Fotografiant el jardí de l'agonia de la generació del trap

Les tendències funcionen en cicles, sempre ho han fet i sempre ho faran. El que realment desconcerta periodistes, historiadors, pares i professors és que cada vegada apareixen amb més rapidesa i s'atreveixen a qüestionar tot allò que havia existit amb anterioritat sense cap mena de compassió. En molts casos desapareixen amb la mateixa rapidesa amb la qual van arribar, però en d'altres es converteixen en fenòmens socials de llarg abast que tenen un gran impacte en la moda, la música i, fins i tot, el llenguatge. Un dels casos actuals més paradigmàtics és el del trap, un subgènere del rap que es va originar a la dècada dels noranta al sud dels Estats Units i que avui ha envaït tots els racons del món amb les seves rimes incendiàries, els seus ritmes primitius i una estètica deliberadament decadent.

Tal com explicava el periodista Yeray S. Iborra en un article a Media.cat sobre l'auge d'aquest gènere musical tan controvertit: "La discriminació per edat, l’edatisme, és una pràctica massa freqüent quan qui escriu té una escletxa generacional enorme respecte els protagonistes. La mateixa lògica que quan un pare li diu a un fill que allò que escolta és merda –no, és trap– perquè no recorda que el seu pare també li deia que el punk era música de segona i qui la tocaven uns eixelebrats". Aquesta reflexió tan encertada sobre els canvis generacionals, la manera d’afrontar-los i la incomprensió adolescent enllaça perfectament amb el tema central de l'exposició Agony in the Garden de la fotògrafa Lúa Ribeira, que forma part del programa oficial de PhotoEspaña24 i es pot visitar de forma gratuïta fins al 26 d'octubre a la sala Wonder Expo de Fujifilm a Barcelona.

Entre l'hedonisme i el nihilisme

Submergir-se en aquesta proposta és el més semblant a rebre una invitació exclusiva per assistir a una festa de carnestoltes on no coneixes els assistents. Però, un cop entres al saló de ball, et deixes portar per la música que sona a tot volum i sents fascinació pel que s'amaga darrere dels vestits tan cridaners que porta la gent. Contemplar aquesta impactant col·lecció de fotografies et fa sentir com un voyeur amb permís per observar gràcies a la mirada còmplice de la fotògrafa i l'actitud relaxada dels adolescents que apareixen en aquestes instantànies tan crues i, alhora, plenes de vida (gairebé com si fossin els protagonistes d'una performance). Sens dubte, es tracta d'una paradoxa que magnifica l'essència de la cultura underground que retrata, però sense buscar justificacions generacionals ni oferir respostes incongruents a aquells i aquelles que no entenen el que estan veient.

Contemplar aquesta impactant col·lecció de fotografies et fa sentir com un voyeur amb permís per observar gràcies a la mirada còmplice de la fotògrafa i l'actitud relaxada dels adolescents que apareixen en aquestes instantànies tan crues i, alhora, plenes de vida

Agony in the Garden és un projecte fotogràfic que parteix de l'interès de Lúa Ribeira per la música trap i el va desenvolupar en col·laboració amb joves de diverses nacionalitats al llarg dels paisatges àrids del centre i sud d'Espanya durant els mesos posteriors a la pandèmia. Acostumada a retratar les dinàmiques d'opressió i els mecanismes d'exclusió que implica la cultura dominant, aquesta vegada ha optat per centrar-se en gestos, detalls, objectes i paisatges amb la voluntat d'evocar una atmosfera particular, producte de les relacions que estableix amb les persones que fotografia. Tal com ella mateixa comenta: "L'objectiu és llegir entre línies, reflexionar sobre el potencial emancipador d'una expressió dominant del nostre temps —sovint representada com a performativa o superficial— per a explorar la seva riquesa i com es relaciona amb el context actual de precarietat laboral, violència institucional i crisi migratòria, financera i mediambiental".

En aquestes fotografies hi podem veure diversos joves en els llocs on realment se senten lliures per ser com volen ser i per fer allò que realment desitgen fer. Tot i que aquesta idea de llibertat en majúscules contrasta amb uns paisatges urbans en decadència i plens de runa. En una de les instantànies de gran format hi podem contemplar un abocador de deixalles en un descampat i, en un racó, hi trobem mig amagada una capsa de cartó capgirada amb una inscripció que diu: "Aquesta caixa està al revés. Gireu-la. Gràcies". Aquest detall tan subtil i aparentment irrellevant pot servir com a resum de l'exposició, ja que la generació del trap que ens presenta la fotògrafa (igual que moltes altres generacions anteriors) s'ha dedicat a capgirar tot allò que donàvem per fet, malgrat que la societat i el sistema insisteixen a mantenir l’statu quo amb instruccions que ens semblen ridícules i insultants quan les analitzem amb una certa perspectiva.

La generació del trap que ens presenta la fotògrafa (igual que moltes altres generacions anteriors) s'ha dedicat a capgirar tot allò que donàvem per fet, malgrat que la societat i el sistema insisteixen a mantenir l’statu quo

Més enllà de l'attrezzo i dels tatuatges radicals que defineixen l'estètica d'aquesta generació, les fotografies també ens mostren com aquests joves que viuen al marge del sistema han adaptat elements de tradicions aparentment inconnexes, com la religió catòlica (resulta impactant la imatge que evoca a un Jesús ferit, sagnant i caigut) o el capitalisme salvatge, que posa l'automòbil en un altar com a paradigma de l'èxit econòmic, encara que acabi apilat en un taller de desballestament després d’un accident. El resultat, com afirma Eduardo López, director de Imaging de Fujifilm España, és: “Una sèrie d'imatges líriques i enigmàtiques, en les quals Lúa Ribeira contraposa dos extrems, l'hedonisme i el nihilisme, encarnats en algunes de les persones involucrades en una ona cultural que es desenvolupa de manera única al nostre país i que ha impactat en les generacions més joves, que se serveixen de la música trap com a vehicle per a expressar les problemàtiques socials del moment actual”.