L'escriptora argentina Ariana Harwicz, autora de l'assaig El ruido de una époc(Gatopardo Ediciones, 2023) i la Trilogía de la pasión (Anagrama, 2022), que recull les seves tres primeres novel·les, publica ara Perder el juicio (Anagrama, 2024). La novel·la gira entorn d'una mare que, acusada del segrest dels seus fills després d'intentar cremar la casa, està disposada a tot per no perdre'ls físicament.
El conflicte que planteja la novel·la són els límits morals que té l'ésser humà quan es veu entre l'espasa i la paret. Una radiografia de persones "normals" a qui la vida no els ho ha posat fàcil. Una dona migrant, jueva, s'enfronta a un judici per haver segrestat els seus fills a França, un relat que no és aliè al lector, ja que hi ha milers de casos de progenitors que “segresten” els seus fills. La qüestió és que, en aquest cas, és una mare i no un pare que exerceix aquesta violència, potser per això la història ens sembla poc creïble i de vegades artificiosa en el llenguatge i en la forma.
El conflicte que planteja la novel·la són els límits morals que té l'ésser humà quan es veu entre l'espasa i la paret. Una radiografia de persones "normals" a qui la vida no els ho ha posat fàcil
Una mica estrany, massa intens
Recórrer a l'estereotip de les mares com a ésser que tot ho poden pels seus fills està una mica trinxat, però és interessant com centra el deliri literari i la irracionalitat en els subjectes: l'amor - desamor entre la parella (sense límits) que porta a cometre actes il·legals. Algunes parts t'enganxen en la narració, però només en alguns moments; perquè la forma en què està estructurat el text i el to, no m'atrapen. Si més no, a mi. Sí que hi ha moltíssim ritme, el segrest és trepidant: moltes frases curtes, impactants, poca descripció. Hi ha diàlegs entre la mare i el pare que resulten extravagants i inversemblants: parlen de la felicitat i de records i comparteixen intimitats mentre ella els està ocultant. De converses on l'odi és el motor per parlar de records i d'amor, una mica estrany, massa intens.
Hi ha diàlegs entre la mare i el pare que resulten extravagants i inversemblants, parlen de la felicitat i de records i comparteixen intimitats mentre ella els està ocultant
L'argentina ens mostra una història basada en la seva vida, ja que hi ha parts inspirades en el seu divorci a França, país on resideix actualment. El cas és que Lisa Frejman, la protagonista, és una dona turmentada, una mare moguda per l'odi i la revenja per sentir-se humiliada. Una persona (i ja no parlo de mare) una mica psicòtica, gelosa que els seus fills trobin a faltar el seu pare i reflexiona: "¿Es que yo no alcanzo?". Si conegués algú així en la vida real, crec que dubtaria entre fugir o mutejar-la. Segons explica la mateixa autora, va treballar amb material verídic de casos de dones que exerceixen la violència vicària (jo creia que la violència vicària era una violència que encaixa dins de les violències de gènere).
L'autora va treballar amb material verídic de casos de dones que exerceixen la violència vicària (jo creia que la violència vicaria era una violència que encaixa dins de les violències de gènere)
Després de llegir les entrevistes d'Harwicz sobre la novel·la, he entès encara menys el que acabava de llegir i encara menys a l'autora, que conceptualitza sobre les identitats, barrejant la gimnàstica amb la magnèsia: "La maternitat no et posa fora de perill de la crueltat", diu en una d'elles. Òbviament que no, perquè les mares també són persones. I la identitat mare no t'eximeix de tenir certa personalitat o problemes psiquiàtrics. Per anar acabant... La novel·la que ens trobem a Perder el juicio és intensa, en l'argument i la forma. Pel que fa a les meves impressions, no hi ha hagut aquesta connexió fluida, aquesta conversa entre lector i text que és tan necessària per a una bona relació.