Entrar a l'estudi del pintor Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) és com traspassar un teló i endinsar-se en un món a part. "Quan vaig entrar a la teva nova exposició, al Museu Can Framis, també vaig tenir la sensació d'aventurar-me en una pel·lícula feta d'imatges i sensacions", li confesso mentre em trec l'abric i ell m'assenyala a quina butaca s'asseurà per fer l'entrevista. "És el meu tro, aquí és on m'assec per pensar, per descansar i fins i tot també per pintar", em diu. És dilluns, són quarts d'una del migdia i avui aquest estudi, que Manils em deixa molt clar que és el taller d'un artesà, es convertirà en El cafè de la granota.
Un artesà de la pintura, un artista "fora de camp"
La primera gran obra que el visitant es troba a l'entrada de Fora de camp, l'exposició que des del passat mes de febrer Manils té en actiu a la Fundació Vila Casas, és una pel·lícula de 91 metres. Una pel·lícula sense introducció, nus i desenllaç, i sense cap lleó de la Metro Golden Meyer badallant abans de començar el film, però una pel·lícula, en definitiva: una successió de retalls de revista enganxats l'un darrere l'altre, com imatges aleatòries succeint-se i creant un relat on l'argument no el genera cap història, sinó la cromacitat dels colors. "Com a pel·lícula em va semblar avorridota, Isidre", li confesso a Manils amb confiança, "però com a performance em va semblar fascinant", afegeixo, ja que realment ajuda a comprendre a la perfecció l'univers creatiu d'aquest artista des de sempre ha considerat el cinema i la pintura com les dues grans arts de la mirada.
El pintor Isidre Manils al seu taller de Sabadell. (Montse Giralt)
L'educació sentimental de Manils es troba al vell cinema Ateneo de Mollet del Vallès, del qual el seu avi n'era propietari. Va ser allà, als anys cinquanta i seixanta, on les pel·lícules que es projectaven a la sala familiar van configurar tot el corpus creatiu i imaginari que anys més tard esclataria en forma de pintura, per això encara avui confessa que ell, en realitat, volia fer cinema. Malgrat la primera obra de l'exposició sigui un film de 91 metres, però, Fora de camp és sobretot una retrospectiva completa i exhausta a l'obra recent de Manils, on especialment destaquen dues sèries de quadres ben diferents entre elles. L'una, amb obres abstractes pintades en 3D i que reclamen unes ulleres de tres dimensions per apreciar el quadre. L'altra, amb quadres que mostren imatges realistes i que, més que haver estat pintades, han estat esborrades: primer, Manils pinta de negre amb carbó de Sibèria, i després, amb una goma d'esborrar, despinta per crear la imatge que vol.
Manils observant un dels seus quadres de tres dimensions. (Montse Giralt)
Segurament per això, visitant l'exposició, és difícil no tenir ganes de descobrir una mica més a l'artista que s'amaga darrere aquelles creacions tan poc convencionals. Un artista, les coses com siguin, encara avui massa desconegut pel gran públic. Pintar esborrant, fer pel·lícules amb retalls de revista o crear quadres més dignes de figurar al vell Imax 3D Port Vell és una bona carta de presentació, però és que a més un servidor comparteix amb Manils una debilitat: jo també vaig aprendre a estimar el cinema de ben petit, quan els diumenges anava amb la meva àvia Enriqueta al cinema Tivoli del Vendrell, del qual la meva tieta postissa n'era la propietària. Ella era una cinèfila de les d'abans, més de "Cine de barrio" que de Filmin, per entendre'ns, i vivia literalment al pis de sobre d'aquell cine que no existeix, com tampoc existeix el cine Ateneo de Mollet del Vallès i com tampoc existeixen la majoria de cinemes on molts, potser fins i tot tu, estimat lector, vam aprendre a entendre la vida a partir d'imatges.
Quina és la disciplina artística d'un pintor? Què s'hi fa al taller, quan les idees no brollen? Per què despintar per crear esborrant, quan segurament seria més fàcil dibuixar amb llapis, com s'ha fet sempre? Quina és la diferència entre la paraula artista i la paraula artesà? I sobretot, què és allò que diferencia l'art i el mercat artístic? "T'aviso que tinc moltes preguntes a fer-te, Isidre", dic a Manils abans de començar a xerrar, i ell, somrient, em diu que no té cap problema en respondre-les i que apropem l'estufa de butà, ja que si hem de fer petar la xerrada, més val estar calentons. Li confesso que el seu taller és tal com m'imagino sempre el taller d'un artista, ja que per culpa d'Ed Harris i el seu film Pollock, sempre que penso en un taller imagino els colors, els pinzells, les obres inacabades, els gargots per tot arreu i aquell desordre necessari que es veu a la pel·lícula. "La meva primera exposició es va titular Metonímies precisament per això: el títol va ser d'en Carles Hac Mor, i venia a dir que el cinema plasmava amb imatges una sensació o instant concret de la vida".
Isidre Manils i Pep Antoni Roig durant l'enregistrament del podcast El cafè de la granota. (Montse Giralt)
Potser és cert. Deu ser una metonímia, doncs, que quan quan vull descriure un orgasme, penso en els vidres embafats d'un cotxe d'època i la mà de Kate Winslet lliscant avall, com a Titanic. Fins i tot quan sento allò de "al feixisme se'l combat", el primer que em passa pel cap és la xilena de Pelé i aquell gol d'Evasió i victòria als nazis. No hi puc fer més. Quan vull escriure sobre l'elegància, recordo la caiguda d'ulleres de sol de Marcello Mastroianni a 8 e mezzo de Fellini. Quan em pregunten què és la sensualitat, dic que és Rita Hayworth traient-se el guant d'una mà a Gilda. I quan penso en el silenci, viatjo fins al ghetto de Varsòvia recreat per Polanski i veig a Adrien Brody caminant sol entre les ruïnes de la seva ciutat vestint una casaca de l'exèrcit alemany senzillament perquè té fred. També deu ser una metonímia, confesso a Manils, que quan vaig veure els seus quadres pintats amb goma d'esborrar al Museu Can Framis vaig pensar en alguna escena de Hitchcock, potser perquè la meva àvia Enriqueta tenia pòsters de Psicosi o Els ocells penjats a la seva habitació, i potser perquè veure un quadre creat a partir d'esborrar-ne fragments és com apreciar una obra que trenca la linealitat narrativa lògica, com Christopher Nolan a Memento. O potser, ben mirat, és com tirar enrere la moviola de la vida i tornar a abraçar, ni que sigui de forma il·lusòria, aquells que ja no hi són.
Escolta El cafè de la granota a les següents plataformes
· "Un vermut amb Isidre Manils" a Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts i Ivoox.
I si vols recuperar tots els capítols d'El cafè de la granota, pots fer-ho clicant aquí, aquí i aquí.