Jair Domínguez (1980) és escriptor, guionista i humorista, però sobretot és conegut pel seu humor àcid, la seva ironia mordaç i la seva mirada crítica sobre l’actualitat política i social. Treballa al programa de televisió Està passant (TV3), i a El búnquer (Catalunya Ràdio), tot i que acaba d'anunciar, conjuntament amb la seva parella, Neus Rosell i en Peyu, que aquesta és la darrera temporada. Ha publicat diversos llibres, que destaquen pel seu estil directe i provocador i ara acaba de presentar la seva darrera novel·la, Els xiprers (Columna). Amb una trajectòria marcada per la irreverència i la llibertat d’expressió, Domínguez s’ha convertit en una de les veus més singulars i polèmiques del panorama mediàtic català. Parlem de la seva darrera publicació, però també de la situació de la llengua catalana, del país, de l’auge de l’extrema dreta, de les relacions obertes, les drogues, la censura i de la polèmica per les acusacions d'abús per part d'Ana Polo, Charlie Pee i altres dones cap a Quim Morales, amb qui va treballar al programa de ràdio, La segona hora (RAC1).
Aquesta història la situes en una urbanització idíl·lica a l'Empordà, fas una crítica als boomers, que els titlles d'idiotes i als seus fills, també. Per què?
Perquè és la manera amb la que crec que ens podem identificar més els pares d'aquesta generació. Són bastant idiotes.
Tu t’hi inclous?
Jo m'incloc, evidentment. Crec que hem pecat, a diferència de les anteriors generacions, de preocupar-nos en excés pels nostres fills, deixar-los triar molt, donar-los un excés de llibertat que crec que és contraproduent. La generació dels meus pares han estat molt castigats, molt maltractats, molt sotmesos a l'ordre i a una dictadura patriarcal. I nosaltres crec que ja hem experimentat una certa llibertat, un sortir de casa sense que ningú patís per nosaltres, deixar-nos fer una mica, exigir-nos que traguéssim bones notes, que fóssim persones de profit. I nosaltres ja no estem exigint res d'això als nostres fills.
No podem carregar la responsabilitat d'educar els nostres fills als professors i als mestres, hem de ser nosaltres, hem de ser els pares
El tema de l'educació de les criatures la vius des de les dues bandes. Ets pare de canalla adolescent, i a més la Neus és mestra i ho viu des de dins d’una escola.
Jo ho visc des del punt de vista de la família, i ella, al ser mestra i pedagoga, ho viu des del teòric i el pràctic, perquè evidentment té 25 nens a classe que ha de patir cada dia. I ha d'educar, té una certa responsabilitat. Que no hauria de tenir, que això és una altra de les coses que en parlo al llibre de passada, no podem carregar la responsabilitat d'educar els nostres fills als professors i als mestres, hem de ser els pares.
M'agrada molt el títol, ‘Els xiprers’. Què vol dir que en una masia hi hagi un, dos o tres xiprers?
Sempre m'havia preguntat què fan els xiprers a les masies, i és un arbre que no serveix absolutament per res. És un arbre que no dona fruit, amb prou feina fa ombra. Sí que s'ha emprat durant molt de temps a l'Empordà per parar la tramuntana, i té aquesta simbologia. Si hi ha un xiprer a casa, és que et donaran menjar, si n'hi ha dos et donaran menjar per tu i pel cavall, si n'hi ha tres podràs dormir-hi.
Al llibre també parles de mort, d'amor, de depressió, i fins i tot de l'Alzheimer, d’on sorgeixen aquestes temàtiques?
Suposo que m'he fet gran, i tenia ganes de parlar de coses que m'afectessin. I són els temes universals. Al final, si parles de qualsevol història, hi ha amor, hi ha mort i hi ha desgràcies, que és el que ens acompanya en aquest trànsit de la vida.
I també i hi introdueixes ciència ficció.
Sempre m'ha agradat el tema de la ciència-ficció, de crear una civilització imaginària. Quan escric ficció m'agrada imaginar-me universos paral·lels per estar més tranquil. Com que tampoc hi ha pressupost a les novel·les, puc imaginar el que vulgui.
A les escoles es triga molt a parlar de la Guerra Civil o de la Segona Guerra Mundial, i tot el que els arriba als meus fills sobre aquests temes és a través de Tik Tok
Al llibre hi apareixen molts personatges. Els protagonistes són uns nanos de vuit anys i a mesura que avança la història els anem veient fer-se grans fins aribar a l'edat adulta. i acaben ja a la vida adulta. Tu tens dos nois adolescents. Què et preocupa dels tesu fills?
Que sàpiguen distingir què està bé i què està malament davant de l'auge de l'extrema dreta. Estan superexposats a missatges, pràcticament nazis, des de ben petits, a fer broma sobre Franco, sobre Hitler, que estic molt a favor de fer broma sobre nazis, sempre, però, perquè jo conec el context. Trobo que hi ha una manca d'informació brutal. A les escoles es triga molt a parlar de la Guerra Civil o de la Segona Guerra Mundial, i tot el que els arriba als meus fills sobre aquests temes és a través de Tik Tok, és demencial.
Fa un any i mig que vaig deixar l'alcohol i estic bé
Has explicat que vas deixar l'alcohol.
Sí, ara fa un any i mig que vaig deixar-lo. Estic bé i crec que és un exemple bo per a ells, i em pregunten de tant en tant “papa, com estàs?”
I de drogues en parles amb ells?
Sí, també, perquè és un tema que surt, tot i que no tinc la fórmula de com parlar-li a un adolescent sobre drogues. Però ells són inquiets i em pregunten: “Papa, tu has fet això? Tu has fumat això?”
I què els hi dius?
Els hi dic que sí, els hi dic la veritat, i els hi dic com d'horrible i perniciós és tot això, i que, evidentment, ells seran lliures de fer el que vulguin, però que han de saber que el que puguin treure d'aquí és tot negatiu, i pintar-los-hi molt malament, sense ocultar-los que és una realitat i que ho veuran, i que tindran amics que els passaran porros, i que hi haurà drogues noves que jo no sé quines seran.
A La Sotana vas dir que t’havies desenganxat de la cocaïna.
Sí, jo estic net de tot.
No he tastat mai l'heroïna. No m'he punxat mai cavall. Fa molt de respecte
Quina droga no has tastat mai?
Home, l'heroïna, no m'he punxat mai cavall. Fa molt de respecte, fa més respecte les agulles que cap altra cosa. Però bé, no tinc interès a tastar-les totes, realment. Tinc un caràcter additiu, m'enganxo fàcilment a coses.
T’he tret el tema de les drogues perquè el Bru, el protagonista de la teva novel·la, és un home que té tots els recursos al seu abast, però s’acaba perdent pel camí de les drogues i la depressió.
Sí, és un tio complicat que té molts prismes i moltes capes, com tanta gent que he conegut super intel·ligent amb molts problemes amb les drogues, precisament, per no poder controlar aquest cervell superdesenvolupat. Fumar o fotre’s pastilles és una via d’escapament.
Fa poc vas dir que llegies moltes biografies. Què t'agradaria que digués a la teva biografia?
Una vegada vaig tenir una xerrada amb el meu pare d'aquestes que es té un cop a la vida, super profundes, i ell em va dir que li era igual a què em dediqués, que només volia que fos un bon tio. No aspiro a gaire res més.
Com et van educar els teus pares? Eren hippies?
Relativament. Em van educar amb molta llibertat, quan tenia quatre anys, vam anar a viure a Garrigàs, un poble de 100 habitants. Et pots imaginar com era allò, als anys vuitanta, amb ovelles mortes al carrer. I a casa meva sempre hi ha hagut molts instruments i molts llibres.
Vaig vendre nans de jardí a l'estiu als turistes d'Empuriabrava i em vaig disfressar de mascota de parc aquàtic
A la solapa del llibre dius que vas estudiar Història de l'Art, que t'has dedicat al cinema, a la televisió, a la ràdio, i a coses de les quals no estàs tan orgullós. Quines són aquestes coses?
Són feines que no són tan vistoses, les feines que hem fet tots, vendre nans de jardí a l'estiu als turistes d'Empuriabrava, repartir flyers, disfressar-me de mascota de parc aquàtic.
Al llibre hi ha una parella que manté una relació oberta. Tu n’has tingut mai cap?
Mmm... Explícitament no.
La Neus ha tingut moltes parelles obertes. Jo he sigut molt barroer sempre amb les meves relacions i ho he fet tot molt malament
Ostres.
A veure, no, no, no a veure, és que el tema de les relacions obertes té una base teòrica molt complexa que és molt seriosa. I la meva parella, la Neus, que en sap molt d'aquests temes, ha llegit molt sobre poliamor i ha tingut parelles obertes, vull dir, requereix uns pactes, un explicar-s'ho, un nivell de connexió molt potent amb la teva parella, i jo he sigut molt barroer sempre amb les meves relacions i ho he fet tot molt malament, sempre.
Has posat molt les banyes?
He fet les coses molt malament. He estat casat molts anys, també. Però el tema de les relacions obertes no l'he fet bé, com s'hauria de fer, explicant les coses. Ho he fet tot com no havia d'haver-ho fet.
Encaixes bé les bromes? En tinc una al cap però és una mica ofensiva.
Endavant, endavant.
He pensat que t'assembles al Risto Mejide per dos motius. Perquè sempre portes ulleres de sol i perquè t’agraden les dones molt més joves que tu.
Podria ser que ens assembléssim en alguna cosa. En Risto el conec i sempre hem tingut bona relació.
Sou amics?
No, però vam estar a punt de treballar en un projecte junts que al final no va sortir quan jo feia de guionista a la tele. I el Risto és un tio molt intel·ligent.
La Neus és deu anys més jove que tu, podries estar amb una dona deu anys més gran?
Ah, sí, i tant. Hi ha moments en què el tema de l’edat és delicat quan algú dels dos és massa jove, tot i que hi ha la fal·làcia aquella de “No, jo tinc quaranta anys i ella en té vint, però ella és molt madura”. Això és totalment absurd. Jo crec que, pràcticament, no es noten aquests deu anys.
Tot i que a la novel·la apareixen molts personatges, de relació d’amor real i autèntica només n’hi ha una, que és la de l’Eli. Què és el més bonic que has fet per amor? Ets romàntic?
No, no soc romàntic. Ho intento, m'agradaria ser-ho més. M'agradaria no ser tan maldestre. Crec que estic millorant. Puc arribar a ser més detallista, però soc fatal, molt despistat, tinc TDA, ho faig servir sempre com a excusa i de vegades cola, de vegades no.
Va ser difícil amagar-li al Peyu la vostra relació?
En Peyu no està per aquestes coses, en Peyu és un tio que està per la feina, és un home recte a l'hora dels negocis i no és gens xafarder, no es va adonar del que passava fins que li vam explicar.
L’admires molt, al Peyu? És un referent, per a tu?
En Peyu, més que referent, ha sigut el meu company de feina dels últims anys, admiro molt com treballa i com ha aixecat una productora al mig d'Osona. Demostra que es poden fer coses fora de Barcelona. Treballa massa, en Peyu, ha de descansar.
Qui t'inspira a fer coses?
En Quim Monzó, que és dels meus escriptors preferits. Crec que no protegim prou el gran geni que tenim entre nosaltres, i a més és el tio més normal del món, que l'únic que vol és que no l'emprenyin i poder anar a esmorzar al bar.
El que m'interessa és la cultura, que no desaparegui el català, poder escriure en català, poder fer productes en català i lluitar una mica per la nostra llengua
En Peyu treballa molt, però tu, en canvi, has dit que optes més per la llei del mínim esforç, i això t’ha portat problemes amb en Jordi Évole.
I amb molts altres. Els caps et volen tenir allà davant de l'ordinador. Sí que he dit això de la llei del mínim esforç i ara es pensaran que soc un gandul, no, treballo molt, però no cal morir per la feina, la feina no és la meva prioritat. El que m'interessa és la cultura, que no desaparegui el català, poder escriure en català, poder fer productes en català i lluitar una mica per la nostra llengua.
Vaig aprendre a llegir i escriure en castellà abans que en català
Ara que parles de llengua, al llibre deixes anar comentaris del català, sobretot per personatges que no el volen parlar. Tu ets dels que canvia de llengua?
No, ja no, però ho havia fet, havia canviat a la mínima. Era feble, era dèbil. (riu). De petit, els meus pares treballaven mil hores al dia, i jo estava molt de temps amb els meus avis paterns, que eren andalusos, i jo vaig aprendre a parlar en castellà. I al passar a un poble molt petit de l'Alt Empordà, on la gent no sabia castellà, vaig patir un xoc i vaig haver d'aprendre el català. Vaig aprendre a llegir i escriure en castellà abans que en català.
Creus que hauria de ser obligatori un examen de català per viure a Catalunya i treballar de cara al públic?
Sí, sens dubte.
El català està tocat de mort i no sé si hi ha res a fer
Perilla, el català?
Sí, perilla. Està tocat de mort i no sé si hi ha res a fer. Tinc esperança, per això segueixo treballant amb mitjans catalans i escrivint en català i ho seguiré fent fins que ningú en parli. El que em fa tenir esperança és en la quantitat de joves creadors de contingut en català que tenen fe i lluiten molt pel català, admiro la Juliana Canet.
I tant crec que en la independència, crec que s'aconseguirà, soc un somiatruites absolut
Segueixes creient en la independència de Catalunya?
Sí, sí, i tant crec que en la independència, crec que s'aconseguirà, soc un somiatruites absolut, però crec que cada cop som més gent a Catalunya, no té per què ser dolent això. Crec que hi haurà un punt que serem molts catalans que veurem com hi ha certes coses que no acaben d'estar bé. No pot ser que Catalunya depengui de Madrid. Que estiguem sent espoliats dia rere dia i no hi fem res. Jo crec que arribarà a un punt que direm “prou”. I això és independent que el català sigui més viu que mai, potser serem una Catalunya independent on només la meitat parlarem català.
T'has sentit desenganyat en algun moment?
Sí, com tothom. I si parlem del procés, em vaig sentir desubicat i trist. Però, vist en perspectiva, crec que es va ser injust amb molta gent. No considero que fos una oportunitat perduda. Va ser un moment clau i servirà pel pròxim moment clau. Vaig estar desanimat durant uns anys i ara no ho estic tant.
Què és més gratificant, treballar a l'’Està Passant’ o a ‘El búnquer’?
‘El búnquer’ perquè molta gent ens troba pel carrer, molts nens s'han aficionat a històries i biografies gràcies al programa. I l'’Està passant’ és un producte d'entreteniment, parlem una mica d'actualitat i intentem que la gent es distregui abans que vingui el Toni Cruanyes i els expliqui desgràcies.
Miraries l'’Està passant’ si no hi sortissis tu?
Suposo que sí, perquè a aquella hora estaria fent el sopar i tindria la tele posada.
Ara que El Búnquer s'acaba necessito descansar de ràdio una temporada
‘El Búnquer’ s'acaba aquest any, què faràs l’any vinent?
Sí, volia descansar de ràdio, fer 'El Búnquer' consumeix, és un programa diari, és dens. Ens hem dit tot el que ens havíem de dir, crec que necessito descansar de ràdio una temporada, suposo que seguiré un any més a l'’Està passant’.
Al llarg dels anys has tingut molts problemes amb la justícia. Recordo aquell episodi, al ‘Bestiari Il·lustrat, de la Bibiana Ballbè, amb el presumpte delicte d'odi contra la corona, per disparar una fotografia del Rei emèrit, i més recentment, l’any 2021 Vox et va denunciar per delicte d'odi, per haver dit que “a l’ultradreta se la combat a cops de puny”. Com portes aquests litigis amb la justícia?
És esgotador. Perdre un dia els jutjats és de les coses més avorrides del món, per això intento no fotre'm en gaires problemes, últimament.
És a dir, que totes aquestes querelles i denúncies fan que t’autocensuris?
Et diria que sí, és una cosa subtil, o sigui, no deixo de dir les coses que penso sobre política ni la meva opinió sobre els nostres dirigents. Ara, si és una cosa molt grossa que veig que portarà problemes i està feta des d'un mitjà públic, intentaré estalviar-m'ho.
Jo no vaig viure el franquisme, però estem en un punt que cada cop hi ha més censura i cada cop hi ha més pell fina
El gag del rei és el que t'ha portat pitjors conseqüències?
Sí. El programa se'l van carregar, o sigui, van patir més les conseqüències la Mai Balaguer, que era la directora i la Bibiana Ballbè, que jo, que al cap i a la fi tinc encara la foto del rei a casa, amb les taques de pintura.
Quines diferències hi ha, actualment, pel que fa a la censura que durant el franquisme?
Jo no vaig viure el franquisme, però estem en un punt que cada cop hi ha més censura i cada cop hi ha més pell fina. No estic d’acord amb això que diuen alguns de que “no es pot dir res”. Es pot dir el que vulguis, realment. El que passa és que les xarxes i la massa enfurismada fan molta fressa i de seguida et poden destruir. I estem una mica desemparats en el sentit que qualsevol denúncia pot prosperar. I jo no em sento ni maltractat ni represaliat perquè no he hagut ni d'anar a la presó ni pagar cap multa, soc un privilegiat
És més fàcil fer humor polític ara o fa 15 anys?
Fa 15 anys, sí.
I què és més fàcil, fer humor quan hi ha Junts al poder o el PSC?
No tinc una resposta clara, però recordo que amb el tema del Bestiari Il·lustrat, el Duran i Lleida va sortir dient que no es podia permetre per la televisió pública, i en aquell moment vaig pensar, “Som uns pobres desgraciats. Què és aquest servilisme que no podem enfotre'ns del rei a la televisió pública?”
Què en penses de la polèmica amb el programa Que no surti d'aquí?
No podem ser un estat normal si comencem a carregar-nos programes perquè a un senyor no li sembla bé que parlin d'ell a la ràdio. Jo entenc tot el tema de la privacitat, el dret a l'honor, però, em sembla una bestiesa que hagin de passar per l'adreçador. No teníem safareig en català. A més, es fa d'una manera elegant i divertida, portat per tres persones molt intel·ligents. I és trist que aparegui el Col·legi de Periodistes a denunciar males praxis, ho trobo absolutament delirant. És el que passa quan toques estaments com el Barça.
Tu vas ser un dels guionistes que va escriure la cançó del chiquilicuatre i amb el que vas cobrar et vas comprar un BMW. És el més car que t’has comprat mai?
Sí, allò era un pagament de l’SGAE. És la vegada que trec més diners del món de la música. Mira que he intentat compondre cançons decents i resulta que amb aquella merda... però és el que passa.
Buscant una mica els teus inicis he trobat que vas començar a Ona Catalana amb un programa que es deia El Rosari de l'Aurora amb el Quim Morales. Venim d’un 8 de març, dia de la dona, en què la Charlie Pee es va afegir a les denúncies de l’Ana Polo per abús del Quim Morales. De fet, vosaltres vau haver d'anul·lar l'espectacle que teníeu al Teatre Victòria de La segona hora. Com has viscut, personalment, aquesta situació?
És un tema del qual no en puc parlar perquè no tinc la informació que hauria de tenir més enllà de saber les versions de cada part. Jo no ho vaig viure perquè no hi era. Treballava a distància en aquella època. I és molt complicat parlar d'aquest tema concret sense saber exactament la veritat, més enllà que pugui haver-hi abusos de poder, que n'hi ha constantment a tot arreu. Entrar ja en el terreny personal de què fa cadascun. Conec els implicats, he treballat amb ells i cadascú explica una història diferent.