No sé si heu tingut mai la temptació d’explicar una vida inventada. Ha de ser un context molt específic, és cert. Una trobada circumstancial, algú que no hagis de veure més, algú que no tingui connexió amb la teva vida real. Una estona curta, molt curta, d’estirar camins inexplorats: una feina molt diferent de la teva que coneixes bé perquè s’hi dedica un amic, uns estudis, un fill, fins i tot. Aquella època que vaig viure a Roma (perquè hi has estat tres vegades i te la coneixes una mica). Fabular, fantasiejar, ficcionar. Ni tan sols pots tenir l’objectiu d’impressionar l’interlocutor, és una mica com deixar de ser tu una estona. Com representar un personatge a una obra de teatre, però amb la gràcia que ningú sàpiga que fas teatre.

El relat del taxista

Deia que no hi ha gaires contextos en què es pugui fer de manera accessible. N’hi ha un de perfecte: un trajecte en taxi. I us ho explico perquè fa un parell de setmanes en vaig agafar un, jo no em vaig inventar res. Però vaig escoltar pacientment el relat del taxista, que es va veure alimentat a mesura que jo assentia i feia petites mostres d’escolta activa. Era el dimecres 29, es començava a saber la tragèdia de València. El comentari va ser fàcil. I no sé si va començar ell o vaig ser jo, però ho va tenir servit en safata: ell hi entenia, de pluges torrencials, perquè tenia una casa al Carib. I jo: on del Carib? A Cuba, a Playas del Este. Us prometo que no vaig haver de preguntar res més, va arrancar sol. Havia estat molts anys alt executiu d’una multinacional. Va dir que la millor ciutat del món per viure era Dubai, però que el va enamorar el blau d’aquell mar i la felicitat d’un país on sempre feia calor. Era un relat captivador, detallat, emotiu. Ho vaig retenir tot per poder-ho comprovar després. Va dir que formava equips per obrir sucursals als països on viatjava. Va dir que havia fet molts diners perquè viatjant tant i amb les despeses cobertes per l’empresa, havia estalviat molt. I ara els diners eren per gastar-los i, per això, se n’anava a buscar la seva filla, que no suportava el menjar de l’escola (a la zona alta), i se l’enduia a un bon restaurant. També hi encadenava temes de política, de la ciutat, del turisme.

Però a mi m’interessava quan parlava de la seva vida privada. Era quan hi havia una veritable ostentació narrativa. Per això vaig decidir fer alguna mínima pregunta perquè el relat tornés al seu jo. Vaig dir: i què va passar amb la multinacional? Va fer una petita pausa i em va mirar pel retrovisor, aquella pregunta no el va sorprendre: no va passar res, vaig plegar. Ja havia omplert prou les butxaques (va fer servir aquesta expressió). Llavors, jo: i el taxi? El taxi havia sigut el seu somni des de jove, era feliç conduint, se sentia com en una pel·lícula i a sobre hi guanyava diners. Se’l va comprar abans d'arribar tan amunt a l’empresa. I vaig pensar: i amb tants viatges, què feia amb el taxi? Però no ho vaig dir. Havia de rumiar bé què preguntava i vaig decidir tornar a l’inici. I a la casa de Cuba, hi vas? Sí, a temporades, m’hi estic mesos, una casa davant del mar del Carib és el millor de la vida. Ell no em preguntava res, vaig tenir temptacions de jugar i dir-li que sabia de què em parlava, que tenia família vivint a Punta Cana. Però no ho vaig fer i després d’aquesta informació vaig tenir clar què havia de dir: i la teva filla, com ho fa amb l’escola? Un segon de respiració. Es queda aquí amb la mama. I jo: ah, marxes sol. I hi va afegir: abans, quan era més petita, venia amb mi i la mama es quedava treballant (m’havia explicat que la seva dona també tenia una molt bona posició a la mateixa empresa, de fet era d’un dels equips que ell havia format). Va tornar a dir que em deixava i anava directe a buscar-la a l’escola. Silenci. I jo: plega d’hora de l’escola (no eren ni les dotze). Ell: a l'una. Però així puc triar un bon restaurant. Per alguna cosa ha de servir, haver treballat tant i haver fet tants diners. Vam arribar al destí, es va acomiadar satisfet. Sé que tenia moltes coses més per explicar-me.

He llegit que a Barcelona hi ha 10.500 llicències de taxi. Jo n’agafo pocs. Encara que n’agafés quatre cada dia durant un any, no em tornaria a tocar el mateix. Tinc, però, la matrícula i el model de cotxe. Ja sé que no en faig res d’una matrícula i un model (però és pel·liculero, una mica com el que em va explicar ell). Hi he anat pensant. Em va agradar que es mogués per la línia en què la versemblança es desdibuixava mínimament. I ara tinc una obsessió: trobar-lo per comprovar si em dona la mateixa versió de la seva vida. He anotat en una llibreteta les dades més importants del que em va dir. Imagino possibilitats, ell no em reconeix mai. La que m’agrada més és una on només pujar al taxi i veient que fa un sol radiant, li dic que em fa pensar en Cuba, que jo passo temporades llargues a Playas del Este, una casa davant del mar del Carib és el millor de la vida.