A quin món alumnes de 3° de l'ESO i Whoopi Goldberg poden parlar d'una mateixa cosa? En aquest. Concretament del viral del moment, del moment més momentani de la història, el dels milions de clicks i els segons d'oblit, el de José Carlos Montoya i la seva tamborinada reacció a La isla de las tentaciones(2020) que ha traspassat fronteres. Una dosi de teleficció majestuosa per a un programa tremendament circular i pesat.

Els clips habituals de l'espai s'han vist ultrapassats, i per molt, per l'escena tragicòmica de fa uns dies: "¡Me has destrozaooo!". I a córrer per la platja, camisa oberta, amb el seu tors de Ken al vent

De la telerealitat a la teleficció

La vuitena versió del format, recordin, parelles que van a un paratge espectacular (illa en República Domicana) a posar-se a prova, ha traspassat públics. Els clips habituals de l'espai s'han vist ultrapassats, i per molt, per l'escena tragicòmica de fa uns dies: "¡Me has destrozaooo!". I a córrer per la platja, camisa oberta, amb el seu tors de Ken al vent. I Sandra Barneda, la presentadora, coach, moderadora, instigadora: "Montoya, si us plau!". Des d'aleshores el programa ha estirat el xiclet –clar– i el món, des de La revuelta, passant per la protagonista de Sister Act (1992), sí, sí, l'NBA es pregunta per què aquesta reacció, qui és aquest tal Montoya.

@sensacine MONTOYA SI US PLAU! Que fins i tot la #WhoopiGoldberg mateixa ha estat parlant del 'montoyazo' en el seu programa de #TheView #teleentiktok #quever #humorentiktok #sabiasquetiktok #montoyaporfavor #laisladelastentaciones #temptetionisland #montoya ♬ so original - sensacine

La resposta és la mateixa que fa gairebé tres dècades, quan va néixer la telerealitat. Ens agrada molt la tele, i poc la realitat. Per això volem històries que vesteixin veritat, però que s'extremin. Algú de qui riure. La pregunta no és tant per què, sinó per a què o per a qui. Tots sabem el truc, fins i tot els meus alumnes de l'institut. Si la telerealitat passa a ser teleficció, queda molt lluny allò de la innocència en els primers Gran hermano (2000) o OT (2001), Montoya sap perfectament el seu rol i els seus vots, llavors quin sentit té alimentar el plor exacerbat d'un pobre diable i a més les arques de l'imperi que va fundar Silvio Berlusconi. El dels jajas.

Ja ningú no cau en la trampa de pensar que allà hi cap una mica d'espontaneïtat. Tot està més programat que la IA. No perquè hi hagi un guió, sinó perquè la veritat es construeix amb els mateixos vímets que la mentida

Quan veiem als temptadors, en un programa per cert que es fa etern, malgrat no deixar ni mig segon sense músiques del moment de fons i malgrat utilitzar llamineres càmeres nocturnes a preu fet, que dona voltes i més voltes sobre el mateix sempre, el romàntic i el cortès (fidelitat, homenia, quanta ximpleria), ja ningú no cau en la trampa de pensar que allà hi cap una mica d'espontaneïtat. Tot està més programat que la IA. No perquè hi hagi un guió, sinó perquè la veritat es construeix amb els mateixos vímets que la mentida. I a ningú no li importa què és cada cosa. Per molt que ens diguin que aixpo del Montoya és una arrencada sense precedents. Per molt que fins i tot Whoopi Goldberg s'emporti les mans al capdavant.

La Montoya-dependència del format, ahir nit va plorar alguna cosa el xaval, però no va ser un espectacle com el de dies enrere, fa que els no prestigiosos que s'apropin a La isla de las tentaciones no puguin aguantar més de cinc minuts davant de la pantalla. Són dues hores i mitja de "rampells, sexe i més sexe". I cançons pop en bucle. Un videoclip llarg. La realitat és que les "hogueras de confrontación", així anomenen l'escorxador a què se sotmeten els concursants, són un fons d'expiació. Però, certament, això de Montoya va ser molt més. Un mem rodó.