El periodista Isaac Pepple era un periodista nigerià, que el 1956 va ser condemnat per sedició. Com va acabar Pepple essent condemnat per un "Alçament col·lectiu i violent contra l'autoritat, l'ordre públic o la disciplina militar" (tal i com ho defineix, en castellà, el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española)? Pepple no va ser detingut amb armes, ni va organitzar cap "tumult", ni tan sols va agitar masses... En realitat, el seu problema va ser la seva ingenuïtat.
Un home íntegre
Pepple, que treballava per un diari nigerià i que ja havia publicat alguns notoris reportatges d'investigació, el 1954 va ser enviat com a corresponsal a Fernando Poo (l'actual Bioko), a la Guinea Espanyola, per tractar d'esbrinar si els bracers nigerians que treballaven a les plantacions de l'illa patien maltractaments. Va rebre l'autorització per fer un reportatge, però va ser obligat a anar acompanyat d'un inspector de treball espanyol, que el va portar per una sèrie de plantacions triades per ell. Isaac Pepple va quedar admirat per la bona gestió d'aquelles plantacions i en retornar a Nigèria va publicar un article en què assegurava que els maltractaments formaven part d'una tèrbola llegenda urbana. De fet, a Pepple li va agradar tant Fernando Poo que va decidir tornar-hi de vacances el 1956. N'estava segur que era un lloc ideal per descansar.
Quan l'història es torça
Quan Pepple estava passant dues setmanes a Fernando Poo va trobar-se amb dos nigerians de la seva regió que li van explicar que havien estat colpejats pel seu patró per haver faltat dos dies a la feina. Pepple es va deixar portar per la professionalitat, i va decidir, tot i que estava oficialment de vacances, investigar el cas. Va portar un dels bracers al consolat britànic i va entrevistar-se amb el patró dels nigerians, que va reconèixer haver-los colpejat. Les gestions del periodista nigerià portarien cua. Al dia següent la policia espanyola va detenir Pepple i el va empresonar per investigar sense permís policial. Però en realitat, va ser aquest empresonament el que va enriquir la investigació del periodista.
Treball de camp
Pepple va viure de primera mà com eren tractats els presos. Va ser tancat en una cel·la sense finestres on hi havia 40 presoners, en la seva majoria nigerians. En pròpia pell va viure la situació dels bracers: va ensumar la pudor de orina i d'excrements del calabós; va veure com els policies violaven repetidament una nigeriana; va constatar que alguns presos tenien els canells lligats amb filferros i els peus introduïts a ceps de fusta; va sentir que havien mort alguns homes a la presó; va veure torturar detinguts per obtenir una confessió; a alguns fins i tot els fregaven excrements a la cara...
Recollida d'informació de primera mà
Però a més a més d'allò que va veure (i viure personalment), Pepple va tenir accés a explicacions esfereïdores de les vivències dels seus companys d'empresonament. Va assabentar-se'n que 17 nigerians, d'ètnia ibo, van ser empresonats i torturats per haver rebut a tres ministres d'Estat nigerians, i que un altre nigerià havia estat empresonat tot un any perquè s'havia defensat quan era agredit pel seu patró. També va saber que hi havia tràfic de mà d'obra infantil procedent de Nigèria, que els treballadors de les finques de cacau feien jornades de 5h a 23h, que hi havia casos de morts de bracers ocultades per les autoritats... Els companys d'empresonament van certificar que el consolat britànic no els oferia cap protecció als nigerians en cas de patir abusos a la Guinea Espanyola.
El sediciós propagandista
Peppel va tenir dificultats per trobar un advocat que el defensés. Finalment va prendre la seva defensa el guineà fernandino Teófilo Dougan (a l'època l'únic advocat guineà). Va ser condemnat a una multa de 2.000 pessetes per sedició i va ser expulsat de la colònia espanyola. Però de seguida es va esforçar a difondre la realitat dels maltractaments dels bracers a la Guinea a través de la premsa nigeriana. Els seus articles van tenir un fort impacte, i la policia espanyola es va dedicar a traduir-los per intentar minimitzar l'impacte de la propaganda negativa. Però no van aconseguir contrarestar la tasca d'aquest "sediciós" que mai va utilitzar altra arma que els seus articles.