Iron Maiden mai no defrauda. La banda britànica domina l'escenari com poques i aquest divendres ho ha tornat a demostrar amb un espectacular xou a l'Estadi Olímpic de Barcelona, en el qual no han faltat el foc, la pirotècnia i l'aparició del mític Eddie, la mascota i emblema del grup, en múltiples formes, però sobretot en el qual el heavy metal ha sonat amb força, com en els millors temps, fent bo el tòpic que diu que els vells roquers mai no moren.
Perquè a una època en la qual la música que domina el panorama mainstream és una altra de molt diferent, Iron Maiden continua sent capaç d'omplir grans estadis, demostrant que continua existint una enorme legió de heaviates disposats a moure les seves cabelleres i a aixecar el braç fent el gest de la mà cornuda que al seu dia va popularitzar Dio. Alguns, veterans, aguerrits en mil concerts. D'altres, en canvi, de la nova fornada i que possiblement aquest divendres han pogut veure per fi en directe a Steve Harris, Bruce Dickinson i companyia per primera vegada en acció.
Una llarga espera
Barcelona tenia ganes d'Iron Maiden. Feia 6 llargs anys que la llegendària banda britànica no passava per la ciutat, per la qual cosa l'expectació era màxima. Després de cancel·lar-se per la pandèmia de la Covid-19 el seu concert del 2020 corresponent a la gira Legacy of the Beast, el grup va tornar a ajornar els bolos del 2021, en considerar que la situació sanitària continuava sent delicada. El fet de no estar a la carretera va provocar que la banda tornés a l'estudi, per gravar el seu 17è àlbum, Senjutsu, amb el qual va tornar a demostrar que tenen corda per a estona.
El nou disc, és clar, ha variat l'espectacle inicial dels concerts, ja que Iron Maiden ha afegit cançons de l'àlbum. "No sotmetrem la gent a més de dues o tres cançons del nou disc", va explicar Dickinson abans de l'inici de la represa de la gira. "Tothom ha pagat per anar a veure el xou de 'Legacy of the Beast'. Seguirem amb les torxes, els llançaflames, l'Ícar, els cementiris, Londres, molts Eddies...", va afegir. I així ha estat. "Bona nit Catalunya! Després de 3 bojos, maleïts i llargs anys, ja estem aquí. Barcelona forma part de la família Iron Maiden", ha afirmat Dickinson durant el concert.
Un aperitiu de nivell
Iron Maiden ha plantejat els concerts de la gira amb una clara idea d'anar de menys a més, escalfar motors per arribar al moment àlgid ja entrada la nit. L'aperitiu ha estat tan suculent com deliciós. Primer ha estat el torn d'Airbourne i el seu hard rock made in AC/DC. Els australians, que al desembre estaran a Barcelona com a cap de cartell, han demostrat la seva fama d'autèntics animals de l'escenari amb una posada en escena plena d'energia que ha fet embogir el públic. De fet, malgrat faltar encara més de dues hores per a Iron Maiden, tant la pista com les grades ja presentaven una molt bona entrada, mostra que hi havia ganes d'Airbourne.
Després dels australians ha estat el torn de Within Temptation i el seu metal gòtic. El so, de nou, ha estat esplèndid, la qual cosa unida a la traça de la banda neerlandesa ha aconseguit enganxar al públic, que ja en aquell moment pràcticament omplia l'Olímpic.
Un xou 'in crescendo'
Acabats els teloners, l'avantsala de la festa de la donzella de ferro l'ha posat el Doctor, Doctor d'UFO, el tema triat per avisar el públic que el xou començava. La llarga esperava havia arribat al seu final. Les tres primeres cançons han estat del Senjutsu, la cançó homònima del disc, Stratego i The Writing on the Wall. No ha faltat una primera aparició d'un impressionant Eddie Samurai que ha provocat el deliri del públic. Havien passat més de 20 minuts i no havia sonat cap hit de l'extens catàleg d'himnes que contempla la discografia d'Iron Maiden. Presentat el nou disc, Iron Maiden ha donat pas al plat principal amb Revelations, el primer tema llegendari del concert, que ha anat seguit de Blood Brothers i Sign of the Cross.
I ha estat llavors quan la donzella de ferro, de sobte, ha posat tota la carn a la graella, encadenant temes històrics, acompanyats amb tota la parafernàlia possible i d'un impressionant canvi de decorat personalitzat per a cada una de les cançons. L'inici del plat principal ha estat Flight of Icarus, que han seguit Fear of the Dark, Hallowed Be Thy Name, The Number of the Beast i Iron Maiden. Bruce Dickinson ha donat un recital amb la seva privilegiada veu, acompanyat d'un Steve Harris infal·lible al baix, amb Nicko McBrain marcant el ritme a la bateria, mentre les guitarres de Dave Murray, Adrian Smith i Janick Gers duien a terme les seves clàssiques converses de sols al més pur estil Judas Priest. La flama d'Iron Maiden ja havia pres per tot l'Estadi Olímpic, des de les primeres files fins al peveter, espectador de luxe de la gesta musical. El que pocs sabien és que encara faltaven les postres.
El gran colofó
I és que després de la clàssica retirada als camerinos per preparar els bisos, Iron Maiden ha tornat a l'escenari amb The Tropper, The Clansman i Run to the Hills, tres temes mítics amb rerefons històric, ja que repassen moments de la humanitat en què l'expansionisme militar va generar estralls. Per això, Bruce Dickinson sempre canta The Tropper, que explica la vivència en primera persona d'un soldat enviat a la mort durant la derrota britànica a la batalla de Balaclava de 1854, davant l'Imperi Rus, de la Guerra de Crimea, es vesteix amb un vestit militar de l'època, mentre oneja la bandera britànica. Després, amb The Clansman, la banda recorda la històrica lluita dels clans escocesos durant l'Edat Mitjana contra l'opressió britànica, amb William Wallace com a emblema de l'època. Seguidament, a Run to the Hills, Iron Maiden es trasllada a l'Edat Moderna, per narrar la conquesta d'Amèrica del Nord dels colonitzadors anglesos, per a la qual cosa no van dubtar a sotmetre els indis americans.
I encara faltava el colofó final, el discurs de Winston Churchill anunciant l'entrada d'Anglaterra a la II Guerra Mundial, la clàssica prèvia d'Iron Maiden a un altre dels seus hits més aclamats, Aces High, cançó en què ha aparegut damunt dels músics un gegantí Spitfire, un dels caces més emblemàtics amb els quals els aliats van combatre contra els nazis. Després de més de 2 hores de concert, l'homenatge als pilots de guerra ha posat el punt final a un concert memorable, digne d'una de les bandes amb un millor directe de tots els temps. Iron Maiden segueixen en plena forma, i amb disc nou, per la qual cosa res no fa preveure que aquesta hagi estat la seva última visita a Barcelona. Per quan decideixin tornar ja saben que tenen una enorme legió de seguidors, i de totes les edats, disposats a tornar a omplir estadis, per grans que siguin. Llarga vida al rock and roll.