L’estrena d'Indiana Jones i el Dial del Destí ha dividit els fans entre els qui la troben un final molt digne per a un dels grans mites de la història del cinema i els qui la veuen a anys llum de les tres primeres entregues. En tot cas, ara que les aventures de l’icònic arqueòleg s’acomiaden del públic, és el moment de fer el rànquing definitiu i saber on queda la darrera entrega de la saga.
Les pel·lícules d'Indiana Jones de pitjor a millor
5. Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall
És particularment frustrant quan entres al cinema amb tota la il·lusió del món i et trobes que la pel·lícula no és el que voldries que fos. Per ser justos, la quarta entrega comença bé i durant una estona aporta esperit aventurer, alguns moments afortunats i una antagonista de nivell, interpretada per Cate Blanchett. La cosa s’esfondra al tercer acte, quan es torna un encadenat de males idees. El pitjor és el clímax, que porta el personatge a un terreny que no li correspon i a sobre és visualment lleig.
El pitjor és el clímax, que porta el personatge a un terreny que no li correspon i a sobre és visualment lleig
4. Indiana Jones i l’última croada
Amb la tercera entrega passa un fenomen curiós: té, en el fons, un guió tirant a justet (els Jones, els homes més buscats per Hitler, fugen en un dirigible de Berlín i només dos homes pugen al vehicle per buscar-los?) i perd el ritme vertiginós de les seves predecessores, però no tens altre remei que estimar-la: estem parlant del film que inclou el pròleg amb River Phoenix interpretant el jove Indy, la sensacional escena del sidecar, la “X” que marca el lloc i, per descomptat, l’immens Sean Connery. La cavalcada cap al crepuscle, meravellosa.
Estem parlant del film que inclou el pròleg amb River Phoenix interpretant el jove Indy
3. Indiana Jones i el Dial del Destí
La cinquena entrega d’Indiana Jones, ara amb James Mangold en la direcció, es mereix el tercer lloc del podi per molts motius. Primer de tot, perquè és una lúcida i melancòlica reflexió sobre la memòria, el temps, l’acceptació dels finals i els llegats del propi cinema; i després per Phoebe Waller-Bridge (quina química, amb Ford), pel pròleg i per aquest equilibri entre la nostàlgia i la seva desconstrucció. El clímax demostra que es pot arriscar, i molt, sense trair l’essència d’una saga. I és molt emotiu, a més.
El clímax demostra que es pot arriscar, i molt, sense trair l’essència d’una saga
2. A la recerca de l'arca perduda
Tot homenatjant els clàssics d’un gènere, Steven Spielberg renova la concepció moderna del cinema i consolida el nostre heroi, Harrison Ford. Una autèntica lliçó de narrativa, muntatge i banda sonora (què seria de nosaltres, sense John Williams) que sap construir grans escenes d’acció mentre treballa amb mestria el relat de cada personatge. Hi ha tantes seqüències icòniques que es pot veure fins a l’infinit i no cansa. I recordeu, tingueu sempre una pistola a mà per si algú us vacil·la amb un sabre.
Una autèntica lliçó de narrativa, muntatge i banda sonora que sap construir grans escenes d’acció mentre treballa amb mestria el relat de cada personatge
1. Indiana Jones i el temple maleït
La més inventiva, violenta, imprevisible, genuïna i brillant de la saga. Un recital de ritme narratiu que és capaç de començar amb un número musical de Cole Porter, traumatitzar tota una generació amb un cor arrencat i introduir gags (Willie i les bestioles del bosc, la discussió amorosa en plena baralla) dignes de la millor comèdia d’embolics. El menú del sopar, els rituals, el ninot vudú, les vagonetes, el pont. Poques pel·lícules tenen el seu do per treure’ns el nen o nena que portem dins. A més, com a expansió d’una mitologia és senzillament modèlica.
Un recital de ritme narratiu que és capaç de començar amb un número musical de Cole Porter, traumatitzar tota una generació amb un cor arrencat i introduir gags dignes de la millor comèdia d’embolics