Port de Barcelona, 16 d’agost del 1936. Fa 88 anys. 18.00 hores. Feia quatre setmanes que havia esclatat la Guerra Civil espanyola. I el vaixell “Ciutat de Tarragona”, que transportava 430 milicians i milicianes republicans, salpava cap a Menorca. Aquella estiba era la punta de llança de l’operació de recuperació de Mallorca, que, durant la jornada del cop d’estat que havia precedit l’esclat del conflicte (18 de juliol del 1936), havia caigut en poder dels militars i paramilitars rebels. Durant divuit dies (del 18 d’agost al 4 de setembre), es van succeir una sèrie de combats que van culminar amb el fracàs de l’operació, l’evacuació precipitada i desordenada dels milicians i l’abandonament, entre altres, d’un grup de cinc infermeres catalanes, que serien capturades, torturades, violades i assassinades pels colpistes: les altres “cinc roses de Mallorca”.
Qui eren aquelles infermeres catalanes?
El tràgic destí d’aquelles infermeres catalanes és conegut des de l’endemà de la seva captura, tortura, violació i assassinat (06/09/1936). El setmanari Arriba, que els colpistes editaven a Manacor d'ençà de, pràcticament, el mateix dia de la rebel·lió, va publicar el diari personal confiscat a una de les víctimes. Però, en canvi, la seva identitat no seria revelada fins ben entrat el segle XXI, amb el resultat de la investigació historiogràfica de Gonzalo Berger i Antoni Tugores, i periodística de Tània Balló i Jaume Miró. Després d’aquestes investigacions, encara no es coneix el nom de l’autora del diari; però, en canvi, coneixem el nom de les altres quatre integrants d’aquell grup: Teresa Bellera Cemeli, les germanes Daria i Mercè Buxadé Adroher i Maria García Sanchís, milicianes del batalló femení del PSUC i infermeres de la Creu Roja republicana.
Què era l’operació de conquesta republicana de Mallorca?
El 18 de juliol del 1936, els colpistes havien aconseguit el control de Mallorca. I la repressió que desfermarien seria d’una violència extrema (centenars d’empresonaments, tortures i desaparicions). Però aquest clima de repressió no era el que més preocupava als comitès revolucionaris de la rereguarda republicana, la veritable força armada de la República. El que realment els amoïnava era l’estratègica situació de Mallorca, que podia ser (com acabaria sent) una base de llançament d’atacs navals i aeris contra la costa mediterrània. Des del moment en què els colpistes són derrotats a Barcelona (19-20 de juliol del 1936), els comitès revolucionaris ja activen l’operació Mallorca i en nomenen màxim responsable el capità Alberto Bayo, un oficial de l’exèrcit espanyol que s’havia mantingut lleial a la República.
Qui va formar part d’aquell operatiu?
Abans del desembarcament del 16 d’agost, les forces revolucionàries ja havien efectuat algunes operacions a les Illes. La Columna Uribarri, formada a València per 300 efectius (guàrdies civils, guàrdies d’assalt i milicians) i comandada per Manuel Uribarri Barutell, capità de la Guàrdia Civil i afiliat al partit Esquerra Valenciana, havien conquerit efímerament Eivissa i Formentera. Però a l’operació en la qual participen les cinc infermeres catalanes, la Columna Uribarri ja no hi és. Els 4.000 efectius que desembarquen a Mallorca amb Bayo, el 16 d’agost del 1936, són exclusivament milicians, i procedeixen del sindicat anarquista CNT-FAI i dels partits polítics Estat Català (independentista) i PSUC (estalinista). Els rebels es van referir a aquesta força com a l'"horda catalano-marxista".
Com va anar aquella operació militar?
El diari de la infermera no identificada revela que aquella operació, des del mateix moment del desembarcament, a Porto Cristo (a la costa oriental de Mallorca), va ser un caos. I no tant per la inesperada resistència dels rebels, com per la descoordinació de les diferents companyies de milicians. En l’operació “Reconquesta de Mallorca”, com l’anomenaven els comitès revolucionaris, passaria el mateix que passava als fronts de guerra republicans de la Península: els milicians estaven agrupats en companyies formades pels seus sindicats o partits i només obeïen ordres de les jerarquies de les seves pròpies organitzacions, generalment personatges sense cap mena de formació militar. El diari de la infermera relata que aquesta descoordinació impediria assolir l’objectiu —arribar a Palma— i condemnaria aquella operació al fracàs.
Com era la vida al campament?
La infermera no identificada és molt crítica amb el que passava al campament. En el seu diari relata com aquell petit grup de dones va haver de prendre moltes precaucions, sobretot a la nit, perquè entre els seus propis companys de files hi havia molts “maleantes”. En aquest punt, és important recordar que el 20 de juliol del 1936, els milicians anarquistes que havien derrotat el cop d’estat a Barcelona, amb Durruti al capdavant, havien assaltat la presó Model i havien excarcerat i incorporat a les seves files tots els presos comuns d’aquell penal. La infermera del diari també és molt crítica amb el paper d’alguns homes. Ho és amb els metges i amb els “comissaris” polítics, que “dormen en còmodes llits, mentre que els ferits, que han vessat la seva sang pels nostres ideals, es guareixen en matalassos vells dipositats sobre el terra”.
L’abandonament
Els darrers paràgrafs d’aquell diari són, realment, dramàtics. Bayo va rebre ordres de retirar-se. En aquella caòtica maniobra, Bayo va abandonar dotzenes de persones del seu exèrcit que no havien rebut l’ordre i que havien quedat en campaments allunyats del front. El silenci i la solitud van alertar les cinc infermeres catalanes, que, aterrides per la sospita que havien estat abandonades, van deambular per tota la rereguarda republicana buscant els companys de files. Només van trobar rapinya i destrucció. Conscients de la seva precària situació, van buscar desesperadament algú que les evacués. Però abans d’aconseguir embarcar cap a Menorca, van ser capturades pels rebels a la platja de Sa Coma, a Porto Cristo.
Els braçalets de la Creu Roja
Quan van ser capturades, portaven els braçalets de la Creu Roja. Mai no havien participat en cap acció armada. Ni de guerra, ni de saqueig. Havien anat a la guerra carregades d’ideals i plenes d’il·lusions, convençudes que ho feien per a construir un món millor, on les dones estaven destinades a tenir-hi un paper protagonista. Però, en canvi, es van trobar amb la mort més horrible. Com la de “les roges des Molinar” (les cinc roses mallorquines) o com la de Maravillas Lamberto, l’adolescent de Larraga (Navarra). Van ser torturades, violades i assassinades pels que no volien aquest món millor, ni toleraven que les dones s’atrevissin a somiar i reivindicar un paper protagonista a la societat. Misògins, violadors i assassins que, després d’aquella mortífera guerra, imposarien la seva llei i governarien durant dècades.