Isabel Allende ja té vuitanta anys però demostra conservar-se literàriament en plena forma. Amb l’etiqueta d’escriptora viva en castellà “més llegida i més traduïda”, l’autora xilena ha presentat El viento conoce mi nombre (Plaza & Janés), la seva nova novel·la, en què uneix la crisi migratòria del present als Estats Units amb la persecució nazi contra els jueus durant els anys 30.
Quan fa 40 anys que va irrompre al món literari amb La casa de los espíritus, Allende tria submergir-se en una crisi humanitària que l’ha tocat de prop per traçar un paral·lelisme amb altres successos foscos del passat. La polèmica als EUA per la separació entre els infants migrants i els seus progenitors a la frontera amb Mèxic, que va esclatar el 2018, va ser la llavor de la història. L’autora l’ha investigat a través de la tasca de la seva fundació, que es dedica a donar ajuda legal als nouvinguts al país nord-americà.
L’amenaça de repetir el passat
“Ho he vist: nens traumatitzats que deixen de parlar i se submergeixen en el silenci perquè així se senten segurs”. Si Allende deixa clares dues coses quan parla sobre El viento conoce mi nombre és, primer, que coneix de prop la realitat de la qual parla. I, després, que la preocupació per les desigualtats i conflictes globals ocupa una part important de la seva vida. La principal protagonista de la novel·la, l’Anita, és una nena d'El Salvador que ha de fugir del país per culpa de la violència endèmica que hi ha. El seu destí és Arizona, on espera poder creuar la frontera per trobar una vida millor amb el somni americà.
L'amenaça del feixisme és real
Però la política governamental estableix que en alguns casos infants i pares i mares se separin. La nena es refugiarà a Azabahar, un món imaginari que crea com a defensa, mentre espera que dos treballadors d’una ONG la puguin ajudar. La seva història es connecta amb la del Samuel, ocorreguda quasi cent anys abans, en la Viena sota l’ocupació nazi. Quan comença la persecució contra els jueus, la seva mare es veu forçada a enviar-lo a Gran Bretanya per salvar-li la vida. Com l’Anita, haurà de començar una nova vida sol i amb el pes de la incertesa.
Una violència perenne
“Per mi era important establir la idea que la història es repeteix si no sabem evitar-ho”, explica Allende. “Tinc vuitanta anys i durant la meva vida he vist canvis molt positius, però a la vegada hi ha retrocessos enormes”, recorda mentre cita els talibans de l’Afganistan. Davant d’això, l’autora defensa la necessitat de mantenir-nos vigilants i posa el focus en una altra ombra: “L’amenaça del feixisme és real”, diu. La novel·la també tria posar el focus en els efectes de la violència en els nens i les dones. La història mostra la capacitat de supervivència de l’Anita i la seva germana Clàudia, i com són capaces de sobreposar-se a les circumstàncies més adverses. “És molt difícil explicar fins a quin punt és tràgic”, afirma Allende sobre la problemàtica de la migració.
A través de la seva fundació, amb la qual comparteix el nom, l’escriptora incideix de forma directa en aquesta qüestió, representant legalment als migrants no acompanyats i treballant per poder unir-los amb les seves famílies. Explica que aquesta connexió l’ha ajudat molt en el procés de documentació, en què afirma haver parlat amb “centenars de persones” per conèixer la situació. Un conflicte, el de la migració que, sobretot a Amèrica Llatina, és especialment cruel amb les dones. Allende denuncia que “els crims contra les dones estan totalment impunes als nostres països” i, en la novel·la, posa l’accent especialment en El Salvador, com una de les ferides obertes del continent. “Els països més endarrerits són aquells en què les dones estan en una situació pitjor”, recorda.
La irrupció del feminisme
Allende també ha parlat dels canvis socials ocorreguts durant les quatre dècades en què ha ocupat una posició destacada en la literatura mundial. A nivell col·lectiu, ha destacat la importància de la irrupció del feminisme: “quan jo vaig néixer ningú parlava del feminisme, ser feminista era un insult i ara és part de la societat”, ha afirmat. L’autora també s’ha referit al paper de les dones al món editorial i a la seva evolució durant les últimes dècades.
Els únics que poden sobreviure a Xile per sobre de la mediocritat són els futbolistes
“La indústria del llibre es va adonar que hi havia molts lectors que volien llegir llibres escrits per dones”, ha dit Allende, “això ha canviat completament, abans no era així”. I ha canviat també al seu país, Xile, on ella, en les seves paraules “va tenir més dificultat per ser respectada”, sobretot abans de rebre el Premi Nacional de literatura del país. “Els únics que poden sobreviure per sobre de la mediocritat allà són els futbolistes”, ha comentat entre rialles. Allende es troba immersa en l’escriptura d’una nova novel·la que, això sí, encara no té data de publicació. No n’ha volgut revelar cap detall per superstició, però tot apunta que serà una prova de que, després de més de quatre dècades de carrera literària, l’escriptora viva “més llegida i traduïda” en castellà encara té moltes coses a dir.