A vegades, la realitat té aquests episodis que semblen de ficció i et trobes llegint que les orques han fet diversos atacs als iots aparcats a les costes. Com una venjança de classe en mans de cetacis immensos, més perfeccionada que l’escena brillant i inacabable dels vòmits de primera classe a El triángulo de la tristeza. Paral·lelament als assalts costaners, el meu timeline de Twitter va començar a omplir-se d’una altra notícia alarmant: la plaga de paneroles que ens espera a Barcelona per culpa de la sequera. En aquesta vida, senyores i senyors, no hi ha res pitjor que la por i l’obsessió juntes. Així que me les vaig llegir totes, vaig informar-me dels tipus més comuns, de les diferències amb els escarabats, de les curiositats, vaig escoltar entrevistes i (molt mal fet) em vaig mirar totes les fotos d’aquella cara del mal fet bèstia que hi ha a Google. Les vaig començar a témer com tems marejar-te a l’autocar de l’escola. No hi pensis. Si hi penses, passarà. Però aquest consell, que ens han donat i hem donat tota la vida, no té ni cap ni peus. Perquè pensar no pensar-hi ja és pensar-ho tot l’estona.

Vaig començar a témer les paneroles com tems marejar-te a l’autocar de l’escola. No hi pensis. Si hi penses, passarà

Llavors va passar que una nit, bastant adormida, vaig entrar a la cuina a beure aigua i vaig tenir una visió confusa, ràpida, d’alguna cosa petita corrent com una ombra mentidera cap a sota l’armari. Un segon, a mitjanit.  Ell, que sap com l’amor troba la paraula justa, va dir el que necessitava: “T’ho deu haver semblat, no pateixis”. Però alguna cosa m’havia fet el clic a dintre i ja tenia el neguit al cap i el nervi a l’estómac cada vegada que rentava els plats o que feia una truita i l’imaginava passant-me pel costat dels peus. La por com una panerola que et corre per la sang i no et deixa tranquil·la. Tots sabem que a les pel·lícules espanta més el mal insinuat que no pas l’escena en què veiem els ulls al monstre: saber que en qualsevol moment es confirmarà el que portem tement una hora i mitja. 

Espanta més el mal insinuat que no pas l’escena en què veiem els ulls al monstre: saber que en qualsevol moment es confirmarà el que portem tement una hora i mitja

L’obsessió va avançar en forma de somnis en què apareixien en multitud i fila índia. La invasió dels crustacis terrestres, de l’altre, de l’enemic amb antenes negres que et va prenent la casa amb un caminar accelerat i aterrador. Una cosa interessant de les paneroles, però, és que són completament inofensives. Fastigoses i brutes, però inofensives. També vaig desmentir mites com que sobreviurien a una catàstrofe nuclear, encara que després dels bombardejos atòmics a Hiroshima, l’únic rastre de vida entre els edificis en runes eren les paneroles, desconcertades i victorioses, capaces de suportar una radiació deu vegades superior a la que resistim els humans (heu de saber, però, que les mosques de la fruita, per exemple, encara en resisteixen molta més). 

Vaig desmentir mites com que sobreviurien a una catàstrofe nuclear, encara que després dels bombardejos atòmics a Hiroshima, l’únic rastre de vida entre els edificis en runes eren les paneroles

He imaginat que orques i paneroles s’alien en una lluita en què boicotegen embarcacions i pisos de luxe. Potser tinc argument per una novel·la. I el cert és que, malgrat que la meva angoixa constant mentre la vida per casa transcorria com sempre, no hi ha hagut rastre de cap panerola i començo a pensar que sí que m’ho va semblar. “Ho veus”, diu Ell, que està acostumat que el temps li doni sempre la raó. Però sé que això també és una trampa. Perquè la calma va vencent el neguit. I sé que m’agafaran amb la guàrdia baixa. Potser són totes darrere la nevera esperant el moment en què hagi aconseguit oblidar-les i per fi respiri tranquil·la. Sé que serà justament quan deixi de témer-les, que m’envairan subtilment. Amb aquell caminar accelerat i aquella cara del mal feta bèstia.