Fa pocs dies corria per xarxes una entrevista a l’Anna Castillo en què reconeixia que, segons com, ella és feliç demanant una pizza i mirant La isla de las tentaciones. La confessió va agradar per la sinceritat i per l’empatia que ens genera als que, una vegada o unes quantes, hem caigut en el plaer culpable de mirar-nos el programa de Telecino. La idea ja la sap tothom, diria: cinc parelles heteros en una illa paradisíaca separats en dues cases (a una ells i a l’altra elles) plenes de càmeres, piscines, llits enormes. I els temptadors, solters que intenten provocar-los, escalfar-los o enamorar-los. La premissa del programa és la següent: posar a prova el seu amor, sortir-ne (si en surten junts) enfortits. És a dir, es busquen uns hipotètics aprenentatges morals sobre com estimar-se millor. 

Es busquen uns hipotètics aprenentatges morals sobre com estimar-se millor

Pornografia emocional 

Em sembla que així explicat encara sona més ridícul. De fet, ja em sembla una mica absurd escriure un article sobre La isla, però és que les declaracions de l’actriu em van tocar de ple, per aquesta vergonya que sents quan t’ho mires pensant que no ho admetràs mai davant de ningú. Si de cas diràs que et sona, que n’has llegit alguna cosa. I si ho reconeixes serà deixant molt clar que és des de la distància absoluta, irònica, o des d’una profunditat que no és la del target del programa per poder analitzar-lo i criticar que triomfi un programa “d’aquests”. O, com faig jo, que dic que me’l miro per entendre per què els dijous al matí els meus alumnes arriben més adormits que de costum i defensen o critiquen els concursants com si fossin els seus cosins grans. 

Em sembla una mica absurd escriure un article sobre La isla, però és que les declaracions de l’actriu em van tocar de ple, per aquesta vergonya que sents quan t’ho mires pensant que no ho admetràs mai davant de ningú

És així, ens agrada posar el nas a la intimitat aliena: les cases dels altres, el que mengen, el que els fa patir, poder llegir les converses de whatsapp i les cartes d’amor. A La Isla, els concursants veuen les imatges de les infidelitats de les seves parelles i nosaltres els veiem com se les miren i com pateixen i aguanten la respiració. Pornografia emocional prèmium. Ja ens va passar fa vint anys amb Gran Hermano. Aquí, a més, ens venen una pretesa realitat que no és més que una calculada narrativa televisiva, perquè el programa està totalment editat i guionitzat, seleccionant unes o altres imatges de manera que podrien sortir vint programes diferents a cada emissió. Penseu que en una edició fins i tot van ser capaços de fer desaparèixer per complet totes les imatges d’un temptador que, una vegada s’emetia el programa, va ser acusat d’una agressió sexual.

A La Isla, els concursants veuen les imatges de les infidelitats de les seves parelles i nosaltres els veiem com se les miren i com pateixen i aguanten la respiració. Pornografia emocional prèmium

Creure que som molt millors

Ens el mirem, sí. Amb la culpa de quan surts a fumar un altre cigarret. De quan necessites croissants de xocolata ultrafarcits, ultraprocessats i mortífers que saps que són un menys cent a la Yuka, però que gaudeixes com un camell (com una excepció necessària a la mongeta tendra de proximitat i al cinema europeu de culte). Ens el mirem, potser, perquè la misèria i la ridiculesa són una constant en les relacions amoroses. I veure-ho en els altres sempre fa que un se senti menys patètic: actuar tot i saber el mal que faràs, desitjar que et desitgin. Enyorar. No voler perdonar.

Ens el mirem, potser, perquè la misèria i la ridiculesa són una constant en les relacions amoroses

I també ens el mirem amb l'alleugeriment i la superioritat moral de saber que el nostre món, per sort, ja no és d’aquella manera. Entenem la nocivitat del que genera. No creiem ni en l’heterosexualitat normativa ni en les belleses normatives de silicona i músculs. Sabem que l’amor va més enllà dels models de parella i família tradicionals. De l’exclusivitat, de la gelosia. Ves què no sigui això, el que ens agrada. Mirar-nos-el creient que som molt millors.