Isaki Lacuesta: "Em posa calent dirigir la sèrie sobre 'El fill del xofer'"

Comença 2023 i, amb els premis Gaudí (22 de gener) i els Goya (11 de febrer) a l’horitzó, parlem amb el director d’una de les millors pel·lícules estrenades l’any passat. Un año, una noche va començar la seva llarga trajectòria a la Secció Oficial del Festival de Berlín, on una altra producció catalana, Alcarràs, va aconseguir un Os d’Or històric. Va arribar a les cartelleres a meitat d’octubre, i el seu periple per sales no va acabar de respondre a les expectatives de tothom, ni a les múltiples virtuts d’un llargmetratge tan colpidor com lluminós, tan esgarrifós com proper: perquè el que explica, la pitjor nit de les vides del Ramón i la Céline, i l’any posterior en el que tracten de continuar endavant després d’haver patit el que han patit, és aplicable a qualsevol dels traumes que qualsevol de nosaltres pot experimentar en qualsevol moment.

Inspirada en el llibre Paz, amor y death metal, escrit per Ramón González, Un año, una noche proposa una mirada directa i als ulls a una de les jornades més tràgiques que es recorden en el que portem de segle XXI. Va ser la nit del 13 de novembre de 2015, quan París es va convertir en un infern de sang i mort en nom d’Alà, que va deixar 130 morts i milers de persones marcades per sempre. Una d’elles és González, que gaudia amb la seva nòvia i una altra parella d’amics del concert dels Eagles of Death Metal a la Sala Bataclan, quan els terroristes van començar a disparar. Els quatre van poder esquivar les bales, però no les greus ferides de l’ànima. L’atemptat marca el punt d’inflexió i no retorn pels protagonistes d’una pel·lícula que evita qualsevol ombra de sensacionalisme, deconstruint la cronologia i proposant un prodigiós trencaclosques sensorial en el que es barregen la nit de l’horror i molts dels dies de l’any següent, i es fixa en les diferents formes de plantar cara, o no, al trauma experimentat. 

Tancant cercles

Han passat uns mesos des de l’estrena del film, i, en plena temporada de premis, Isaki Lacuesta (Girona, 1975) riu quan li preguntem per una promoció inacabable, que continuarà amb l’arribada a les sales franceses d’Un año, una noche, on la història toca molt de prop. “Quan estrenem a París farà un any i mig que no veig la pel·lícula”, diu el cineasta, que porta reflexionant sobre el film amb la premsa des de febrer de l’any passat. “Vaig parlant d’una cosa que cada dia deu tenir menys relació amb el què és en realitat. No sé si me la tornaré a mirar, potser si trobés algun festival que fes una bona projecció a nivell d’imatge i de so, però no en tinc gaire ganes. La vaig veure tantes vegades... A banda que estic treballant en altres projectes, i ja tinc prou feina”.

M’havia llegit el llibre per plaer, i havia quedat amb en Jordi Amat per un altre projecte, i em va explicar que havia venut els drets. Mesos després, em van oferir la sèrie i va ser com tancar el cercle

Que Lacuesta està ocupadíssim és un fet: en tres mesos començarà un nou llargmetratge, del que només ens explica que “passa a finals del segle XX, i que és una pel·lícula rockera”. Però no és l’únic pla de rodatge. “També faré El fill del xofer, a partir del llibre del Jordi Amat sobre la figura d’Alfons Quintà. Serà una minisèrie de ficció que produeix Zeta per una plataforma, i la rodarem a finals d’any. Serà la primera vegada que em passi que empalmaré dos projectes, estaré amb la postproducció d’una i començaré l’altra”, diu gairebé rebufant. “M’havia llegit el llibre per plaer, i havia quedat amb en Jordi Amat per un altre projecte, i em va explicar que havia venut els drets. Mesos després, em van oferir la sèrie i va ser com tancar el cercle. He de dir que em semblava una adaptació molt difícil, que no es podia fer, i quan me’l van oferir sí que em vaig posar calent: finalment, per la nostra generació, en Quintà travessa les nostres vides. Després de dirigir TV3, va acabar al Diari de Girona, que és on jo vaig començar, quasi ens vam creuar. I jo no tenia consciència de qui era. De sobte va ser descubrir algú molt potent que tenies davant dels nassos”.

Un estiu massa llarg

Isaki Lacuesta té marcada al calendari la data d’estrena d’Un año, una noche a França: “Estic molt pendent, tinc moltes ganes de veure què passa allà. Vam viure una projecció molt emocionant al Centre Pompidou al mes de juny, va ser molt potent, amb gent que marxava de la sala a mitja pel·lícula i molta que arribava fins al final, molt tocada però satisfeta. Ves a saber, ja ens ho trobarem”. 

Ara la gent va poc al cinema, i és complicat que s’esculli una pel·lícula que parla d’un trauma

El que sí confessa el director és un cert desencís pels resultats comercials del film a l’estat espanyol: “Teníem unes expectatives comercials més altes de les que hem acabat aconseguint. Així com altres pel·lícules meves han arribat a les sales amb una vocació més minoritària, en aquest cas esperàvem que arribés a més gent, i no ha passat. És cert, però, que hem estrenat a molts llocs, a Itàlia, a Alemanya.... Però la taquilla espanyola ha estat una mica decebedora. Mai no saps els motius, l’estiu que s’ha allargat molt, el Mundial de futbol, i suposo que el tema de la pel·lícula tampoc no ajudava. Ara la gent va poc al cinema, i és complicat que s’esculli una pel·lícula que parla d’un trauma”.

Experimentant amb el cos

Més enllà del pòsit emocional, el director gironí recorda el rodatge d’Un año, una noche com un enorme procés d’aprenentatge que connecta amb la seva voluntat de no repetir-se i encadenar projectes que suposin reptes constants, acostant-se a gèneres i estils que no s’assemblin gaire als que ja ha treballat abans. I destaca la feina amb els actors: quina meravella la feina de Nahuel Pérez Biscayart i Noémie Merlant. “He gaudit moltíssim amb ells, em semblen increïbles. I és molt curiós, ara em sembla una decisió molt òbvia: jo sempre havia fet uns assajos molt a la italiana, amb els actors dins els espais... A partir d’aquesta filmació, he experimentat el què significa treballar amb el cos, que jo creia que era una cosa important però molt instintiva”, raona. I continua: “Aquí ho hem treballat de forma molt conscient, amb una coreògrafa, replicant els seus mètodes en la part més corporal. M’ho va proposar la Noémie Merlant, que ja ho havia posat en pràctica en escenes de sexe, i li va semblar interessant aplicar-ho a tot el procés. I vam estar assajant en coses com la forma de caminar quan sortien de Bataclan, per exemple: com caminaven tres quilòmetres més enllà i com caminaven una hora més tard. Vam descobrir que es podia fer portant pesos lligats a les cames. O un altre exemple: vam dedicar molta estona a treballar a les escenes on són al llit, com dormien els personatges, en quin moment ho feien encarats o donant-se l’esquena, quina distància hi havia entre ells, qui buscava a qui... D’aquelles seqüències de llit van sortir des dels microparpallejos del Nahuel, en aquells moments que enfoquem els seus ulls, fins als espasmes. O com reaccionaven al contacte d’una persona aliena al llarg de l’any... M’ho vaig passar teta treballant tot això, pensant que era molt idiota per no haver-ho fet abans. Al teatre això és molt freqüent, en cinema crec que no i em sembla estrany”.

Els premis i la tanda de penals

I tornant a la temporada de premis, com viu l’Isaki Lacuesta aquest moment en què la competitivitat es barreja amb l’art? “Tots sabem que el cinema és infinites coses, però si n’hi ha una que definitivament no és... és un esport olímpic. Les pel·lícules són incomparables per naturalesa, però finalment, això dels premis és un joc que posa la nostra feina en el punt de mira, crida l’atenció i acostuma a portar més públic a les sales, que al final és el que tots necessitem, busquem i volem. En la mida que serveix per això, benvinguts siguin. També és important entendre que els guardons, tant quan els guanyes com quan els perds, no et canvien la vida, ni tampoc la pel·lícula que has fet, que pot seguir agradant molt o poc”, afirma. “Sí és veritat que, des de fa uns anys, es nota la repercussió directa dels premis a la taquilla. L’any 2009, amb Los condenados, que va guanyar el Gaudí a millor pel·lícula, no va passar absolutament res, però uns anys més tard, amb La propera pell, sí que es va notar moltíssim. Ja no només són els premis, també es nota molt amb les nominacions”.

Tots sabem que el cinema és infinites coses, però si n’hi ha una que definitivament no és... és un esport olímpic

I acabem, ja que ha aparegut el Mundial de Qatar a la conversa, xerrant amb l’Isaki més futbolero sobre Messi i aquell partit històric d’Argentina contra la França de Mbappé, rematat per una tanda de penals d’infart. “I tant que vaig veure la final. Va ser molt emocionant. I en Messi? Després de marcar cinc penals consecutius, patia perquè no fallés el de la tanda a la final i passés a la història com el pecho frío”, remata entre riallades.