La cara de 'Crims': intentant posar llum a Carles Porta

Carles Porta (Vilasana, Lleida, 1963) té un deix d'oncle simpàtic, de xafarder de safareig. I menys mal que s'ha dedicat a ficar el morro en els temes més escabrosos del carrer: sense la seva curiositat persistent continuaríem confiant en el paio dels caramels que s'amaga a la porta dels col·legis i oblidant posar-li la balda a la porta. Ha de tenir braços de salvador i closca de ferro —com sobreviure a aquest acostament vertiginós cap a la mort, si no?—, i dic jo que aquests han de ser els motius pels quals ha parit les millors cròniques negres del país. I per això mateix també ens hem deixat gronxar per la seva veueta entranyable de director de campament, com si volguéssim mitigar els nostres instints animals a costa de conèixer la pertorbació dels dolents més dolents. El resum és tan subjectiu com probable: potser el que s'explica a Crims diu més de nosaltres que d'ells.

Es podria dir que el fenomen que lidera el periodista va començar en mitja hora i molta feina: va ser el temps que va necessitar per donar a conèixer el seu particular Making a murderer en aquell 30 minuts de TV3 que va dirigir el 1997. Allà explicava la tràgica història de Sansa i Palanca a la muntanya maleïda de Tor, un cas que va recuperar en forma de publicació literària el 2005 i que el va consagrar llavors com un dels màxims referents periodístics del true crime a Catalunya. Ja mai no va deixar d'interessar-se per allò més macabre de la societat, però en aquell moment no es podia imaginar que amb un altre projecte del mateix gènere acabaria aconseguint una audiència acumulada de gairebé un milió i mig d'espectadors, ni que amb l'esforç de tot l'equip empenyeria alguns casos sense resoldre fins a la reobertura, com el de l'assassinat de l'Helena Jubany, que va sortir de l'anonimat i va tornar als jutjats setmanes després que s'emetés un doble episodi a la tele pública.

Però què té Carles Porta i com ha aconseguit fidelitzar un fenomen tan transversal com Crims? Penso en aquella frase de Truman Capote que tan bé definia la personalitat de l'americà: "Soc home d'obsessions més que de passions". Em ve a la ment no només perquè Capote establís les bases de la literatura de no ficció de les que beu Carles Porta, sinó perquè el treball incansable del periodista català deixa intuir unes dinàmiques obsessives per explicar la veritat amb un rigor malaltís, símptoma de l'autèntica lleialtat que sent per l'ofici i la convicció pel que fa. Ja ho ha matisat diverses vegades el mateix Carles amb la seva teoria de les 3R: rigor, respecte i ritme. "Rigor perquè partim del periodisme i tot ha d'estar absolutament contrastat; respecte, per totes les persones de les que parlem, especialment per les víctimes; i ritme narratiu, perquè expliquem una història de la millor manera possible", explicava fa uns dies en una entrevista amb El Periódico.

Venen ganes de convidar-lo a unes cerveses perquè acabi amb la camisa blava desbotonada, criticant l'incriticable sense responsabilitats ètiques, veure per fi l'home darrere de l'heroi; i tenir l'oportunitat de parlar de la vida igual que ell sempre parla de la mort

És innegable que l'èxit de Crims és fruit d'una feina ben feta que atén a unes pràctiques periodístiques meticuloses, però seria deslleial no destacar que el 50% de la fama del programa l'aconsegueix la marca personal del seu líder. No sembla tenir una personalitat aclaparadora ni un carisma excessivament enèrgic; tanmateix, la seva expressió calmada i mesurada atrau com un imant, igual que aconsegueix la típica seducció de l'amant silenciós, del paio misteriós que no permet que ningú entri en el seu univers particular. Què pensarà sobre Joan Carles I? I sobre la crisi climàtica? El menjar ràpid, les drogues d'ús recreatiu, Amancio Ortega, la psicologia inversa, l'avortament? Què opinarà del món una de les persones que narra més veritats incòmodes en públic i menys opina sobre elles?

Reduint la seva persona a un retrat gens objectiu i purament relatiu —idolatrar-lo per la seva professió no és sinònim d'adorar-lo en les seves eleccions personals—, sempre penso que el director de Crims fa pinta de ser l'amic responsable que t'acompanya a casa després d'una borratxera, amb la seva moral exemplar i la seva dicció perfecta. I precisament per això venen ganes de convidar-lo a unes cerveses perquè es deixi anar en privat i acabi amb la camisa blava desbotonada, criticant l'incriticable sense responsabilitats ètiques, veure per fi l'home darrere de l'heroi. I tenir l'oportunitat de parlar de la vida igual que ell sempre parla de la mort. Deixar de fer elucubracions d'espectadora observadora, i posar llum a la foscor que viu en el Carles Porta més desconegut, del qual sembla que sapiguem molt, però en realitat no sabem res.