Tal dia com avui de fa vuitanta anys, el 23 de febrer del 1945, quan la Segona Guerra Mundial ja estava de ple en la seva fase final i els aliats arraconaven l’Alemanya nazi a Europa i l’imperialista Japó a l'oceà Pacífic, ja feia quatre dies que havia començat una batalla especialment significativa, la d’Iwo Jima, una illa del Pacífic que tenia dues característiques que feien molt important la seva conquesta per part de l’exèrcit dels Estats Units, d’una banda, la seva posició estratègica a mig camí entre el Japó i les illes Marianes i Guam, i de l’altra, el seu valor simbòlic pel fet de ser, tot i estar situat a 1.400 kilòmetres de l’arxipèlag japonès, territori metropolità adscrit a la prefectura de Tòquio i, per tant, el primer pam de terra japonesa que trepitjarien els marines nord-americans.
Iwo Jima era, a més, una illa que per la seva orografia podia tenir aeroport i, de fet, les forces armades del Japó tenien dos aeròdroms, més un tercer en construcció. Això havia convertit l’illa en una base de defensa avançada de la força aèria japonesa davant les incursions aèries dels Estats Units per bombardejar el Japó, i les seves estacions de radar permetien alertar les grans ciutats japoneses amb hores d’antelació. Alhora, els Estats Units sabien que dominant aquella illa podien reconvertir les bases aèries japoneses en un gran aeroport de suport per als seus bombarders, les cèlebres fortaleses volants, que havien de fer un llarg viatge d’anada i tornada i, a més, estacionar-hi els seus propis caces.
En aquest context, el 19 de febrer va començar la batalla, amb una previsió per part del comandament militar dels Estats Units d’aconseguir conquerir l’illa en deu dies. La realitat és que la batalla es va allargar molt més, fins al 26 de març, perquè la guarnició japonesa, formada per més de 21.000 soldats, tenia la missió de defensar-la fins a l’últim home i amb el compromís, habitual en els codis militars japonesos, de no rendir-se sota cap circumstància. En aquest context, el quart dia de batalla es va produir un fet que militarment va tenir una importància tàctica reduïda però que iconogràficament es va convertir en el símbol de la victòria: la cèlebre fotografia de Joe Rosenthal Raising the Flag on Iwo Jima (Alçant la bandera a Iwo Jima).
Iwo Jima és una illa d’origen volcànic amb forma de con de set kilòmetres de punta a punta, amb el mont Suribachi a l’extrem inferior, un volcà extingit de 169 metres d’altura -una mica més baix que Montjuïc, que en fa 177-. L’estratègia defensiva japonesa, liderada pel general Tadamichi Kuribayashi, es basava en un laberint de túnels i fortificacions interconnectats per tota l'illa, però amb un comandament autònom al Suribachi amb capacitat de resistir els atacs nord-americans durant un llarg període de temps. El cas és que el Suribachi va caure en quatre dies, molt per sota dels plans de resistència de Kuribayashi, i el moment de la presa del cim va ser el que va donar peu a la fotografia històrica.
Aquesta és la història de la fotografia
Joe Rosentahl era un fotògraf d’Associated Press que formava part del desplegament militar nord-americà i que va acabar sent, una mica per casualitat, l’autor de la imatge més icònica del conflicte bèl·lic, associada a la victòria dels Estats Units sobre el Japó i, per extensió, dels aliats sobre l’eix. Segons explica l’historiador Derrick Wright a l’obra The battle for Iwo Jima 1945 (en castellà, La batalla de Iwo Jima a Inédita Editores, 2005), que recull l’explicació feta pel mateix Rosenthal, el fotògraf va començar a ascendir el Suribachi a primera hora del matí del 23 de febrer, el dia D+4, quan li va arribar que el cim estava a punt de caure i ja hi pujaven soldats amb la intenció d’hissar una bandera dels Estats Units.
Rosenthal va arribar tard a aquest primer hissat, que sí que va recollir un altre fotògraf, Lou Lowery, amb qui es va creuar mentre un pujava i l’altre baixava de la muntanya. Es tractava d’una bandera de petites dimensions (131 x 71 centímetres) que, precisament a causa de la seva importància històrica, va ser cobejada com a important record, i aquesta va ser una de les causes que van portar a hissar una segona bandera, aquesta molt més gran. Cap a migdia, Rosenthal havia arribat al cim i va veure la primera bandera alhora que va coincidir amb l’escamot que es preparava per hissar la segona.
“Rosenthal va jugar amb la idea de fer una foto de les dues banderes, una baixant i l’altra pujant, però no va poder alinear-les”, indica Wright, per la qual cosa va preferir fotografiar només la foto que pujava. Mentre preparava la posició i parlava amb el càmera Bill Genaust -que filmaria també l’hissat, com es veu al vídeo superior- per no destorbar-se mútuament, “de cua d’ull havia vist els homes començant a aixecar la bandera, i ell va oscil·lar la càmera i va capturar l’escena”. Segons el mateix Rosenthal: “Així és com es va fer la imatge, i quan fas una imatge com aquella, no et vas dient que tens un magnífic enquadrament, no ho saps”.
Confusió sobre si va ser un muntatge
El fotògraf va fer algunes fotografies més, entre les quals s’incloïa una d’un grup de marines aclamant la bandera, que el mateix Rosenthal va reunir per fer una imatge que, en aquest cas, es podria definir com a posat i que provocaria més tard una certa confusió. Després d’això, el fotògraf va descendir del volcà i reembarcat al vaixell USS Eldorado on es va dedicar a preparar les fotografies, un rodet amb 18 imatges en total que, com feia habitualment, va enviar en un avió correu que cada dia feia el trajecte entre Iwo Jima i Guam. L’etiqueta d’aquelles fotografies era “Sobre el Suribachi Yama de 168 metres, el volcà a la punta sud-oest d’Iwo Jima, marines del 2n Batalló, 28è Regiment, 5a Divisió alcen les Barres i Estrelles assenyalant la captura d’aquesta important posició”.
A partir d’aquí, la fotografia va prendre vida pròpia, de Guam va arribar als Estats Units via ràdio foto i allà va començar a córrer pels mitjans de comunicació. De fet, Rosenthal no va arribar a veure la imatge fins nou dies després de ser presa, quan va tornar a Guam i un col·lega el va felicitar per la imatge mentre que li va preguntar si era un muntatge. El mateix Rosentahl va admetre que sí, pensant que “es referia a la presa de grup que havia arranjat amb els marines saludant i aclamant, però aleshores algú més va arribar amb la foto i la vaig veure per primer cop. «Vaja! -vaig dir- aquesta sí que és bona, però jo no vaig fer posar aquesta. Tant de bo pogués atribuir-me el mèrit de compondre-la, però no puc»”.
Si hagués trucat aquella imatge, l’hauria arruïnat. Jo hauria agafat menys homes. Hauria fet també que giressin els seus caps perquè poguessin ser identificats per membres d’AP per tot el país i no hauria resultat res semblant a la imatge existent”
“Si hagués trucat aquella imatge, l’hauria arruïnat -assegurava Rosenthal-. Jo hauria agafat menys homes. Hauria fet també que giressin els seus caps perquè poguessin ser identificats per membres d’AP per tot el país i no hauria resultat res semblant a la imatge existent”. El malentès sobre el posat, amb tot, va quedar fixat quan un altre corresponsal que havia sentit l’inici de la conversa va publicar que la ja cèlebre fotografia havia estat un muntatge. Amb tot, Rosenthal es va fer famós, va ser rebut pel president Harry Truman i va aconseguir el Pulitzer de fotografia, mentre que la imatge va ser cedida per AP per utilitzar-la en la Campanya de Bons de Guerra on també van participar els tres militars que van participar en l’hissat de la bandera i que van sobreviure a Iwo Jima.
I és que, com va assenyalar Rosentahl, “jo vaig fer la foto, però els Marines van conquerir Iwo Jima”, perquè la batalla, que estava molt lluny de finalitzar aquell 23 de febrer, encara es va allargar una mica més d’un mes, a l’alt preu de 6.766 militars dels Estats Units i 19.977 militars de l’Imperi del Japó morts. La imatge de Rosenthal va quedar fixada com la icona de la victòria dels Estats Units, però no va posar fi ni a la batalla, ni molt menys a la Segona Guerra Mundial, ja que a Europa s'allargaria fins al maig i la presa de Berlín per l'Exèrcit Roig i al Pacífic no finalitzaria fins al 2 de setembre, quan el Japó es va rendir incondicionalment després del bombardeig atòmic d'Hiroshima i Nagasaki.
Nota: Totes les imatges i vídeos reproduïts en aquest article estan catalogats com de Domini Públic