Els llums s’apagaven de sobte al Palau Sant Jordi per començar el concert d’un dels grup de heavy metal més emblemàtics de tota la història. Hi havia l’ambient de les grans ocasions a la pista i a les grades, on pràcticament no s’hi cabia. I és que un concert d’Iron Maiden és un esdeveniment musical que cal encabir en una categoria reservada a pocs artistes. Dues hores d’una intensitat sonora a l’abast de poquíssims. I amb una dimensió èpica difícil d’igualar.
No cal que siguis un fan del gènere per gaudir-lo. No cal que portis grenyes, les ungles pintades de negre o cap tatuatge. No cal que t’hagis passat l’adolescència amb pòsters de grups com Megadeth, Black Sabbath o Metallica penjats a l’habitació. O que hagis tractat d’emular-los en una terrible banda d’institut. Només cal tenir orelles i certa predisposició per abraçar el show.
"Sou gent hardcore"
Irrompien amb un espetec de fum els membres del grup i atacaven de seguida Caught somewhere in time, el tema triat per obrir els concerts de la gira The Future Past Tour 2023. Però, malgrat el títol, els integrants de la formació no semblaven gens atrapats en el temps. En la seixantena, però amb la veu sense defallir, es movia per l’escenari Bruce Dickinson, el vocalista, Nicko McBrain, un dels guitarres, feia voltes sobre si mateix movent la cabellera rossa, posava una cama sobre l’amplificador i feia girar el seu instrument al voltant del coll cada dos per tres. I Steve Harris es prodigava amb el baix a cada moment.
Era un gran dia a Barcelona pels fans del metal però també per als llauners que s’aplegaven a les portes del Palau Sant Jordi, tractant de vendre cervesa a qualsevol a qui veiessin vestit de negre. Segurament molts van fer ahir el mes. Els oients més experts portaven taps a les orelles al concert per protegir-se de la potència extrema del soroll, que posava a prova els timpans més sans. I la barreja generacional, des de nens a persones pràcticament en la tercera edat, demostrava la capacitat de perdurar de la música de la ‘donzella de ferro’.
La barreja generacional, des de nens a persones pràcticament en la tercera edat, demostrava la capacitat de perdurar de la música de la 'donzella de ferro'
Resistien heroicament a la calor els fans que ocupaven la pista, especialment els que ballaven quasi sense espai a les primeres files. Fins i tot Dickinson feia referència a la calor des de l’escenari. “Sou la gent més hardcore”, deia animadament, “perquè amb aquesta calor...”. I afegia un missatge prudent abans d’atacar Writting on the wall, un dels temes del seu últim àlbum, Senjutsu (2021). “Cuideu-vos, no vull que ningú es desmaï. Tot un detall per part seva.
“Què faries si es pogués tornar 1.000 anys enrere en el temps?”, preguntava també al públic el vocalista del grup. I començava una dissertació sobre el passat i el futur, amb referències a Retorn al futur i al Delorean incloses. Era, és clar, el preludi a The Time Machine, una de les seves cançons llargues, que ja és molt dir, també del seu últim treball. I el concert baixava momentàniament la intensitat gràcies al so de les guitarres acústiques i els primers compassos de la balada. Una pausa que, com totes les altres del concert, va ser una il·lusió: en segons irrompien amb tota la potència les guitarres elèctriques, el baix i la bateria.
Un concert de metal també té una part de coreografia improvisada, espontània i estranyament hipnòtica. Els membres de la banda s’aboquen sobre la guitarra i el baix com si la volguessin cobrir. I es mouen sincronitzats en els moviments que marca el riff de torn, exhibint una concentració total. Ho van poder exhibir a The Prisoner, un dels temes celebrats de la nit, que amb la seva introducció semblava que parlés precisament d’aquesta particular dansa: “caminem en formació”.
Picada d'ullet a la lluita de Catalunya
Iron Maiden fins i tot va tenir temps de deixar entreveure la seva vessant més política. “Pots exterminar un poble durant milers d’anys, però si tens una llengua, una cultura, i una tradició, mai es podran desfer de tu”, deia el vocalista Bruce Dickinson, en una clara referència a Catalunya. I ho rematava: “això no és la mort dels catalans això és la mort dels celtes” abans de cantar Death of the celts.
No podia faltar tampoc l’aparició de rigor de l’Eddie, la terrorífica mascota de la banda a la meitat del concert, mentre sonava Can I play with madness?. Ho va fer en forma de figura de dos metres, que semblava sortida d’una pel·lícula de sèrie B i que feia empatitzar enormement amb la persona que s’havia disfressat i havia de caminar sobre xanques. Fins i tot va simular un combat amb Dickinson, disparant rajos de foc amb una espècie de canons. Ara bé, poques coses sorprenen en una formació que va agafar el seu nom d’un instrument horripilant de tortura ideat pels romans.
En la part final del concert van esclatar d’alegria els fans quan començava a sonar l’inconfusible riff the Fear of the Dark, una de les seves cançons més conegudes. Les llanternes dels telèfons s’aixecaven entre el públic i Dickinson reia content. El concert entrava en una part en què el grup va deixar de banda els temes de Senjustu, l’últim àlbum, i va tocar un bon grapat dels seus grans èxits, amb l’excepció The Number of the Beast.
Dickinson: "Pots exterminar un poble durant milers d’anys, però si tens una llengua, una cultura, i una tradició, mai es podran desfer de tu"
Van sonar Iron Maiden, cançó homònima i Hell on Earth, en què Dickinson jugava a ser director d’orquestra fent moure les mans al públic. Més tard també ho va fer The Trooper, inspirada en l’episodi històric de la Càrrega de la Brigada Lleugera, un atac suïcida de les forces britàniques durant la Guerra de Crimea, I Wasted Years, la invitació a gaudir del present, amb la qual han tancat el concert.
“No perdis el temps sempre buscant els anys malgastats, adona-te’n que estàs vivint els anys daurats”, cantava la banda en la tornada de la cançó. I la frase servia com a colofó ideal de l’actuació i d’una formació que amb gairebé cinquanta anys de carrera a les espatlles sembla que encara estigui en període de gràcia. Un final perfecte per desfilar cap a casa amb un xiulet en una de les orelles i una ombra de mal de cap que només pot qualificar-se de deliciosa.
