El 16 de juny de 1904 un dels personatges més famosos de la literatura universal vagava durant hores per la ciutat de Dublín i convertia la seva odissea en punt i a part en la història de la narrativa contemporània. La caòtica aventura de Leopold Bloom narrada a Ulisses aquell 16 de juny no només va catapultar a James Joyce com un dels grans noms de la història de les lletres universals, sinó que va convertir la seva magna obra en un llibre mític que més d'un segle més tard de la seva publicació segueix generant la mateixa controvèrsia i atracció que ja despertava fa gairebé cent anys, quan van publicar-se per primera vegada alguns dels seus fragments en català.
Primera edició de l'Ulisses, l'any 1922. (Viquipedia)
La nissaga dels joycians catalans
El coronavirus ha impedit que també avui milers de joycians arribats d'arreu del món se citin a Dublín vestits d'època per rememorar les passes de Leopold Bloom i Stephen Dedalus, els dos protagonistes de l'obra i alter ego respectivament de Joyce gran (Leopold) i de Joyce jove (Stephen). El Bloomsday, la festivitat literària més singular i atractiva del planeta, va ser l'escenari l'any 2010 de Dublinesca, una de les millors novel·les d'Enrique Vila-Matas i en la qual l'escriptor barceloní, un dels catalans més reconeguts en el panorama actual de les lletres internacionals, narrava el periple d'un editor barceloní i els seus amics per Dublín durant un Bloomsday.
Enrique Vila-Matas amb una estàtua de James Joyce a Dublín. (jorgehurtado.wordpress.com)
Com acostuma a passar en tota l'obra de Vila-Matas, on la ficció i la realitat s'entremesclen sense una frontera nítida, Dublinesca relata la fundació de la “Orden del Finnegans”, una societat literària secreta dedicada a la veneració de l'obra de Joyce i que existeix en realitat, amb els seus estatuts, els seus membres i el seu lema, que no és cap altre que «Thank you. How grand we are this morning!», última frase del capítol VI d'Ulisses. Molt abans de Vila-Matas, però, hi va haver una sèrie de joycians que sense haver tingut la sort de recórrer els carrers i els pubs de la capital irlandesa en un dia com avui, van ser els primers receptors de Joyce al nostre país: els fundadors de la revista vilafranquina helix, així, en minúscula i sense accent. Un d'ells, Manuel Trens, va publicar l'any 1930 la primera traducció al català d'alguns fragments de l'Ulisses en aquesta revista fundada un any abans per una colla d'intel·lectuals catalans, la majoria d'ells penedesencs, que de ben segur avui en dia voldrien formar part de la “Orden del Finnegans” fundada per Vila-Matas i els seus amics.
De Vilafranca al món
Un dels màxims exponents d'helix va ser Juan Ramon Masoliver, que anys més tard explicava les motivacions per fundar aquesta revista avantguardista dient que "la intencionalitat d'helix era lluitar contra el provincianisme: l'Orfeó Català, la sardana, les quatre barres, la barretina i el flabiol, és a dir, la Catalunya provinciana". Els promotors d'aquesta publicació eren majoritàriament un grup d’estudiants a Barcelona com Rodolf Llorens, Anna Maria de Saavedra, Pau Boada, Pere Grases o Lluís Maria Güell, als quals es van sumar companys d'universitat barcelonins com Jaume Vicens Vives, Miquel Batllori, Xavier de Salas o Juan Ramon Masoliver.
Un dels primers exemplars de la revista helix
Influenciats per la concepció clarament europeista i universal de professors com Jordi Rubió i Balaguer, aquest peculiar grup d'alumnes va seguir les petjades d'un corrent artístic revolucionari i trencador al nostre país com era l'avantguardisme, que durant la dècada dels anys vint havia aparegut gràcies a manifestos com Contra els poetes en minúscula, de Joan Salvat-Papasseit, Contra l'extensió del tifisme en literatura, de Sebastià Sánchez Juan o el més rupturista de tots, els Manifest groc de 1928 signat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch.
Un souvenir penedesenc per a Joyce
L'aparició de fragments de l'Ulisses de Joyce a Hèlix no va ser la primera traducció al català de l'obra de l'irlandès, ja que anys abans Josep Millàs-Raurell havia publicat la traducció d'un conte de Dublinesos a D'ací i d'allà, però indubtablement l'aparició d'un fragment en català de la novel·la més trencadora de la primera meitat del segle XX a la revista vilafranquina converteix helix, malgrat la seva brevíssima vida -va durar tot just un any-, en una d'aquelles publicacions cabdals per comprendre la història dels moviments artístics i estètics al nostre país, sobretot si es té en compte que editar una revista que tenia a Luis Buñuel com a col·laborador a Vilafranca, "un poble de capellans" -com afirmava Masoliver- era un autèntic repte.
Celebració del Bloomsday a Dublín, l'any 2012. (Viquipèdia)
Anys abans de traslladar-se a París, de conèixer a Paul Eluard o Ezra Pound, d'afiliar-se a Falange o de convertir-se en un dels periodistes i crítics literaris més reconeguts durant el franquisme, Juan Ramon Masoliver va ser i seguirà sent l'únic català que va conèixer personalment James Joyce. Va ser l'any 1930, a París, i Masoliver li va regalar un exemplar de la revista helix a l'autor d'Ulisses. Anys més tard aquest exemplar segueix formant part de l'arxiu James Joyce Collection a la Universitat de Buffalo, i gràcies a aquella trobada, per molt sorprenent que sembli, un reduït grup de persones seguim reivindicant que quan es parla de Vilafranca del Penedès és lícit recordar que és la ciutat on va morir Pere el Gran, on va néixer Torras i Bages, on van inventar-se les catànies o on els castellers són una religió, però també la ciutat d'helix, el poble on fa gairebé un segle una tropa de lletraferits van apropar a Catalunya l’obra James Joyce, el culpable que ja mai més cap 16 de juny sigui un dia com qualsevol altre.