A inicis del segle VIII, la monarquia visigòtica hispànica es trobava en fase de descomposició. Les lluites internes pel poder central, la dinàmica independentista al quadrant nord-oriental del regne (províncies de la Tarraconense i la Narbonense) i el descontentament de les classes humils d’aquella societat, havien precipitat aquell règim a un estat de crisi sense solució. Finalment, els àrabs, que inicialment van arribar a la Península com a mercenaris d’un dels partits oligarques que es disputaven el poder, acabarien per precipitar la fi d’un model que havia volgut ser la garantia de continuïtat de la tradició romana i que, en aquell moment, ja estava amortitzat.