El hype, o el que seria el mateix, el fervor desmesurat en temps de màrqueting, és sempre un amic traïdor. Et posa en el punt de mira, a la conversa, a l'ordre del dia; no hi ha racó online, ni offline, que s'escapi de la teva presència, però al mateix temps t'exposa a la lapidació imminent dels detractors. La polarització està servida. I si no, que li preguntin a Sally Rooney. Després de ser coronada, en una ràfega d'eufòria millennial, com "la veu d'una generació" amb la seva primera novel·la, Converses entre amics (La Magrana, 2017), cap dels seus llançaments ha deixat als lectors indiferents. O l'adores o l'odies. Però el que queda clar és que amb l'arribada de la seva quarta novel·la, Intermezzo, el món literari està vivint la seva pròpia Super Bowl, el Met Gala i el Nadal, tot a l'hora.
Catalogat ja com el llibre de l'any per part de The Times, segueix la tendència d'On ets, món bonic? (Edicions del Periscopi, 2021). Un nou canvi d'escenari, d'entorn i de perspectiva. Igual que l'autora, els seus personatges han crescut. Ens allunyem de la mirada universitària i ens endinsem en els desordenats mons interiors de dos germans, no massa ben avinguts, que es troben colpejats per la mort del seu pare. Mantenint el motor narratiu en les respectives relacions sexeafectives, la seva relació fraternal es converteix en el ring on detonar la gestió d'un dol que cap dels dos havia ni tan sols començat a imaginar.
En la seva gran majoria, el llibre s'estructura a partir dels monòlegs interns dels dos protagonistes. Peter, un advocat de trenta-dos anys, carismàtic, aparentment segur de si mateix, amb una dependència a les drogues de recepta després de la pèrdua del seu pare i una vergonya latent sobre si mateix; i l'Ivan, el seu germà petit de vint-i-dos anys, que encarant fàcilment la figura del geni infantil amb habilitats socials limitades, que ha deambulat per pensament incels, i que encara no acaba d'encaixar en el món adult. Amb la virtut habitual de Rooney, ambdós es balancegen pels grisos de l'existència i les relacions personals.
Aquest fet, en certes ocasions, pot detonar un excés d'abstracció cap un mateix que només es podria respondre amb el mem amb què Jemima Kirke diu allò de “nois, crec que esteu pensant massa en vosaltres mateixos”. Però com ja vam poder veure en el seu llibre anterior, l'exploració d'un pla més filosòfic pot enriquir la lectura, si el que es busca és anar més enllà d'un consum marató-Netflix del relat. En concret, Intermezzo esdevé un llibre sobre el llenguatge. En molts casos la novel·la planteja les limitacions conceptuals amb la que ens trobem a l'hora de relacionar-nos amb els altres. Com les relacions humanes han assolit una complexitat que desborda allò amb què poden ser definides, i com ens trobem, de manera maldestra, intentant encabir-les en verbalitzacions i acotacions superficials. En ser el llenguatge intrínsecament relacional, Ivan i Peter es troben amb l'impossibilitat de concebre la vida amb la plenitud amb la qual la voldrien viure, acabant en moltes ocasions terriblement aïllats, buscant un significat inabastable, incapaços d'expressar-se davant dels seus éssers estimats, i en una lluita constant per alliberar-se de la regularització de les relacions.
Intermezzo esdevé un llibre sobre el llenguatge i sobre com les relacions humanes han assolit una complexitat que desborda allò amb què poden ser definides
Destaca el fet d’haver substituït els seus ja habituals personatges femenins per masculins, però manté un dels seus temes recurrents: les dinàmiques de poder dins de les relacions amb una gran diferència d'edat. Aquest cop ens planteja què passaria si la persona més gran no és un home, sinó una dona de trenta-sis anys, recentment divorciada, que manté una relació amb un noi catorze anys més petit, com passa amb la Margaret. I manté com a contrapunt la relació entre Peter i una universitària de l'edat del seu germà, al mateix temps que continua enamorat de la seva xicota de la universitat, amb qui manté una relació que ni ell pot etiquetar.
La manera honesta amb la qual relata totes i cadascuna de les contradiccions dels personatges també dona pas en moltes ocasions a moments tendres o divertits que doten d'una lleugeresa refrescant a la narració. I al mateix temps dona espai als personatges per profunditzar en la seva espiral de neurosis, o en una severa duresa a l'hora de jutjar-se a si mateixos. D'aquesta manera crea un combo guanyador perquè els lectors més emocionals s'emmirallin en els personatges i acabin exclamant un "soc jo, literal!", o bé pateixin una irremediable aversió en sentir-se observats.
Així bé, més enllà del fervor-hype-campanya-de-màrqueting-agressiva que ens ha portat a tenir a Sally Rooney de la prestatgeria a la pantalla, passant per tots els aparadors on puguem trobar llibres, tasses, llibretes, ampolles reutilitzables, tote bags i un seguit d'objectes que acabaran acumulant pols als nostres pisos de preu desorbitat, podem afirmar que Intermezzo eleva la seva narrativa al següent nivell. Ha perdut la lleugeresa dels primers anys de joventut però s’ha convertit en el seu millor llibre fins el moment. Si és, o no, la veu d'aquesta generació, queda a les mans d'aquells que s'atreveixen a fer sentències absolutes. Si més no, els seus personatges, i gran part dels seus lectors, quedaran en el canviant gris on, com a mínim, i sens dubte, afirmaran que, com diria Hannah Horvath de Girls, és una veu d'una generació.