquè a Spielberg se l’enyora sempre... i punt), però la cinquena aventura d’Indy és divertidíssima, plena de moments dignes de les originals: la fugida a cavall enmig d’una desfilada en una avinguda de Nova York que acaba als túnels del metro; o la persecució pels carrerons de Tànger en tuk-tuk són fabuloses. Està plena de picades d’ull, amb un parell d’aparicions de rostres coneguts que ens fan brillar els ulls, i, sobretot, i curiosament, amb un grapat de referències a la fosca i magistral El Temple Maleït: des de l’aparició d’un adolescent amb aires del mític Short Round, fins a l’obligació de passar per un passadís d’una cova plena d’insectes gegantins.
Si Indiana Jones i el Dial del Destí és alguna cosa, sobretot és una lluita contra el pas del temps
Gaudeix d’un malvat magnífic (un Mads Mikkelsen a la seva salsa, llefiscós i refinat) i d’una partenaire femenina, Phoebe Waller Bridge, a l’alçada de Karen Allen i de Kate Capshaw... paraules majors! Té un espectacular, revelador, emotiu i molt coherent clímax final, del que aquí no donarem ni mitja pista, que deixa amb la boca oberta i els ulls com a plats. I, és clar, ens regala una exhibició d’un Harrison Ford en estat de gràcia, tot carisma i saviesa, sorneguer quan toca, commovedor quan cal, gaudint com un nen, senzillament espectacular.
Ens regala una exhibició d’un Harrison Ford en estat de gràcia, tot carisma i saviesa
Explicava l’actor en aquell homenatge sorpresa que el Festival de Canes li va dedicar fa uns mesos que va acceptar tornar a interpretar Indiana Jones perquè volia veure el pes de la vida en el seu personatge més icònic. D’alguna manera, aquest pes és també el nostre. Perquè si Indiana Jones i el Dial del Destí és alguna cosa, sobretot és una lluita contra el pas del temps: la del protagonista i la del seu enemic, la de l’entusiasme i la de l’energia, la d’una forma d’entendre el cinema i la diversió, la teva i la meva.