No és la primera vegada que Isabelle Huppert, la gran diva francesa i estrella del cinema europeu, visita el Temporada Alta. El 2002 va ser-hi com a protagonista de 4.48 Psychose, de Sarah Kane, amb direcció de Claude Régy. Més recentment, el 2019, vam tenir ocasió de veure-la com a Maria Stuart –dins Mary said what she said, de Robert Wilson– al Teatre Lliure de Barcelona, on el 2005 ja havia interpretat Hedda Gabler, sota la direcció d’Eric Lacascade. Ara és Romeo Castellucci, artista visual de l’escena més avantguardista i aclamat com un dels millors directors del segle XXI –assidu, a més, al festival gironí–, qui li ha fet un espectacle a mida. L’italià i la francesa estaven predestinats a treballar junts, i ho fan ara per aixecar una Bérénice –el gran clàssic de Jean Racine– textualment reduïda i plàsticament amplificada.
L’italià i la francesa estaven predestinats a treballar junts, i ho fan ara per aixecar una Bérénice –el gran clàssic de Jean Racine– textualment reduïda i plàsticament amplificada
Una tragèdia sense morts ni sang
Berenice, reina jueva de la dinastia herodiana, va mantenir un idil·li amb Tit, fill de Vespasià, durant la primera guerra judeo-romana. En ser proclamat emperador, ell va haver de renunciar a casar-se amb l’estrangera –tot i que li ho havia promès–, per l’oposició del senat i de tota Roma a aquelles noces. L’historiador i biògraf Suetoni va despatxar aquest afer amb un parell de línies, però deixava clar que Tit l’havia fet fora contra la voluntat d’ambdós. I a aquesta cita s’agafa Racine per construir una tragèdia sense morts ni sang, tal com diu al prefaci. L’acció és interior; el moviment, purament anímic. Castellucci, al seu torn, despulla la tragèdia de Racine de totes les paraules que no provenen de la reina oriental i la fa monologar com si fos una de les Heroides ovidianes i estigués escrivint la seva carta –escènica– de lamentació a l’amant absent. D’aquesta manera, se subratlla el caràcter més elegíac que tràgic de la composició original.
L’artefacte velat, en una escena concebuda com un pedestal, dificulta deliberadament la percepció i ens distancia del moviment anímic, alhora que materialitza l’isolament i la incomunicació del personatge
L’escenari del Teatre Municipal de Girona es mostra com un llenç de profunditats incopsables, amb un únic personatge i alguns figurants sumits en una mena de boira. La imponent figura de l’actriu, vestida per Iris van Herpen, es dreça –es prostra, alça els braços, es desmaia, col·lapsa– enmig d’un dispositiu concebut per difuminar-ne els trets. Un teló translúcid de gasa cobreix l’embocadura del teatre; a l’interior, entre tuls, robes i cortinatges, uns pocs elements domèstics són utilitzats per la seva potència evocadora fora de context, i una sèrie d’automatismes generen moments d’autèntica màgia. Som davant una visió o fulguració d’un altre temps, amb l’arquetip ben emmarcat.
De la solemnitat a la distorsió, la reina s’eternitza en un adeu –“Il ne me laissait plus que de tristes adieux”– que canvia de signe emocional. Primer és una sospita que no s’atreveix a dir el seu nom; després, una prolongada lamentació. Inquieta però aferrada al seu amor, no perd del tot l’esperança, i s’entreté imaginant les ofrenes i els llorers de la victòria. Però, un cop coneix la decisió de l’emperador, es mostra terriblement angoixada, rosegada pel desesper d’haver de renunciar a un amor viscut en plenitud: “Je l’aime, je le fuis: Titus m’aime, il me quitte!”.
La veiem transitar sola per un dolor extrem. Desfeta i resignada, aclareix que mai no ha sospirat per l’imperi, la grandesa dels romans ni la porpra dels cèsars; tan sols era l’amor de Tit el que volia. La determinació de morir remetrà quan entengui que els dos homes que l’estimen, Tit i Antíoc – Cheikh Kébé i Giovanni Manzo, en coreografies conjuntes–, estan fent també doloroses renúncies o sacrificis en nom de l’Estat. El fet que els seus interlocutors hagin quedat reduïts a figurants muts dona lloc a rèpliques descontextualitzades –“Ah! Que me dites-vous?” és la resposta a una declaració d’amor que no sentim–. Un sintetitzador deforma i metal·litza la veu de l’actriu; els seus propis riures, bleixos i sanglots, prèviament enregistrats i mesclats –impressionant treball de so a càrrec de Scott Gibbons–, li fan de cor o d’eco, transmetent un dolor nu i cru. Els alexandrins de Racine viatgen cap a una progressiva inintel·ligibilitat; el text es desprèn de la càrrega emocional, que es transfereix a la desarticulació final del llenguatge.
No és fins als últims minuts de l’espectacle que la veiem sense filtres ni veladures, però igualment inaccessible
El dispositiu escenogràfic suggereix l’interior d’un palau –es tenyeix amb tonalitats de coure, quan resta creïble encara la promesa del matrimoni–, però pot evocar també un descampat interior –a l’hora de l’abandó–. Passa d’un blau cel emblanquinat a un rosa pastel, per després tintar-se d’un vermell esclatant, gairebé impossible de tan pur. Travessen els volums lumínics uns figurants que tan aviat porten la toga de senadors –en un fantasmal segon terme– com integren el seguici –pretorià, bacanal?– de Tit, entre cops d’enclusa i càntics en llatí. Aquest moviment escènic es veu eclipsat per la presència de la reina, que, malgrat el hieratisme, vagareja com una ànima en pena, passant del temor a l’esperança, de la súplica a la invectiva. El final de Racine se substitueix per un amarg, iterat i cada cop més estrafet “Ne me regardez pas” –com Medea, Bérénice no vol ser la riota d’un poble que l’odia–, fins al fosc definitiu.
Immòbil a terra, sacrificial i sola sobre el vermell imperial, Huppert resulta magnètica, una escultura viva enfront del bust inert de l’emperador. No és fins als últims minuts de l’espectacle que la veiem sense filtres ni veladures, però igualment inaccessible. L’artefacte embolcat i emboirat, en una escena concebuda com un pedestal, dificulta deliberadament la percepció i ens distancia del moviment anímic, alhora que materialitza a la perfecció l’isolament i la incomunicació del personatge. Tot plegat ha estat com una il·lusió efímera, una obsessió exquisidament empaquetada, i admirem enlluernats la bellesa d’aquest dolor passional fet destí i tradició.