A hores d'ara, ja no hi deu haver cap amant del teatre que no conegui La Calòrica: van començar a pujar escalons sota l'etiqueta d'alternatius i emergents, i ara la crítica ja els tracta com la nina bonica de les nostres arts escèniques. La companyia és una rara avis que agrada a quasi tothom: pot presumir d'haver fet sold out d'aforament abans d'una estrena i de portar els seus espectacles per moltes sales del país, incloses algunes més enllà de les fronteres catalanes. Un dels culpables d'aquest èxit treballat i gens gratuït és Israel Solà, director de La Calòrica, que porta més d'una dècada remant amb els seus companys de viatje. Ara han tornat a estrenar Fairly a l'Espai Texas, una de les obres amb què l'any 2018 van aconseguir que la indústria teatral s'obrís a altres maneres de fer. Amb un argument àcid i de sàtira constant, els quatre protagonistes posen damunt la taula el debat de l'emprenedoria i les contradiccions entre individualitat i col·lectivitat que sovint ens acompanyen.
Quan vau sortir de l'Institut del Teatre i vau decidir apostar per una companyia pròpia, vau tenir uns dilemes similars?
Sí, i quan la vam fer vam descobrir que era una obra que tenia tota una part autovivencial. Tots ho hem viscut, encara que no sigui en una companyia: tu estàs en qualsevol grup i hi ha diferents persones i caràcters que poden acabar fent que la gent es baralli al cap d'un temps. Ens vam adonar que Fairfly era un espectacle que parlava de nosaltres, d’aquestes aquestes coses que van de la mà amb el fet que els teus amics es converteixin en els teus companys de feina. També hi ha etapes de l'obra que s'han tornat futuristes i que han començat a passar-nos després, i quan ens reconeixem en aquestes situacions, ens mirem i diem: “uau, això és Fairfly”.
Però no va ser premeditat.
No, realment no volíem parlar de nosaltres. Vam voler parlar de l'emprenedoria i de que tothom deia que era un moment en què acabava d'explotar la bombolla; hi havia hagut una crisi, nosaltres vam arribar al panorama teatral professional, i ens estàvem matant a treballar. Ens sortien els números, la gent venia i deia que els nostres espectacles molaven, però allò no acabava de funcionar. Des d'aquesta sensació, ens havien explicat que l'emprenedoria ha de solucionar el nostre ecosistema i la nostra situació. I nosaltres dèiem: jo no puc solucionar la meva vida si l'ecosistema teatral està trucat, no hi ha oportunitats per la gent jove i una sèrie de qüestions que pensàvem que s'havien de reformular. I ens vam adonar que s'havia d'entendre que l'impuls individual és important, però també la lluita col·lectiva per millorar un sector o per sortir de les crisis. Des d'aquesta idea de criticar la bombolla, ens va semblar que existia la bombolla immobiliària, però que ningú havia parlat de la bombolla de l'emprenedoria.
Ens havien explicat que l'emprenedoria ha de solucionar el nostre ecosistema i la nostra situació, i ens vam adonar que la lluita col·lectiva per millorar un sector o per sortir de les crisis és important
Vosaltres heu hagut de renunciar a idees perquè no eren rendibles?
Jo crec que trobem un equilibri bastant guai. Si fas el que fa tothom, i per tant el que ja funciona, tampoc no aconsegueixes tenir un espai tan eminent en la nova societat. Nosaltres vam descobrir que ser fidels i fer els espectacles que volíem fer era el que més ens ajudava. Vam començar a fer teatre quan la dinàmica en general era totalment contrària: era essencialista, només actors, res d'escenografia ni de vestuari, i nosaltres vam arribar i vam començar a fer obres amb escenografies grans, amb vestuaris espectaculars, en vers, textos originals. Vam pensar que si d'alguna manera no fèiem el que ens venia de gust, estaríem fent el que fa tothom, i per fer el que fa tothom hi ha altres persones que ho estan fent amb més mitjans. A La Calòrica hem diagnosticat fa temps que hem de continuar fent el que ens vingui de gust, i canviar i escoltar-nos com a creadors que evolucionem en lloc d'intentar repetir la fórmula que ha funcionat. Volem ser una companyia que evolucioni amb els seus temps i amb les necessitats dels individus que estan treballant en ella.
Com gestioneu els de debats interns?
Intentem entendre que el teatre és un treball col·lectiu, i que tothom que hi participa hi té una opinió i és intel·ligent. A nosaltres no ens agrada pensar que el dramaturg i el director són les persones que entenen l'espectacle i la resta són estúpids. Ens agrada molt aquesta espècie de col·lectivitat, però alhora intentem arribar a un punt en què pensem que cadascú és l'expert en la seva matèria. I intentar parlar les coses, veure quines coses no estan funcionant, i veure que això és un projecte que va més enllà d'un espectacle. Vivim en una època i en una generació en què li donem importància a les cures, i també passa per això: per crear ambients de treball que no siguin hostils.
La Calòrica està plantejada com un impàs perquè després cadascú faci la seva?
No, no. Ara mateix La Calòrica és un projecte de vida, és un projecte a llarg termini. Pot variar per qualsevol, però jo crec que ningú ho planteja com un mitjà per arribar a un fi. En el seu moment vam tenir aquestes preguntes, i crec que tothom va dir que potser necessitava sortir-ne, però en sortir ens vam adonar que clar que t'agraden les coses que es fan fora, però que enlloc més no trobes el que trobes a La Calòrica. Treballar a la tele és molt guai, i treballar en un projecte al TNC també és molt guai com a experiència, però a qualsevol de nosaltres li agrada tenir la seva companyia on pot crear des de zero. Tothom va decidir que, els que hi som, som gent que vol tenir aquest projecte més enllà de tota la resta. Això no vol dir que d'aquí cinc anys algú ja en tingui prou, però crec que ningú va fer que la companyia fos un mitjà perquè no tenia feina.
Encara sentiu el pes de l'etiqueta d'eterna companyia jove i alternativa?
Jo crec que ja no. Ja fa un parell d'anys o tres que ja no la fan servir. La Calòrica érem emergents i érem joves, però jo crec que vam estar al Teatre Lliure i vam dir: ei, potser ja no hauríeu de dir-ho més. No tinc aquesta sensació de que continuem sent la companyia emergent i la companyia jove. Al contrari, ja es parla de nosaltres com una companyia consolidada que ja coneix tothom a Catalunya. I està bé que hagi passat això, perquè ja tenim 40 anys.
Tinc la sensació que tracteu la denúncia social però mai des de l'alliçonament. Com trobeu el límit entre denunciar i no assenyalar, i que no es converteixi en una cosa agressiva pel públic?
No ho sé, però no tothom pensarà com tu. Hi ha gent que diu que sí que hi ha moments que són alliçonadors, igual que hi ha gent que no li dona gaire valor a la nostra crítica. Hi ha gent que pensa que som molt àcids. Nosaltres intentem posar-hi sentit de l'humor, i això és molt important, perquè llavors ja no fas que el tema sigui greu i, per tant, ja no tindrà aquesta gravetat de les coses que es prenen molt seriosament a elles mateixes. I, en el fons, tenim una percepció de nosaltres mateixos de que no som ningú. Parlem de les nostres contradiccions. Quan vam fer De què parlem, parlàvem de que sabem que hauríem de reciclar molt més, però per què collons no ho fem? I intentem analitzar això en lloc de fer un espectacle sobre que no s'està fent suficient perquè no som bones persones, que quedaria mes alliçonador. És difícil i és un equilibri, però la col·lectivitat ens ajuda molt.
Rebeu molt hate?
Hi ha de tot. Si obres Twitter (X), hi ha gent que diu: "ningú ho diu, però a mi no m'agraden". Clar que existeixen. No tenim una horda de gent dient que és una merda, però això és incontrolable i no sé si hem d'invertir energia en pensar si n'hi ha o no. Nosaltres treballem, intentem cuidar el nostre sector i crear un bon ambient amb la gent amb la qual treballem. Òbviament hi ha modes, i el teatre català és un ecosistema que funciona per modes: ara aquest actor, ara aquesta companyia, ara aquest espai... Suposem que en algun moment deixarem de ser tan simpàtics pel públic, per la programació o per la crítica. Ara estem aquí.
No plantegem La Calòrica com un mitjà per arribar a un fi, sinó com un projecte de vida
Aquest estar de moda us ha posat pressió?
Sí que en posa. Jo parlo amb altres creadors que tinc a la vora, que no són de La Calòrica, i cada vegada sembla que els èxits no ajudin, sinó que els èxits ens pesin més, perquè d'alguna manera sents que s'espera més de tu i que la pressió és més gran, però al final crec que si no intentem continuar jugant i fent el que se suposa que és correcte, és pitjor. Jo tinc la sensació que els projectes on he acabat més decebut i que m'han acabat funcionant menys són aquells en els que estava preocupat precisament per què s'esperava de mi.
Tot i així, heu tingut èxit.
Nosaltres hem fet espectacles que no ha vingut ni Cristo. I encara fem algun bolo d'aquests. L'altre dia vam estar en llocs on no som tan coneguts, a Espanya, i en un hi havia 700 persones, però en un altre n'hi havia 100. I de cop i volta has de recordar que va d'això. Si no vols que els comentaris negatius et rebentin, no pots deixar que els comentaris positius suposin el teu benestar, perquè llavors li dones la mateixa validesa a allò bo que a allò dolent, i el millor és entendre que només són opinions personals. Nosaltres no som tan guais. Fem el que fem, ho estem fent bé, estem creativament en un bon moment, però no som tan guai, saps? I si algú ve i diu que li sembla una merda, doncs tampoc som una merda. Tenim un valor. Nosaltres diem molt que no n'hi ha per tant, i això ens ajuda a tenir seny.
No teniu la sensació d’haver tocat sostre a Catalunya?
Què va! I això planteja que una carrera teatral només pot anar cap amunt. Nosaltres tenim moltes ganes de tornar a una sala petita i fer un espectacle petit, com estem fent ara amb Fairfly. Hi ha moltes coses que ens agradaria fer, com un espectacle amb moltíssima gent damunt l'escenari o inaugurar un Grec —o fer alguna cosa a l'escenari del Grec—. Tenim ganes d'explorar, de fer coses amb música. Hi ha tantes coses que no hem fet i que podem fer, la creació no s'acaba. Anar conquistant escenaris cada cop més grans no és el nostre objectiu com a companyia, perquè això és aplicar una fórmula capitalista a la creació fent que el creixement hagi de ser continu i exponencial. Una altra pregunta seria si ens agradaria que el nostre teatre es veiés més enllà de Catalunya. I sí, ara tenim la sort que s'està veient per tota Espanya, i ens agradaria que es veiés per tota Europa, i anem com bojos per aconseguir fer el salt a Sud Amèrica. Però no és perquè Catalunya ja ens ho hagi donat tot i ja ho tinguem fet, sinó al contrari; Catalunya és on nosaltres treballem i és la societat des de la qual nosaltres creem teatre, perquè li estem parlant a la comunitat catalana.
Teniu línies vermelles?
Ens agrada ser conseqüents políticament, entendre que quan parlem i parlem de nosaltres, som un grup de gent blanca privilegiada, i d'alguna manera no podem parlar de segons què sense tenir consciència d'aquesta perspectiva. Ens hem marcat línies en la producció, per exemple, no fent servir Airbnb a les nostres gires, perquè no ens agrada el que passa amb la gentrificació a la nostra ciutat, i no anirem a fer-ho a altres llocs. Com que som una companyia política no tenim línies vermelles, però sí que sabem on posem l'accent, i hi ha tant de volum per criticar en les actituds dominants que hem d'enfocar molt bé la nostra mirada. No volem ser papistes ni maniqueístes, però volem que el nostre teatre serveixi per reflexionar i per fer un món millor, no per fer riure i prou.