Isaac Flores parla a partir de les seves fotos, té una narrativa, una cura i estètica que beu de Barcelona. La foto és el mitjà d’expressió que li permet obrir-se, però també s'ha adonat de la necessitat de la paraula. Amb una personalitat introvertida, ha portat la dissidència i l’underground de la ciutat a l’objectiu de la seva càmera, treball que ha traduït en dos llibres: Herencia i Barcelona se muere. Al novembre arribarà a Barcelona la seva exposició Identitats Vàlides on retrata el col·lectiu queer barceloní.

Com t'acostumes a presentar? 
Principalment, soc fotògraf de Barcelona, m’he criat a l'Hospitalet de Llobregat. 

Quan vas començar a fer fotografies?
Em van comprar una càmera quan tenia 18 anys, però no tenia res a veure amb el que faig ara, que en tinc 29.

Potser no hi havia una narrativa darrere…
Clar, era provar. La meva fascinació estava més relacionada amb els videoclips, televisió, cinema… Quan vaig descobrir que a partir de la fotografia podia crear, em va començar a intrigar aquest món. Però jo anava encaminat a fer audiovisuals, volia ser director de videoclips.

Quan vaig descobrir que a partir de la fotografia podia crear, em va començar a intrigar aquest món

I a partir d’aquí?
Vaig intentar entrar a l’EMAV per fer un grau superior d’audiovisuals, però com no ho vaig aconseguir, vaig anar a l’Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya a fer un curs. Vaig començar a fer fotografies de moda, però no era el meu món i ho vaig deixar. Em vaig dedicar a treballar i sortir de nit fins que un dia vaig decidir agafar una càmera analògica a les sortides de nit que feia, tenia la necessitat de fer fotos. Era una càmera compacta analògica (que vaig comprar per 5 euros) i vaig començar a retratar de manera quasi esporàdica i a crear el meu nom arran de documentar la meva comunitat i les meves sortides nocturnes per Barcelona.

Vaig començar a retratar de manera quasi esporàdica i a crear el meu nom arran de documentar la meva comunitat i les meves sortides nocturnes per Barcelona

El fotògraf Isaac Flores, 2023 / Foto: Teo Vásquez

A qui retrataves?
Sempre he adorat molt l’estètica, qualsevol aspecte estrident capta la meva atenció. Acabava fent fotografies a persones que sortissin de la norma, potser anaven despullades, amb una aparença clubkid, travestis o transformistes. No tenia un perfil; jo sortia amb la càmera, passava algú i era com un amor platònic. Porto des dels 18 anys i estic una mica fart del món de la nit, ara si surto és per algun altre estímul més artístic o reivindicatiu. Mai he sigut un fotògraf d'anar sempre amb la càmera a sobre. Tampoc crec trobaria el que busco, jo forço una mica el que vull mostrar.

Feia fotografies a persones que sortissin de la norma, potser anaven despullades, amb una aparença clubkid, travestis o transformistes

Et consideres també activista?
No ho sé, jo no vull pronunciar-me com a activista perquè hi ha gent que està constantment mobilitzant-se. Jo soc una mica més llibertari i ho faig principalment pel plaer o per la necessitat artística de crear. Potser sí que un punt, però no sé si suficient… Que ho decideixi el públic.

Podríem arribar a dir que la càmera és la teva eina per a la lluita del col·lectiu?
Mira, és el millor que sé fer en aquest món, sento que estic aportant. No tinc facilitat per parlar, no sé cantar, no sé escriure bé... La fotografia és el meu mitjà d’expressió.

No tinc facilitat per parlar, no sé cantar, no sé escriure bé... La fotografia és el meu mitjà d’expressió

Què vols mostrar?
Vull mostrar la meva realitat o la meva visió. Les meves fotografies són com una realitat paral·lela. Sento constantment que estic retratant una cosa en perill d'extinció. És com que si no faig fotos ara, d’aquí a un parell d'anys ja no serà possible, per exemple, un cabaret o un moment molt concret o una persona. Som una Comunitat molt fràgil, la vida artística també és molt precària, la gent ho deixa, se'n va, es mor o les coses desapareixen o els locals tanquen i això desapareix. Per mi, la fotografia com menys s’assembli a la realitat quotidiana, millor, és el meu mitjà d’evasió perquè la realitat és una merda.

Les meves fotografies són com una realitat paral·lela. Sento constantment que estic retratant una cosa en perill d'extinció

El que t'ha portat a retratar aquesta dissidència ha sigut que tu hi formes part?
Sí, totalment, hauria sigut molt complicat si no fos perquè soc molt introvertit. Des de ben petit que no m'he sentit connectat amb la resta de la societat, per raons que tothom pot imaginar. La fotografia i formar part del moviment artístic queer a Barcelona m’han salvat la vida.

 Fernanda & Abelarda passejant per La Rambla durant la pandèmia, 2020. Maquillatge: Medusa Alegre
/ Foto: Isaac Flores

Tens algun enfocament concret?
He buscat crear el meu estil propi. Hi ha una mica de documentació i de crear la meva pròpia narrativa a partir d'una idea, des de la meva perspectiva. Tampoc soc un fotògraf documental o retratista al 100%. Jo diria que el meu treball és personal i punt.

He vist que t’has decantat molt per l'analògica. És un repte i també té com un punt romàntic?
Sí, a mi m’agrada que la fotografia sembli un tall d’una pel·lícula i la fotografia analògica t'ho permet. Després tinc molta traça amb el Photoshop i toco bastant el color, la composició... L'analògica és una forma més sana de fotografia, quan tiro en mig format, són deu fotos i vaig amb un sol carret i amb les fotografies molt ben pensades: d'aquestes surten cinc, dos, una bona… Però bé, és la foto i ja està. Has d'anar al laboratori i és tot més calmat, ja he trobat el meu estil  i em costaria canviar-ho. Amb la digital pots acabar una sessió amb 500 fotos i és molt diferent. Jo m’he format al carrer i això ha sigut un punt positiu al meu treball, perquè al final estàs posant a la persona que estàs retratant a un context, una ciutat, l'estàs fent part d'una realitat i, al final, un estudi pot ser a qualsevol lloc.

I és un mitjà molt potent, impacta
La nostra memòria està formada per fotografies, moments concrets… Però a vegades fan falta paraules. Jo m'he adonat que no val només amb la fotografia. Noto que em fa falta una mica més de dialèctica que he anat deixant enrere per la meva personalitat introvertida. Les paraules també són importants, sobretot en aquest món.

Les paraules també són importants, sobretot en aquest món

Amb aquest tipus de fotografies, has pogut crear un espai segur per tot un col·lectiu i exposar-ho cara en fora?
Ara no sé, però quan vaig treure el meu primer llibre, Barcelona se muere el 2018, gairebé tot eren fotos de les sortides nocturnes i em parava gent i flipava, deien: ‘Això existeix?’ Llavors sí que estava retratant una cosa que no era accessible a la resta. Actualment, hi ha un boom i sembla que està més normalitzat i no crec que sorprengui tant el que faig, has de ser una persona molt fora d'onda o viure en una cova, no?

Quins referents de fotografia queer o de retrat transgressor podria has tingut o tens?
Mira, inconscientment, i per ser justos, t'hauria de dir que de petit un gran referent era l’estètica estrident i trash dels 2000 de David La Chapelle. És fotògraf i també director de videoclips com el de Dirty de Christina Aguilera Tears Dry On Their Own d'Amy Winehouse. També el fotògraf i director de videoclips Herb Ritts, que és més clàssic en blanc i negre. Sempre m'ha agradat la dualitat entre l'estrident i el clàssic. A nivell nacional soc fan del treball de Miguel Trillo i Alberto García-Alix; fotògrafs de la movida madrileña. També Colita, la fotògrafa de Barcelona, que va fotografiar la primera manifestació de l'Orgull de Barcelona, també l'Ocaña… En tinc bastants.

 Sempre m'ha agradat la dualitat entre l'estrident i el clàssic

 Retrat de Gilda Love a casa seva, 2022. Maquillatge: Medusa Alegre / Foto: Isaac Flores

Creus que hi havia una mena de buit dins del món fotogràfic del retrat queer underground de Barcelona, que has pogut omplir?
No sé si hi havia una mena de buit. Penso que s’han ajuntat molts factors com la dedicació i la sort. Seria deshonest amb la meva obra si no et dic que he pogut crear-me un nom, no a un nivell mainstream, però sí a escala local i underground. M'agradaria que en un futur sí que se’m recordés per haver estat un fotògraf d'una època concreta a Barcelona.

M'agradaria que en un futur sí que se’m recordés per haver estat un fotògraf d'una època concreta a Barcelona

Com ha afectat el context actual, el boom que deies abans a les teves fotografies?
Penso que m'ha obert alguna porta, però m’han tancat moltes. No faig una feina comercial, ni m'interessa. Aquí costa molt que et donin una oportunitat i el soroll l’has de crear tu mateix. Suposo que si tingués més ambició, me n'hagués anat a Madrid o a fora. Però és que aquí estic a gust… Tinc molta sort d'haver nascut a Catalunya. 

Tindries més projecció marxant fora de Barcelona? 
Això no ho sé, tampoc no és tan difícil tenir-ne més de la que tinc ara. No me n’he anat perquè m'agrada molt el que faig i fora de Barcelona no ho podria fer, necessito una ciutat mediterrània per crear. Si no hagués nascut aquí, la meva fotografia no tindria res a veure.

Què buscaves amb el primer llibre, Barcelona se muere?
És un títol crític i potent per la pèrdua d'identitat de la ciutat, cada cop més turística, més gentrificada, més cara… Agafar aquest punt romàntic de Barcelona com una ciutat artística underground, una mica perillosa, que tenia la seva essència. També posar el focus a un grup de gent que no interessa per la societat o per les institucions. Barcelona se muere es va esgotar. Durant la pandèmia va començar a agafar forma el segon llibre: Herencia, que vaig publicar el Sant Jordi de 2022 a través d’un verkami. És un relat fotogràfic personal sobre el transformisme, el folklore i la dissidència ibèrica. En l'àmbit estatal es parla molt de la Movida Madrileña i jo volia agafar l’esperit de Barcelona dels anys 70, de la gent que encara està aquí present i annexar-lo amb la gent actual que també beu molt d'això. Vam fer una segona tirada del llibre i ara quan s’esgoti s’acabarà. No m'agrada tampoc allargar-ho perquè també es devalua i tot té el seu moment. 

Volia agafar l’esperit de Barcelona dels anys 70, de la gent que encara està aquí present i annexar-lo amb la gent actual 

Virginia tirada a un matalàs, 2017 / Foto: Isaac Flores

A Herencia retrates aquells primers referents i els actuals. Seria interessant veure l’evolució de l’Orgull, oi?
Sí, des de la primera, al 77, a la Rambla, amb policia darrere donant pals i ara que es fan cavalcades. Aquella gent va córrer perquè la gent d’ara pugui ballar.

Aquella gent va córrer perquè la gent d’ara pugui ballar

Tens pensat sortir amb la càmera durant aquest mes de l'Orgull?
Normalment, vaig a la manifestació històrica de les Rambles. A vegades porto la càmera, a vegades no. Tampoc m'obsessiono amb aquest mes, perquè per a mi és tot l'any. Em fa una mica de mandra. És tot com un negoci.

A més dels llibres vas mostrar la teva obra l'exposició Identitats Vàlides.
Sí, això també em va passar durant la pandèmia. Em van recomanar que em presentés al concurs de Joves Fotògrafs de Catalunya que ho porta l'INSPAI amb la Diputació de Girona. Sense esperar-ho gens, vaig acabar guanyant i l'exposició ha estat itinerant per diversos festivals de fotografia com el Visa Off de Perpignan, el FineArt (Igualada), el Festival Imaginària (Castelló de la Plana) i el Festival Mirades (Torroella de Montgrí). Al novembre arribarà a Barcelona. 

I aquesta exposició, són fotos que també estan als llibres?
Em va trobar en un impàs, es pot veure l’evolució de les sortides de nit a les meves paranoies i retrat en color de temàtica folklòrica. Hi ha fotografia digital, polaroid i analògica.

Estàs treballant en cap altre projecte nou?
Projectes molts, possibilitats poques. Ara m'he presentat a un concurs de nous talents i després tinc pensat viatjar, cosa estranya en mi. Vaig fent sobre la marxa.  Tinc la inauguració d'Identitats Vàlides el 2 de novembre al Pati Llimona i tant de bo vinguin més coses. 

Pots viure de la fotografia?
Vaig combinant: quan puc viure de la fotografia, estiro tot el que puc fins que haig de tornar a un treball de merda mal pagat. Vaig estar treballant molts anys a l’oci nocturn, però vaig decidir que no hi tornaria perquè s’aprofiten i exploten molt als artistes.

Quina és l'última fotografia que has fet?
Fa tres dies, a la Marina, al Paral·lel, amb una pancarta al mig de la carretera.