“Sé que és una pel·lícula incòmoda”, admet d’entrada Isabel Coixet (Barcelona, 1960). La cineasta catalana presenta al Festival de Sant Sebastià la seva nova pel·lícula, Un amor, que versiona una novel·la de Sara Mesa de la que se n’ha parlat molt i que està nominada als Premis Goya. No cal agafar la bola de vidre per pronosticar que aquesta adaptació al cinema també provocarà reaccions de tota mena, potser, qui sap, entre els mateixos membres del jurat que hauran de decidir si té números d’endur-se algun premi.
🟠 Premis Goya 2024: data, nomiants, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominats als Goya 2024: tota la llista de nominacions
Amb Laia Costa, Hovik Keuchkerian i Hugo Silva com a protagonistes, Un amor segueix la peripècia de la Nat, una dona en la trentena que fuig d’un dia a dia marcat per la seva feina de traductora en una organització que vetlla pels drets dels refugiats migrants. Angoixada per ser testimoni de tantes tragèdies, superada pels seus propis conflictes personals, també perduda d’una manera molt íntima, la protagonista decideix instal·lar-se en un poble perdut enmig de l’Espanya rural, en una casa no massa condicionada per viure-hi, on els forats del sostre converteixen massa sovint el seu interior en una piscina. La Nat haurà d’enfrontar-se, primer, amb l’hostilitat de l’amo de l'habitatge, i, després, amb la desconfiança dels veïns. Tot es precipitarà quan un dels habitants de la vila, un home a qui anomenen l’Alemany, li fa una insòlita proposta sexual.
“Sé que és una pel·lícula incòmoda”, dèiem que ens explicava Isabel Coixet en una xerrada amb Revers a Donosti. “Hi ha molta gent que s'identificarà amb la protagonista, i molta altra que no l'entendrà. Però jo penso que el cinema, si no molesta una mica, si no incomoda... per què fer-lo? El cinema ha de posar l'espectador davant de quelcom que li faci sentir alguna cosa”, afirma. La cineasta catalana ens explica que admira la literatura de Mesa: “He llegit tots els seus llibres, em sembla que és una de les veus de la literatura contemporània espanyola més interessants que tenim, però curiosament cap de les seves novel·les m’havia empentat a voler adaptar-la com m’ha passat amb Un amor”. Coixet s’explica: “Vaig veure de seguida que jo m'identificava molt amb la Nat, jo he estat aquesta persona en alguns moments de la vida, potser no en les mateixes circumstàncies; però, igual que ella, jo també m’he ficat en llocs que probablement hauria d’haver evitat”.
Aquest tipus de situacions on una persona es posa a prova, i, d’alguna manera, arriba a racons d’un mateix que no tenia gaire identificats? “O et fots una hòstia”, afegeix la directora. “Però sí, sí, parlem d’aquests llocs que poden fer que arribis a descobrir coses de tu mateixa i entendre't millor. A veure, jo ja sé que fent pel·lícules no canviaré el món, però sí que intento explicar-lo una mica”. Isabel Coixet continua parlant-nos d’Un amor com “d’un més de la galeria de retrats femenins que he fet durant tota la meva vida. D’alguna manera, la Nat podria ser l’altra cara, una volta, de la Florence Green de La llibreria. Potser aquesta és una pel·lícula que estaria a mig camí entre La vida secreta de les paraules i La llibreria, i que té coses de totes dues”, puntualitza, per seguir desgranant algunes de les claus argumentals de la seva nova proposta.
Un amor és un més de la galeria de retrats femenins que he fet durant tota la meva vida
“És una història individual que neix d'un drama humà que situat fora de la vida de la protagonista, que en aquest cas té a veure amb la seva feina de traductora per comitès de refugiats. Però també hi ha l’element de la seva arribada a un poble petit, que podria ser qualsevol lloc, en el qual les microagressions segueixen estant molt presents”. Sense fer un retrat costumista de l’entorn rural on se situa la trama, la directora sí que té clar que era un marc molt potent per establir totes les branques del relat de Sara Mesa. “Sempre es diu allò de pueblo chico, infierno grande, i, tot i que les coses que li passen a la Nat també podrien ocórrer en una ciutat, és veritat que en un entorn petit tot està molt més a flor de pell. No es difumina tant com en un marc rural, i, per tant, cinematogràficament també té més interès. Jo passo molt de temps a un lloc de 800 habitants, i segueixo al·lucinant de com tothom ho sap tot de tothom”.
Arriba el moment de parlar de la gran còmplice de la Coixet a l’hora de rodar un film tan intens. “Vaig conèixer la Laia Costa en un bar de Berlín, acabava de veure-la a Victoria i vaig pensar que feia una feina impressionant. Jo faria totes les meves pel·lícules amb ella”, afirma després d’aquesta segona experiència tenint-la a les seves ordres, després de dirigir-la a la sèrie Foodie Love. “És una actriu extraordinària i una dona excepcional, i, a més, algú que no té cap vanitat. Li demanes una tallada de cabells lletja, o anar sense gota de maquillatge, i si t’ha sortit un gra a la cara, la vida és així. I no posa cap problema, és d’aquestes actrius que no es mira mai al mirall”.
🟠 Què són i per què els Premis Goya es diuen així?
Acabem preguntant-li a la directora de Mi vida sin mí si hi ha alguna línia directa entre la intensitat del text que veiem a Un amor i la que es pugui traslladar al rodatge. “No, la veritat que l’angoixa estava a tenir només cinc setmanes per rodar tot el que havíem de rodar. Però res més. Fem cinema, no estem fabricant una medicina contra el càncer, i a mi m’agrada que els rodatges siguin espais divertits, fer bromes... No t’has de posar dramàtic, no has de forçar els teus actors a patir. Hi ha algunes escenes de sexe a la pel·lícula, per exemple, i vam tenir una conversa adulta amb la Laia i l'Hovik sobre què volia qui i sobre què pensaven que podrien sentir-se bé fent. Les coses s’han de parlar clarament. Va ser un rodatge agradable, i al poble on rodàvem ens van tractar molt bé, ens regalaven mel, xoriços, melmelades... ens cuidaven molt. Els rodatges no han de ser intensos, no tinc gens d'interès a torturar els meus actors i el meu equip”, remata.