Sense preàmbuls i anant de cara a barraca, reunits i negociant, així comença la nova pel·lícula de Doug Liman, el director d'El cas Bourne o Al límit de l'endemà. Per què perdre més temps en explicacions i detalls. Això sí, per arribar a aquest punt hi ha una pregunta: "Rory, segur que ho has intentat tot?", li pregunta la psicòloga al personatge de Matt Damon. "Tot no", respon ell, que ha d'aconseguir un botí de 32.480 dòlars, que és el total dels deutes que suma amb la hipoteca, endarreriments en el pagament de la pensió del seu fill... Pel legal, ho té comprovat, és impossible aconseguir-ho. Si bé, hi ha altres maneres: entre elles, robar a l'alcalde (amb Ron Perlman com a caricaturesc rei de la ciutat) a la seva festa electoral. Però perquè això succeeixi, primer ha de ser reelegit. Per filar l'estratègia, un Damon que en el seu currículum figura com a marine es confabula amb un expresidiari alcohòlic (Casey Afleck); esbojarrat entramat en el qual compten amb la complicitat del raper el raper Jack Harlow tancant un impossible triangle d'atracadors, Michael Stuhlbarg com a ideòleg sobreexcitat i el carismàtic Alfred Molina, que utilitza la seva pastisseria com a tapadora. Amb ells, un llistat de secundaris il·lustres que fa caure d'esquena: Ving Rhames, Paul Walter Hauser, Toby Jones o Hong Chau.
D'embolic en embolic
Buddy movie de manual (en algun tram de metratge semblen els Blues Brothers), el que sobre el paper sembla bufar i fer ampolles, es complica des del primer fotograma. I com més es complica, més inseparables es fan Matt Damon i Casey Afleck. Van d'embolic en embolic i improvisant sobre la marxa. Damon, al qual Liman ja havia dirigit en El cas Bourne, demostra, una vegada més, que és un molt bon actor: cada mirada, cada ganyota, cada moviment, per lleu que sigui, té la seva raó de ser. Res no és gratuït, fins i tot quan somriu. I Casey Afleck (que també és coguionista), que ens tenia acostumats a papers més seriosos o introspectius, gairebé depressius (com oblidar-lo a Manchester by the sea); aquí també camina perdut per la vida, però té un altre tarannà: és jocós, divertit, irònic... De la resta de personatges, el que millor funciona com a desgreixant enmig del caos és el de Hong Chau: primer psicòloga, després ostatge, en acabat com a metge per extreure una bala i, finalment, actuant com mitjancera per negociar entre ells i la policia. En una de les persecucions li diu a Damon que condueix de manera temerària (quina altra manera havia d'escapar?) mentre li fa teràpia, amb un Casey que assisteix sorprès a aquesta sessió improvisada al cotxe que acaben de robar. No en va, el policia que els persegueix tota l'estona (sí, és el Marsellus Wallace de Pulp Fiction) el deixa anar: "Està mal pagada".
Una disbauxa que de vegades desconcerta, però aquesta és la seva gràcia, ja que la pel·lícula circula al seu aire aconseguint el seu propòsit: diversió sense necessitat de pensar molt
I com aquesta, més escenes hilarants (de vegades recursos comuns del gènere que mai no fallen): airbags que salten quan no toca, la cançó Downtown de Petula Clark sonant en bucle provocant el trasbalso general, la idea absurda que sorgeix a l'autobús d'anar-se'n al Canadà... I és que sent una pel·lícula d'acció (sent el director que és, lògicament hi ha foc i explosions), té molt humor. Dos factors que no són antagònics, ben al contrari, però aquí la comèdia voreja en molts instants el deliri. Una disbauxa que de vegades desconcerta, però aquesta és la seva gràcia, ja que la pel·lícula circula al seu aire aconseguint el seu propòsit: diversió sense necessitat de pensar molt, sense que hi hagi una explosió o un tiroteig cada dos minuts. Sent una cinta que per gènere i model funcionaria molt bé en cinemes (als Estats Units només ha estat una setmana en sales, i aquí ni això), has d'estar abonat a Apple TV per veure-la. Són les noves regles del joc. El mateix que et promet 32.480 dòlars, quan en realitat no hi ha res.