És de sobres conegut que el reggaeton és el més potencialment vergonyós dels gustos musicals i del que més gent s'entossudeix a desvincular-se tant sí com no, i tanmateix és el que més s'escolta, el que més sona per tot arreu. Ja no hi ha tant prejudici però encara queden taques. Molts odien el gènere i afirmen amb superioritat que no escolten tal soroll, però, que curiós, sempre se saben la tornada. Perquè el reggaeton ja forma part de la nostra cultura popular i J Balvin és un dels pocs que ha aconseguit entrar a la llista dels cantants als quals s'associen totes les cançons del gènere. Tego Calderón, Don Omar, Daddy Yankee, Wisin & Yandel, Nicky Jam, Bad Bunny. Ivy Queen, per feminitzar la llista. I el colombià va sortir a l'escenari del Palau Olímpic de Badalona amb aquesta exclusivitat al damunt, sobrat, i disposat a oferir un xou per a tots els gustos.
Tot va començar amb aquesta comunió fraternal que és Mi gente —¿y dónde está mi gente?— per inaugurar el primer dels seus dos concerts a Espanya dins de la gira Qué bueno volver a verte, un títol que ja és tota una carta d'intencions. Van seguir-la Colmillo i Dientes, per clavar la mandíbula des de l'inici i mossegar fort. José Álvaro Osorio Balvin va sortir vestit de fulgurant platejat, com una estrella del firmament col·locada en un cub universal o com un extraterrestre de la rima, adoctrinant els forasters alienígenes amb la seva aura de noi dolent, des de Medellín cap al món sencer inclòs l'univers. Acompanyat d'un equip de sis ballarins i un parell de compares darrere de la taula de mescles, Balvin va desencadenar el seu arsenal armamentístic, els seus dots melòdics i la seva llengua inconscient, confirmant ja a l'inici que el que pregona en les seves lletres és la seva pàtria heterobàsica —no va tardar a preguntar-se que "¿dónde están las solteras?"—: ni rastre de cap desconstrucció, ni per pur postureig.
Amb el públic més en mood de dimarts que de dissabte, in crescendo amb l'esdevenir dels temes però sense arribar al sold out, el cantant va recordar les seves arrels i als seus parceros, i es va referir a Barcelona més vegades de l'esperat. Loco contigo, Con altura, Blanco, 6AM, Ay vamos, un passeig d'embarbussaments que el sèquit se sabia, miraculosament, al peu de la lletra, emmarcat en un espectacle massa pròxim al karaoke i al Tik Tok. Una es pensa que un concert de reggaeton estarà ple de perreo i culs a terra, i les úniques que es belluguen són les llumetes vermelles dels aparells. Si alguna cosa no ha aconseguit adoptar el gènere, com a mínim en petit format, és l'espectacularitat que ofereixen les estrelles de rock o de pop en els seus concerts, segurament condicionats per l'addicció a les pantalles que ha reformulat completament l'experiència de la música en directe. Balvin es va limitar a passejar-se, afinar prou sense autotune i deixar el gran pes de l'acció en l'equip de ball; ni un parell de canvis de vestuari ni el seu tatuat tors al descobert van aconseguir l'efecte eclipsi desitjat en els milers d'ulls presents, que sembla que ja no van a veure l'artista, sinó que van a veure's a si mateixos amb el susdit de fons.
Una es pensa que un concert de reggaeton estarà ple de perreo i culs a terra, i les úniques que es belluguen són les llumetes vermelles dels aparells
I és que els nous encenedors són els mòbils alçats, els reels en directe i els posats en format retrat, immediatesa condensada en una hora i mitja de concert i la particularitat de no interpretar cap cançó de principi a fi, amb l'estratègia del remix evidenciant la rellevància dels feat en tota aquesta generació d'artistes sortits dels suburbis. També la proximitat teatral cobra importància en l'era del tot es grava. El colombià va interpel·lar als de la primera fila i va llegir els cartells, va llançar algun "te amo" fingidament personalitzat i va prometre abraçades, perfectament conscient de la importància de l'usuari i l'empatia. Igual que Rosalía parlant-li a la càmera en ple directe o Aitana explicant les mateixes penes en cada actuació, perquè la humanització de l'artista cotitza a a la borsa. També es va succeir algun parèntesi tendre al so de La canción o No me conoce, encara que el moment musicalment mes superlatiu de la jornada va ser quan un conjunt de corda va interpretar Rojo mentre un cor animat complementava l'escena com una secta de gòspel.
Després de pujar a un parell de noies a l'escenari i coronar-se amb grans hits mainstream com a I like it, Safari, Ginza o Otra vez —i després de tornar a apel·lar a la Triple S (dones solteres, sueltas i sense compromís en argot Balvin, que pesat)—, arribava el colofó amb gust d'electrònica i els navegants galàctics de l'ovni es van convertir en éssers marcians preparats per a l'abducció final. RITMO, Qué calor i In da getto van fer pujar els colors del públic i per fi van posar a saltar els 6000 festaires de la platea, fins que el terra es va empassar J Balvin amb la rapidesa que es bloqueja un mòbil.