L'illa d'Eivissa és avui un dels destins turístics internacionals més coneguts i el seu nom s'associa sovint a platja, discoteques i luxe. Però no sempre va ser així, sinó que fins als anys seixanta del segle XX, les Pitiüses van ser un dels racons més aïllats i recòndits dels Països Catalans. Per això, als anys 30 va ser visitada per diversos periodistes catalans, atrets per una illa remota, on el temps semblava aturat. Com un jove Carles Sentís, que l'any 1933 descriuria a Mirador Eivissa com un món gairebé perfecte, o Irene Polo i Roig (1909-1942), visitant assídua de l'illa, que l'any 1935 va publicar al diari L'Instant unes delicioses postals d'Eivissa.
La periodista hi havia arribat segurament atreta pel que li havia explicat el seu amic i veí, el pintor Miquel Villà, que des de 1931 pintava els paisatges eivissencs. Quan arribava amb vaixell, "una mena de barraqueta flotant" a "setze duros una cambra individual" i un viatge de tretze hores de camí, Polo s'allotjava a Sant Antoni.
L'atracció internacional de l'Eivissa dels anys 30
Polo assegurava als seus lectors que calia guardar-se el secret d'aquella illa paradisíaca, "perquè la veu s'escampa que és un gust, i els cercadors d'ors i els cercadors de felicitat sempre estan disposats a organitzar caravanes devoradores". De fet, la periodista escrivia gairebé profèticament: "Els estrangers, vius com ells sols, han descobert Eivissa abans que nosaltres i s'hi instal·len a tota velocitat. Tant per tant, doncs, valdria més que els que s'hi instal·lin siguem nosaltres. Perquè, si no, a aquest pas, un dia ens trobarem que, per entrar a Eivissa, haurem de comprar un bitllet a una guixeta que haurà posat un alemany a l'illa...".
I és que l'any 1932, l'escriptor i crític d'art francès Jean Selz va situar l'illa al mapa internacional. Selz i la seva dona Guyet van convertir la seva casa eivissenca a Dalt Vila en lloc de trobada de tropa de passavolants, com el filòsof Walter Benjamin, que s'acabà instal·lant a l'illa, l’escriptor Elliot Paul, el dadaista Raoul Hausmann, el pintor Paul-René Gauguin i l’escriptor Pierre Drieu la Rochelle. D'altres noms, com Albert Camus, Jacques Prévert, Rafael Alberti o els arquitectes Josep Lluís Sert o Germán Rodríguez Arias també visitarien Eivissa als anys 30.
Polo s'havia de trobar com peix a l'aigua en aquella illa de costums ancestrals, on començaven a arribar dones independents i modernes com ella. Artistes com Mary Hoover Aiken, Frances Hodgkins, Maria Fers, Anna Maria Blaupot ten Cate, Lene Schneider-Kainer, Olga Sacharoff o Soledad Martínez o fotògrafes com Gisèle Freund o Florence Henri. En aquella Eivissa cosmopolita de dones alliberades, Polo va poder practicar el nudisme i va poder viure la seva sexualitat lliurement.
Un paradís revestit de calç
Polo descriu un paradís fet de cases de pedra i revestides de calç, figueres de moro, horts i pins, de gent senzilla i hospitalària que no s'havia estranyat ni dels mercaders dels faraons ni dels turistes més audaços, d'homes forts i dones boniques, on assegura que "la mandra es menja tothom. En compensació, la gent menja molt poc. Allà, l'únic important és el festeig: rondes, prometatges, maneig d'una curiosa pistola del país, que va amb pedra foguera; ballades i cantades, al compàs d'un tam-tam primitiu...".
Però la lúcida estiuejant no ocultava que en aquella "Illa Santa", al costat d'aquesta "gent tan pura" que duien arrapada la tradició ancestral, "hi trobeu la gent més desfeta del món: guillats, viciosos, malalts... Personatges de vides tèrboles, vinguts de tots els racons de la terra, que s'amaguen ací a somiar, a oblidar, a consiprar, i segons es diu, a espiar". No debades, Eivissa s'havia convertit en un efímer refugi de jueus alemanys, vigilats de prop pels seus compatriotes nazis.
En les seves visites a Eivissa, Polo conviu amb aquella estranya colònia "d'artistes, aristòcrates, ricatxos, polítics, escriptors de totes les nacionalitats" que es reuneixen als bars de nit, i fa tertúlia amb un milionari català que s'ha fet "una casa damunt d'una cala com una banyera", un pintor lleidatà il·lustre, un altre pintor, "que va anar a Eivissa per quinze dies i ja fa un any que no se n'ha mogut", un polític català d'esquerra i un publicista d'art.
Un món que desapareixia per culpa del turisme
La periodista, però, sabia que aquella illa era a punt de desaparèixer: "Cada vegada que torneu a Eivissa la trobeu una mica canviada. Una miqueta només. Imperceptible per als parroquians de l'illa que només van a cercar-hi banys de mar i estiueig. Però tan dolorosa per als qui ens n'hem enamorat i cada vegada venim a contemplar-la. [...] Cada vegada que torneu a Eivissa hi trobeu més ciment armat gris i espès, en lloc de la calç blanca i alada. Més camins i automòbils, en lloc dels carros plens de verdor i pagesos. Més vestits de cretona, en lloc dels mirinyacs de faldilles negres i dels mocadors de serrells. Més permanents, que maten les grans trenes negres amb un llaç al capdavall, crescudes als clatells com una vara amb una flor a la punta".
I afegia, sense esperança: "Tothom va oblidant aquesta roba meravellosa, i d'aquí a uns anys ja estarà completament oblidada. Cada cop hi més hotels i més bars, més cars cada dia. Més ràdios, més estrangers... [...] Com li ha passat a Mallorca, aviat el paisatge es quedarà sol entre les villas, els palaces, les carreteres i els rètols en anglès i alemany, colgats, a més a més, de literatura de prospecte de turisme".
Com si fos un presagi, Irene Polo va escriure aquelles postals en el seu últim estiu a Eivissa, ja que no va tornar mai més a l'illa. L'estiu de 1936 es va embarcar amb la companyia de Margarida Xirgu cap a Amèrica, on els va sorprendre una Guerra Civil que l'impediria tornar al país. Es va llevar la vida l'any 1942, a Buenos Aires, poques setmanes després que ho fessin els Zweig a Petròpolis. Tenia només 32 anys.