Hi ha el no-res, primer. L’explosió. Gas, matèria. Tot en expansió. Pensar en la immensitat de l’univers, mareja. Adonar-se que som una part molt petita, el planeta, el continent que habitem, fins i tot la nostra ciutat i el nostre barri minúscul, atordeix. Som en relació amb les coordenades d’això micro. I aquí hi ha encabits els nostres problemes transcendentals, les nostres vides (tan semblants, des de lluny, les unes de les altres). Jo no sé pensar en gran, en les galàxies i els anys llum. No tinc les eines, no sé entendre-ho. Però tot aquest prefaci exagerat és per explicar que si sou professors, m’entendreu. I si no, potser també. L’infinit són els exàmens per corregir. Inacabables, aquest març de final d’avaluació amb pocs festius, d’acumulació de dos terços de curs i d’un cansament palpable.
Són l’infinit, sí. Són la repetició perpètua. Els minuts que passen i tu que no avances perquè són com els dotze treballes d’Hèrcules, però no són dotze, són dos-cents vuitanta. Els primers cinc, no us ho negaré, són interessants: això no ho han estudiat del tot bé, però allò altre sí i han entès el text. Després d’aquests primers, de la novetat que et confronta amb l'eficiència de la teva feina (i aquí no et pots enganyar, només ho sabràs si no has escollit deliberadament per quins comences) en venen 27 més. Plens de molta lletra, de ratllades i típex, d’asteriscos perquè “aquí no m’hi cabia, profe”. En corregeixo dos i miro Twitter. Mitja hora a Twitter i ja n’hauria corregit quatre més. Va, fes-te un te i concentra’t. I quan t’estàs preparant la infusió t'adones, no entens com és que no te n’havies adonat abans (no té cap sentit que no te n’hagis adonat abans), que el microones està brut. Neteja’l ara que ho has vist. I mentre neteges el microones penses en el sopar. És molt millor que, ara que t’has aixecat i ets a la cuina, triïs la mongeta tendra i així ja ho tindràs fet. T’hi poses i vols anar de pressa però avui aquestes mongetes se’t resisteixen una mica.
Tornes a taula. Ara sí. En corregeixes un, i un altre i un altre i un altre i un altre. El te se t’ha refredat. Segon viatge al microones (impecable). Ara vas a bon ritme. Però en portes 10. Te’n queden 19. Et queden gairebé el doble dels que has fet. T’has proposat acabar aquesta classe a la tarda i comences a veure que no ho aconseguiràs. I no ho vols pensar però saps que és la primera que corregeixes i que en tens quatre més. Trenta alumnes per classe. Uns 120 exàmens. Càlcul de tardes lliures, de plans de cap de setmana. De tot el que pensaves que podries fer si t’organitzaves bé (deu existir algú en aquest univers infinit que ho aconsegueix). Hores i dies de tics, numerets, la nota encerclada. 120 notes encerclades. Comets sempre l’error de deixar pel final els de les lletres més complicades (per dir-ho de manera amable) i llavors es multiplica el temps per examen. Ara te'n falten 13. Arribats a aquest punt, ja dubtes de si els paràmetres que has utilitzat per corregir el primer encara són exactament els mateixos que estàs aplicant. Qualsevol cosa t’alenteix, sobretot aquella pregunta d’un punt i mig dins la qual (no saps en quin moment) vas crear set subapartats que valen 0,21428571 cadascun. Te’n falten 8. Va, que només són 8.
Els alumnes són agosarats i et preguntaran pels exàmens al cap de dues hores d’haver-lo fet. Insistiran, cada vegada que et vegin: "tens els exàmens?" "has començat a corregir?"
Els alumnes són agosarats i et preguntaran pels exàmens al cap de dues hores d’haver-lo fet. Insistiran, cada vegada que et vegin: "tens els exàmens?" "has començat a corregir?". Et disculpes molt, entres a classe disculpant-te. I arriba un moment (i aquí la teva culpabilitat tocarà fons, però alhora sentiràs l’alleugeriment de poder eludir la resposta) que se n’oblidaran. I aquell examen que tens quasi acabat de corregir sobre la taula en una pila, formarà part d’un passat mig remot, mig extraviat. Per això els sorprèn que un dia després de molts dies, entris a classe com Hèrcules triomfant amb els exàmens sota el braç. Llavors, comença una altra lluita: la cua de reclamacions, com a la zona d’atenció al client de El Corte Inglés un 10 de gener. Alguns que no has sumat bé, altres que asseguren que han escrit el mateix però “a mi m’has comptat 0,40 i a ell 0,50”. Revisa, dubta, canvia. Us prometo que és una feina preciosa. Però pagues un preu alt. Hi ha el no-res, primer. L’explosió, el gas, la matèria que s’expandeix. Com els exàmens. Mirar l’infinit de cara. Lluitar i vèncer.